Deu dies abans de l’eclipsi
2026
El motor de l’eclipsi
Copyright © 2026 Jacob Verhoeks
Tots els drets reservats.
Aquesta és una obra de ficció. Els seus personatges, conspiracions, empreses, motivacions i connexions ocultes són producte de la imaginació de l’autor. La novel·la utilitza com a escenari llocs reals, institucions públiques, tecnologies, aliments, edificis i l’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026. Res del que s’hi explica al·lega conductes no revelades de cap organització o persona real.
Les organitzacions Lenticular Systems, Guaita Event Resilience, Institut Llum, Yulan Microdevices, Llevant Import, Llebeig Logística, Tramuntana Modular Services i Narthex Conseil; els sistemes de programari Atlas, Antumbra, Ephemeris i Shanhai-Coder; el maquinari Ingot; i tots els actes que se’ls atribueixen són completament ficticis.
Ús de la IA: en l’elaboració d’aquest llibre s’han utilitzat eines d’intel·ligència artificial. Van ajudar a redactar i editar el text original en anglès i parts dels apèndixs, van produir el primer esborrany d’aquesta traducció i van generar la il·lustració de la coberta. Totes les decisions creatives, les revisions i l’aprovació final són de l’autor.
Primera edició, 2026.
Publicat per Jacob Verhoeks
Per a aquells que miren amunt, i aquells que vigilen els vigilants.
Deu dies abans que el Sol s’apagui sobre Catalunya, un magatzem de Badalona rep una fotografia d’un enviament que no ha preparat mai.
Aquell mateix matí, un enginyer de retransmissions troba buida la cadira del seu company i una pel·lícula d’onze segons d’una habitació que no existeix.
L’etiqueta del fotograma utilitza el nom de l’empresa de la seva dona.
La tipografia és incorrecta.
Algú ja ha decidit a qui culparan quan arribi la foscor.
No són espies.
Hauran de servir.
Pedralbes, 10 de maig de 2026. Noranta-quatre dies abans de la totalitat.
A les 21:09, tots els telèfons de la sala van vibrar excepte el de Lin Qiao.
Marc Escudé va mirar primer la seva pantalla. Havia disposat els tres telèfons al llarg de la vora del banc de treball malgrat els cartells que demanaven als visitants que els silenciessin, cadascun sintonitzat a una transmissió diferent perquè no es fiava que cap de les transmissions es mantingués activa durant tot el partit.
«Rashford», va dir.
El crit els va arribar un segon més tard des de la finestra oberta, esmorteït pel trajecte des d’un bar situat en algun punt més enllà dels edificis universitaris. Marc va donar un cop al banc. Els instruments van saltar dins dels seus encaixos d’escuma.
Lin va observar el gràfic de càrrega.
La línia no es va moure.
El seu propi telèfon era en una taquilla fora de la sala controlada, apagat dins d’una funda amb blindatge radioelèctric. No hi era pel Clàssic. Hi era per saber si una caixa buida podia passar per un instrument legítim fins a l’agost, quan la caixa ja no seria buida.
«La vostra ciutat ha marcat», va dir. «El meu equip continua sense impressionar-se.»
«La nostra ciutat», va corregir Marc. «Per aquesta nit.»
Somreia massa per preocupar-se de si ella acceptava l’esmena. Darrere seu, rere la mampara de vidre, hi havia tres caixes negres obertes sota els llums blancs de servei. Cadascuna contenia un bastidor d’alumini idèntic. Suports buits, acoblaments de refrigerant, condicionadors de potència i prou cable de sensors per fer que el buit semblés car.
Les caixes havien entrat aquella tarda a l’annex de l’Institut Llum amb una ordre de treball real. El passaport de Lin era real. El seu contracte amb Yulan Microdevices era real. El pilot de l’accelerador que constava al registre de visitants existia, i totes les mesures que presentaria dilluns resistirien una inspecció.
Només la finalitat de les mesures era falsa.
Va tocar el dispositiu taronja connectat al primer suport. Semblava una joguina abandonada entre equipament de laboratori: pantalla petita, botons blancs, un dofí de dibuixos gravat a la carcassa. L’annex no admetia portàtils de visitants més enllà de les taquilles. Aquella tarda, el vigilant havia girat el dispositiu, havia preguntat què era i, després de llegir la nota del fabricant, havia escrit consola sèrie, kit de camp de Yulan, funcions de ràdio desactivades al registre d’equips. Els enginyers de camp de Yulan els portaven per això: una caixa segellada amb pantalla i sense teclat passava portes que un portàtil no passava. L’aplicació de servei personalitzada eliminava la broma. Tres valors de corrent, una temperatura de retorn del refrigerant, una línia esperant una resposta d’un maquinari que no hi era.
Ingot respondria a aquella línia a l’agost.
Si l’assaig funcionava.
Marc va tornar a la seva cadira però no s’hi va asseure. Una transmissió silenciada mostrava l’estadi des de molt amunt del terreny de joc. Les noves graderies eren brillants; les parts inacabades més enllà desapareixien entre llums d’obra i ombres. El club havia tornat a casa abans que l’edifici estigués acabat. Lin entenia millor que ningú el compromís d’enginyeria que hi havia al darrere de l’emoció.
«Nou minuts», va dir.
«Has cronometrat el gol?»
«He cronometrat la càrrega.»
El partit havia convertit l’annex ocupat en una cobertura útil. Un esdeveniment important a prop donava a l’equip de xarxa una raó per registrar trànsit inusual. Marc pensava que era meticulosa.
El que ella necessitava era més senzill: saber si una caixa segellada podia entrar amb dos instruments legítims, consumir sis quilowatts i continuar sent administrativament avorrida.
«Executa la prova dos», va dir.
Marc va apartar l’atenció del partit i va llegir la llista de comprovació. «Arrencada en fred simulada, perfil de càrrega B, pont de telemetria aïllat.»
Lin va prémer el botó central del Flipper. El primer suport va començar a consumir potència mitjançant una càrrega fictícia. Els ventiladors van pujar de règim dins la caixa amb un brunzit mecànic sec. El gràfic va pujar, es va mantenir i es va estabilitzar exactament on ho havia fet a Shenzhen.
La segona fila de la pantalla continuava en blanc.
«El pont?», va preguntar Marc.
«Esperant.»
«Ahir va esperar.»
«Ahir va respondre al cap de quatre segons.»
Als set segons, va aparèixer el retorn. Marc va escriure el número al seu formulari.
Lin no ho va fer. Set segons eren dins de la tolerància aprovada i fora de la seva. Un prototip que al maig esperava tres segons més podia perdre la seva reserva de refrigeració a l’agost. Si la perdia, el controlador reduiria la càrrega. Ingot passaria l’eclipsi funcionant com un escalfador car mentre el model continuava sent massa gran per moure’l.
Va tornar a iniciar la prova.
Els tres telèfons de Marc van vibrar.
Aquesta vegada el crit de fora va arribar gairebé al mateix temps. Una cadira va gratar el terra a la sala del costat. Algú va cridar dos des del passadís, tot i que Lin no va saber si era el resultat o una instrucció.
Marc va mirar la transmissió. «Ferran. Divuit minuts.»
La segona prova va respondre al cap de quatre segons.
«El teu equip prefereix Torres», va dir.
«El meu equip prefereix la repetibilitat.»
«Ningú prefereix la repetibilitat en un clàssic.»
Va sortir a buscar el tècnic al passadís, enduent-se un telèfon i abandonant-ne dos. Lin va sentir català ràpid, una rialla, i després el comentari inicial pujant de volum en una altra sala. L’annex no s’havia buidat pel partit. Les alertes del marcador travessaven portes que les targetes d’accés no podien travessar. Persones que havien passat la tarda discutint sobre a qui pertanyien els cables ara estaven juntes al voltant d’una pantalla petita.
Lin va tancar la primera caixa.
El segell d’inviolabilitat de la tercera caixa era incorrecte.
Va deixar la mà sobre la tapa i va mirar a través del vidre. La cadira de Marc era buida. El passadís més enllà d’ell era buit. A la sala del costat, la veu del comentarista pujava i baixava per damunt d’una discussió sobre una falta.
Lin es va inclinar més.
El segell portava el número correcte. Ella l’havia registrat a l’hotel, a la zona de càrrega i de nou quan les caixes havien entrat a l’annex. Els dígits coincidien. El material, no. Yulan feia servir una pel·lícula transparent que es fracturava en línies blanques estretes quan s’aixecava. Aquella havia estat impresa per imitar aquelles línies. Des de l’alçada d’una persona semblava trencada i tornada a segellar. De prop, el dany era una imatge.
Algú havia copiat el número d’un segell utilitzat i havia aplicat la còpia intacta.
El telèfon era en una taquilla dues portes més enllà. No va trucar a Marc. Una persona capaç de copiar el número del segell podia llegir el calendari de proves. Una persona que conegués el calendari podia saber qui s’havia quedat sola amb ella.
Lin va obrir la caixa.
No semblava que res hagués estat alterat. Suport buit. Mànegues trenades. Càrrega fictícia. Dos cables de dades enrotllats, subjectats amb brides blaves. La massa del registre d’enviament era correcta perquè havia vist com la pesaven. El marcador de pressió del circuit de refrigerant continuava verd.
Va connectar el Flipper al cable de manteniment.
Cap resposta.
El controlador fictici hauria d’haver respost fins i tot amb la càrrega apagada. Va desconnectar el cable i en va comprovar l’extrem. El connector era net. Va seguir el cable fins a l’escuma i el va trobar doblegat sota el suport en lloc d’estar connectat al controlador.
Una inspecció, doncs. Silenciosa, acurada i prou precipitada per deixar un cable solt.
No s’hi havia afegit res. No se n’havia tret res. Qui havia obert la caixa volia saber si Ingot ja era a dins.
Lin va tornar a connectar el cable. El controlador va respondre al cap de tres segons.
No va fotografiar res i va tocar tan poc com va poder. Un segell copiat no era una prova que pogués utilitzar sense explicar per què l’espantava. Informar-ne provocaria una inspecció de l’inventari, preguntes a Yulan i la pèrdua de la plaça d’agost. El silenci preservava l’operació. També preservava l’accés de l’intrús.
Lin va tancar la tapa damunt del segell copiat.
Va triar l’agost.
Marc va tornar portant gots de paper i una ampolla d’aigua. «T’has perdut la repetició.»
«Algú ha obert la caixa tres.»
El seu somriure va desaparèixer. Va deixar els gots. «Aquí?»
«Han substituït el segell. El cable de manteniment estava desconnectat.»
Va mirar les caixes a través del vidre. «Podria haver passat durant el transport?»
«Sí.»
«Però no creus que hagi estat així.»
«No.»
Marc va agafar el telèfon. Lin li va posar dos dits al canell abans que pogués desbloquejar-lo.
«Què fas?»
«Trucar a seguretat.»
«I què els diràs?»
«Que algú ha obert equipament d’un visitant dins d’un annex controlat.»
«El segell copiat té el número correcte. No hi ha danys i no falta res. Tancaràs l’edifici per una caixa buida.»
«Per això existeix seguretat.»
«Per això existeixen els registres. Seguretat preguntarà quan vam verificar el segell per última vegada. Diràs que a la zona de càrrega. Inspeccionaran les càmeres i el registre d’accessos. Si no hi troben res, què dirà el teu informe?»
Va entendre el parany. Un informe sense proves es convertiria en una prova contra ells. Marcaria la feina d’agost perquè la sotmetessin a escrutini, potser perquè la cancel·lessin. Marc no sabia per què allò importava a Lin. Creia que protegia una reserva de recerca d’un retard vergonyós. Aquella creença era una de les coses que Lin havia anat a posar a prova.
«Ho anotem nosaltres al traspàs», va dir.
«Sí. Cable trobat solt després del transport. Tornat a connectar. Prova superada.»
«Això no és el que ha passat.»
«És el que podem demostrar.»
El partit continuava darrere seu. Lin en podia veure la llum canviant reflectida al vidre, samarretes blaves movent-se per damunt de les caixes obertes. Marc va mirar el dany fals del segell i després la va mirar a ella.
«A qui esperes a l’agost?»
La pregunta era prou baixa per pertànyer només a la sala.
Lin va desconnectar el Flipper. «Una càrrega fictícia més pesada.»
Marc va deixar anar una rialla sense humor.
Van completar les proves restants sense tornar a esmentar el segell. Marc va anotar el cable solt al full de treball local però no el va pujar. Lin va deixar que cada suport funcionés durant tot el partit, molt més enllà del que exigia el pla aprovat. Els temps de resposta es van estabilitzar. La refrigeració es va mantenir. Els bastidors buits es comportaven com es comportaria Ingot si els models eren correctes.
A la pantalla, Madrid buscava un gol que no va arribar mai.
A les 22:51, la sala va esclatar.
Les portes es van obrir al llarg del passadís. Algú va treure una bufanda de sota una bata de laboratori. Marc es va quedar amb totes dues mans planes sobre el banc, mirant les celebracions dins l’estadi. No va cridar. En canvi, li va canviar l’expressió, i la sospita de la tercera caixa va cedir per un moment davant d’una cosa més antiga.
«Campions», va dir.
La paraula va recórrer l’annex en diverses veus. Campions. Lin va sentir botzines a fora, cada segon més nombroses. La ciutat havia estat esperant permís.
Va desar el Flipper a la seva funda negra i llisa. Les tres caixes es quedarien a l’annex fins dilluns al matí, quan un transportista autoritzat les retiraria. Els seus segells ja no significaven res.
«Hauries d’esperar», va dir Marc. «El metro serà impossible.»
«Per això me’n vaig ara.»
La va estudiar. «Sabies que el resultat et donaria cobertura?»
«Sabia que qualsevol resultat provocaria moviment.»
«Potser és la resposta menys futbolística que ha donat ningú aquesta nit.»
«És l’única que tinc.»
El seu somriure va tornar, però incomplet. La va acompanyar fins al taulell exterior. Ella va tornar la targeta de l’annex, va recollir el telèfon apagat i va signar el registre de l’equipament. El seu nom se situava entre tècnics, personal de neteja, un contractista de refrigeració i dos investigadors que se n’havien anat abans del xiulet inicial. Lin va llegir la llista dues vegades. En la segona passada, els noms ordinaris semblaven disposats.
A fora, Pedralbes havia canviat.
A les finestres hi apareixien bufandes. Els scooters es responien amb les botzines. La gent baixava pel Carrer de Jordi Girona cap a les concentracions més grans que es formaven prop de Diagonal, alguns dirigint-se a l’estadi, d’altres als bars o cap als amics o cap a enlloc en particular. Les grues de construcció s’alçaven per damunt del Camp Nou a la llunyania, amb els llums vermells immòbils sobre una ciutat que havia decidit no quedar-se quieta.
Lin va caminar primer cap a l’est.
L’EBRO gris l’esperava a l’altra banda del carrer.
L’havia vist a les set i divuit minuts prop de l’entrada de càrrega, aparcat en un espai legal sense ningú visible a dins. Havia desaparegut quan ho havia comprovat a la mitja part. Ara era sota un plàtan, amb els llums apagats i les rodes davanteres girades cap a la calçada.
Ella va continuar caminant.
L’EBRO va sortir al cap de dotze segons.
Lin no va accelerar. Córrer confirmava la por i separava una persona de la multitud. Es va unir a tres generacions d’una família que portava banderes, amb l’avi avançant lentament amb un bastó mentre una nena asseguda sobre les seves espatlles cantava una línia d’un himne i s’inventava la resta. L’EBRO els va avançar, es va aturar a la cruïlla següent i després va tornar a avançar.
Era massa visible.
Un conductor de vigilància competent s’hauria pogut mantenir més enrere o hauria pogut deixar que un altre cotxe ocupés la posició. Aquell conductor volia que ella se n’adonés. O bé la persona al volant era negligent, o bé la persecució era un missatge.
La família va girar cap al Palau Reial. Lin va girar amb ells.
A la parada del tramvia, l’andana ja era plena. Ningú no feia cua perquè no hi havia cap cua capaç de contenir aquell estat d’ànim. Un home va obrir una ampolla de cava i en va perdre la meitat sobre la vorera. Dues dones amb samarretes blanques del Madrid van acceptar-ne gots de paper i van escoltar amb un menyspreu ben assajat els consells del voltant.
L’EBRO es va aturar més enllà de l’andana.
Lin no podia veure el conductor a través dels reflexos del parabrisa. El cotxe no podia seguir un tramvia, no de prop, i cada comboi que arribava anava ple. Això feia del tramvia la fugida òbvia i, per tant, l’equivocada.
Va deixar marxar el primer comboi sense pujar-hi.
La família del bastó va pujar. La nena va fer-li adeu a través del vidre. Lin va tornar-li l’adeu.
L’EBRO es va quedar.
Va travessar la Diagonal amb un grup que avançava amb el semàfor en vermell sota l’autoritat provisional de la celebració. Les botzines van protestar. Ningú no les va escoltar. A l’altra banda va entrar en un restaurant petit on la televisió mostrava el lliurament del trofeu i totes les taules donaven l’esquena a la porta.
El propietari va mirar la funda negra que duia a la mà i la bossa d’equipament oberta que portava a l’espatlla. «La cuina és tancada.»
«Necessito anar al lavabo.»
«Només clients.»
Lin va deixar deu euros al costat d’un plat intacte al final de la barra.
El propietari va mirar el bitllet i després la seva cara. «Al fons, a l’esquerra.»
No hi havia una segona sortida al lavabo. N’hi havia una al passadís anterior, una porta tallafoc que donava a un carreró de servei bloquejat per contenidors de reciclatge. Lin va empènyer i l’alarma no va sonar. Un cuiner que fumava al costat dels contenidors la va mirar, va decidir que les decisions d’ella no eren cosa seva i va apartar un peu per deixar-la passar.
Va caminar dues illes cap al sud abans de treure el telèfon, extreure’l de la funda i engegar-lo.
Els missatges van arribar per capes: logística de Yulan, l’hotel, tres alertes de marcador que no havia sol·licitat, una fotografia d’un número desconegut.
La fotografia mostrava la seva mà recolzada sobre la tercera caixa.
S’havia fet a través de la mampara de vidre a les 21:21, tres minuts després del segon gol. Marc era visible al passadís darrere seu, d’esquena. L’angle situava el fotògraf dins de l’annex.
Sota la imatge hi havia sis paraules en mandarí.
Estàs assajant la fugida equivocada.
Lin va apagar el telèfon i el va tornar a posar dins la funda.
Darrere seu, Barcelona celebrava un campionat. Al davant, un home amb una samarreta del Barça arrossegava una cadira de plàstic fins al carrer per a la seva mare. Algú va colpejar un tambor sense ritme i el va trobar al cap de tres intents.
No va mirar enrere cap a les finestres de l’annex.
Barcelona, deu dies abans de la totalitat.
A les 07:52 de diumenge, deu dies abans de l’eclipsi, la primera fotografia deia que Llevant havia enviat equipament a una localitat on no tenia cap client.
Mei Zhou va ampliar l’etiqueta fins que els píxels es van separar.
ECLIPSE CONTRIBUTION ENCODERS. Cinc peces. Tres-cents vuit quilograms. Origen: Llevant Import, Badalona. Destinació: un magatzem municipal temporal prop d’una de les zones d’observació del sud.
El palet de la fotografia del transitari estava embolicat amb plàstic tèrbol. A sota s’hi veien cinc caixes de fusta contraplacada. Algú havia fet servir el número fiscal de Llevant, el número de telèfon i l’antic logotip del magatzem. Fins i tot havia fet servir la descripció interna curta que preferia el pare de Mei perquè els noms complets dels productes no cabien a les seves fitxes d’estoc de paper.
No havia fet servir l’etiqueta de Llevant.
La tipografia era incorrecta. El bloc de destinació ocupava la cantonada equivocada. Llevant imprimia primer les instruccions de manipulació en català i després en castellà. Aquella començava en anglès. Les diferències serien invisibles per a qualsevol que no passés els matins rebutjant lliuraments per errors més petits que aquells.
El transitari havia enviat quatre imatges amb un missatge en castellà acurat.
Please confirm shipper. Receiving authority refuses storage fees. Driver says urgent eclipse programme.
Mei va trucar al seu pare.
«No és nostre», va dir abans que ella acabés.
«Has mirat les fotos?»
«He mirat les fitxes d’estoc de dissabte. No hem embalat cinc unitats de res. Digues-los que s’han equivocat de Zhou.»
«Només hi ha un Zhou a l’etiqueta.»
«Doncs digues-los que aquest dorm. És diumenge.»
Va sentir una televisió al darrere i culleres metàl·liques dins de bols. La seva mare va dir alguna cosa massa lluny del telèfon perquè Mei la pogués entendre.
«La mama diu que no truquis a la policia», va traduir el seu pare.
«La mama ho diu abans de saber quina és la pregunta.»
«Ella sap quina és la pregunta. Sempre és paperassa o policia.»
«Algú ha posat el nostre nom en equipament per a l’eclipsi.»
La televisió es va apagar.
El seu pare va respondre en la llengua de la família. Ho feia quan una frase pertanyia a la família abans que al negoci.
«Resol-ho abans de dilluns», va dir.
Mei va entendre què volia dir. Dilluns, el magatzem municipal podia trucar a una oficina pública. Una oficina pública podia trucar a un diari. Un palet fals es convertiria en un palet xinès abans que ningú establís qui l’havia fabricat. La fotografia acabaria assenyalant els magatzems de Badalona Sud encara que l’enviament no hi hagués passat mai.
«Envia’m les fitxes d’estoc», va dir.
«El paper no viatja per telèfon.»
«Una fotografia del paper sí.»
«Aleshores ja no és paper.»
Va penjar.
A les 08:21, Mei va sortir de Walden 7 amb un cafè en un got d’acer. El got d’Arnau, net, era al costat de l’aigüera. Ell se n’havia anat a les set per a l’assaig. Una nota sobre el taulell deia dinar dilluns, no diumenge, perquè la Marta havia tornat a canviar l’hora.
Els passadissos vermells de l’edifici conservaven l’escalfor de la nit. Dos veïns regaven plantes al pati. Un li va preguntar si treballava en diumenge. Mei va dir que només fins que el problema entengués que també era diumenge.
Les carreteres cap a l’est eren gairebé amables. L’aire damunt de Barcelona tenia la blancor espessa d’un dia calorós ja decidit. Els locutors de ràdio parlaven de l’eclipsi, del trànsit que portaria, de si el mar era inusualment calent i de quins sis planetes es podrien veure abans de l’alba.
Arnau va trucar quan ella s’incorporava a la C-31.
«Si això és pel dinar», va dir, «la teva tia ja ha canviat l’hora dues vegades. No penso negociar amb tots dos.»
«Necessito que miris una etiqueta.»
«Això és pitjor que el dinar.»
La imatge fixa va arribar mentre esperava en un semàfor que no tenia cap motiu per continuar vermell. La primera trucada es va tallar quan un camió d’aigua embotellada va passar entre unes antenes. Va entrar en una zona de càrrega, va ampliar la imatge i el va tornar a trucar.
«Era a la carpeta privada d’Oriol», va dir Arnau. «No contesta.»
Cinc de cinc, anglès primer, HOME on Llevant no ho imprimia mai.
«Fa servir les nostres paraules», va dir. «No la nostra etiqueta.»
«Com ho pots saber?»
«Escrivim la categoria en català per a l’estoc local i en castellà per a l’exportació. Home ve del catàleg anglès d’un proveïdor, però nosaltres no ho imprimim mai. I cinc de cinc no és com dividim un lliurament. Quin número de producte?»
«No n’hi ha cap de visible.»
«Aleshores no és una etiqueta de magatzem. És la idea que algú té d’una. On és la caixa?»
«No ho sé.»
Va veure com el camió d’aigua embotellada girava cap a la costa. «On és l’Oriol?»
«Això tampoc ho sé.»
«Vine a casa.»
«Tenim un assaig.»
«Tens un company desaparegut amb el nom de la meva empresa en un fitxer privat.»
La línia es va tallar abans que pogués preguntar si ja n’havia informat en Reixac.
La companyia d’alarmes va trucar quan Mei entrava a Badalona.
«Un conductor de recollida és a la unitat dos», va dir l’operador. «Referència cinc-u-set. El sistema mostra l’autorització del responsable.»
«Quin responsable?»
«Mei Zhou.»
«Cancel·leu-la.»
«La referència ja està activa.»
«Doncs feu-la inactiva.»
«El conductor ha estat autenticat.»
«Manteniu la persiana tancada fins que jo arribi.»
Va arribar set minuts més tard. Una furgoneta blanca ocupava la meitat del carril de servei. Un rètol magnètic a la porta deia LLEBEIG LOGÍSTICA, col·locat una mica tort. El conductor era al costat d’un transpalet i aguantava el telèfon cap a la càmera del magatzem.
Semblava alleujat quan Mei va baixar del cotxe.
«Per fi.»
«Qui ha obert la persiana?»
«La vostra gent de l’alarma ha dit que venia un responsable.»
«Bé. Queda’t aquí.»
Va entrar per la porta del personal, va desactivar l’alarma amb el seu propi codi i va obrir la persiana de càrrega només fins a l’alçada dels genolls.
El metall va tremolar damunt del formigó. Una fulla de llum solar va atrapar les rodes davanteres del transpalet. El conductor es va inclinar sobre el mànec per mirar per l’escletxa.
«Hi ha cap problema?», va cridar.
«Paperassa.»
«L’he enviada.»
«Aquest és el problema.»
Va fer lliscar tres pàgines per sota de la persiana dins d’una funda transparent. La primera anomenava Llevant correctament, amb la seva unitat, el número fiscal i el contacte de càrrega. La segona enumerava cinc sistemes d’avaluació Yulan rebuts el 23 de juny. La tercera autoritzava el lliurament i duia el nom d’Oriol Cendrós sota CLIENT TECHNICAL REPRESENTATIVE.
La seva signatura era una línia blava neta, massa equilibrada per haver estat escrita en un telèfon.
«Qui t’ha donat això?», va preguntar Mei.
«Expedicions.»
«Qui ha sol·licitat la recollida?»
«El client.»
«Jo soc el client.»
El conductor es va redreçar. «Aleshores l’has sol·licitada tu.»
«Semblo prou sorpresa?»
Va mirar cap a la furgoneta. La seva irritació semblava professional. Algú l’havia enviat per l’àrea metropolitana en diumenge i li havia posat la mentida a les mans. Mei el preferia irritat. La gent espantada improvisava.
«Truca al número de l’ordre», va dir. «Posa-ho en mans lliures.»
«Fes servir el teu telèfon.»
«Expedicions respondrà al seu propi conductor.»
Va trucar.
Una veu enregistrada va anunciar un servei logístic en català i castellà. El conductor va marcar una extensió. Quatre segons de música i un home va respondre.
«Recollida cinc-u-set», va dir el conductor. «El client es nega a lliurar-la.»
Va escoltar.
«Diu que el vostre responsable de sistemes ho ha autoritzat.»
«Nom?»
El conductor va preguntar. «Mei Zhou.»
«Demana-li que em descrigui.»
El conductor va mirar fixament per sota de la persiana.
«Demana-l’hi.»
La resposta va trigar més.
«Dona xinesa», va dir.
«Pregunta-li de quin color és el meu cotxe.»
La trucada es va acabar.
«Ara tu també tens un problema», va dir Mei.
Va llegir la llista de números de sèrie.
Quatre números coincidien amb el manifest avançat de Yulan. El cinquè
acabava en 8B7, el número del sistema d’inventari de
Llevant.
La caixa física acabava en 887.
Una sola línia corba els separava. Yulan havia enviat un escaneig borrós. Mei havia corregit el full de recepció en paper, però havia deixat la base de dades intacta perquè el portal d’avaluació del proveïdor ja feia servir el número incorrecte. Corregir un sistema trencaria el registre de garantia en tres més. En lloc d’això, va escriure la discrepància al llibre vermell d’excepcions.
L’ordre de recollida falsa havia copiat l’error de la base de dades.
El palet del sud també.
Qui hagués fet totes dues coses podia llegir el registre d’estoc digital de Llevant, però no havia vist la caixa. El llibre vermell ho podia demostrar.
Va sonar un avís des del despatx que tenia al darrere.
Un avís sonor, repetit dues vegades. No era l’alarma d’intrusió. Era el sistema del magatzem anunciant que una porta registrada com a oberta s’havia tancat.
«Has vingut sol?», va preguntar.
«Sí.»
El conductor va respondre de pressa. «Cinc peces, tres-cents dotze quilos. No necessito un segon home.»
«La teva ordre diu tres-cents vuit.»
Va comprovar l’aplicació. «La meva diu tres-cents dotze.»
Dues versions de la mateixa feina falsa.
Mei va prémer el control de la persiana. El metall va baixar la distància final i va tocar el terra. El conductor va fer un salt enrere amb el transpalet.
«Espera a la furgoneta», va cridar a través de la porta tancada. «Envia’m l’ordre. Necessitaràs proves quan expedicions negui que aquesta feina hagi existit.»
Es va girar cap als passadissos.
La unitat dos havia començat com una sala d’exposició d’il·luminació i s’havia expandit cap enrere cada vegada que la unitat següent quedava disponible. El resultat era un edifici entès a través de la feina més que no pas del plànol: sales d’exposició al davant, prestatgeries de palets al darrere, un passadís estret cap a la unitat u, dos despatxos muntats amb vidre i plaques de guix, i portes de càrrega en carrils de servei oposats. Els rètols apareixien en català, castellà, anglès i mandarí, segons qui necessités trobar què. Cap d’ells no formava un mapa complet.
Els dies feiners, el lloc carregava avisos de carretons elevadors, telèfons, ràdios, pistoles de cinta i discussions sobre quantitats. Diumenge donava distància a cada so petit.
Mei va pujar les escales del despatx de dues en dues. La porta estava tancada amb clau. A través del vidre podia veure els dos portàtils connectats i el llibre vermell a la prestatgeria.
Va sonar un altre avís a baix.
La porta del darrere s’havia tornat a obrir.
Va baixar corrents les escales, es va aturar a la cantonada del primer passadís i va escoltar. Una sabata va colpejar el formigó. Una barra antipànic metàl·lica va tornar al seu topall. A fora, un motor es va engegar sense pressa.
Mei va arribar al moll de càrrega posterior just a temps de veure un home entrar en una furgoneta fosca. Samarreta blava, pantalons normals, res a les mans. La furgoneta es va allunyar.
Un EBRO gris esperava vint metres més avall del carril.
Durant un segon, Mei va esperar que la seguís. En lloc d’això, es va moure darrere de la furgoneta, mantenint dos vehicles entre ells al revolt.
No era un sol equip.
Va fotografiar tots dos vehicles. La matrícula de la furgoneta fosca quedava enfosquida per l’enlluernament. La de l’EBRO es podia llegir i gairebé segur que era irrellevant; es podia llogar un cotxe recent, manllevar-lo o portar unes matrícules que pertanyien a un altre cotxe recent.
El veí de la unitat quatre va aixecar la persiana i va sortir amb sandàlies.
«El vostre repartidor ha passat per aquí», va dir.
«No l’home del davant?»
«No. Aquest duia una samarreta blava. M’ha ensenyat una acreditació i ha dit que la vostra alarma del darrere fallava. L’he deixat passar pel nostre pati.»
«Quina acreditació?»
«Televisió. Tres alguna cosa.»
Mei no li va ensenyar cap cara ni li va donar cap nom. Li va preguntar què recordava primer. L’alçada. Els cabells. La mà que aguantava l’acreditació. Cap a on havia girat la furgoneta.
A dalt, el despatx continuava tancat.
Mei el va obrir amb la clau.
El llibre vermell havia desaparegut.
No s’havia mogut res més. Els diners continuaven en un calaix sense tancar. Contractes de proveïdors, avisos de duanes, expedients del personal i tres anys d’angoixa fiscal omplien armaris que ningú no havia tocat.
El llibre contenia veritats més petites: caixes danyades acceptades contra la política interna, números de sèrie corregits a mà, devolucions rebudes després de la seva nota de crèdit, un palet guardat durant una nit per a un veí, cinc caixes de Yulan rebudes durant Sant Joan mentre els petards feien impossibles les trucades telefòniques. Res no era criminal. Moltes coses semblarien irregulars a una persona pagada per eliminar-ne el context.
El telèfon va rebre tres fotografies del missatger i un missatge final.
Job cancelled. Client error. I was never inside.
Mei ho va desar tot dues vegades, va trucar a la policia i va anar a buscar la clau de la gàbia.
Quatre caixes de Yulan coincidien amb els pesos de recepció dins de la tolerància de la bàscula del terra.
La cinquena pesava onze quilograms menys.
Joel Huang va arribar mentre ella encara era damunt de la bàscula, de guàrdia de diumenge, amb les claus ja a la mà, el cosí que responia les trucades del magatzem perquè ella no ho hagués de fer.
«Puc acabar-ho jo», va dir.
«Ja està acabat. Fotografia la pantalla. No moguis la caixa.»
La va fotografiar. Va mirar la caixa lleugera com una persona mira una màquina que l’ha decebut, no pas una prova. Mei ho va enregistrar sense saber encara què significava.
Va trucar a Arnau.
«Un home ha sortit d’aquí amb l’acreditació de l’Oriol», va dir ell.
«Arnau, escolta’m. Han vingut per les cinc caixes. He aturat la persiana. Mentre jo era al davant, han tret el llibre vermell per darrere. A la cinquena caixa li falten onze quilos. Samarreta blava. Furgoneta fosca. Un cotxe gris ha seguit la furgoneta, no pas a mi.»
Al seu darrere, el metall ja no es movia. La persiana era abaixada. El missatger havia desaparegut.
«No et quedis allà sola.»
«En Joel és aquí. I també la caixa. Ja he trucat a la policia.»
Va mirar la prestatgeria buida on hi havia hagut el llibre.
«Algú pot llegir el nostre sistema d’estoc», va dir. «No pot llegir el llibre que acaba de robar.»
En Joel encara mirava la caixa. Mei va mantenir el telèfon a l’orella fins que una sirena va girar cap al polígon industrial. Podia ser la seva.
El mateix diumenge al matí.
La cadira d’Oriol era buida, el seu cafè era fred i a l’eclipsi li quedaven deu dies per convertir-se en el problema de tothom.
Dins del centre temporal de contribucions de Lenticular, a prop dels estudis de 3Cat, ja era el problema de tothom des de l’abril.
Cada pantalla que arribava de 3Cat portava una versió del mateix cercle negre. La redacció tenia un rellotge de compte enrere. La secció meteorològica tenia un simulador de l’horitzó. El canal infantil havia construït una Lluna amb escuma pintada i l’havia penjada d’un carril del sostre. Algú de la secció de gastronomia havia encarregat un segment sobre arròs negre i, després de dues reunions, li havien dit que fer un eclipsi amb tinta de sípia podia fomentar una observació poc segura.
Arnau Vidal feia tres mesos que movia vídeo entre tots ells.
A les 08:17 del diumenge al matí, era al costat de la taula d’Oriol, a la sala de contribucions, i va tornar a llegir l’últim missatge.
Necessito que hi donis un cop d’ull. Pantalla privada. Onze segons.
Havia arribat a les 02:13. Sense fitxer, sense explicació, sense disculpa per l’hora. Oriol enviava missatges a les dues de la matinada perquè confiava que la nit contenia més temps que el dia. Normalment els seguia amb tres correccions abans d’esmorzar.
No hi havia hagut cap correcció.
—Fa tard —va dir Berta Salvat.
Va entrar carregant dos cafès i amb l’expressió d’una persona que ja havia respost la mateixa pregunta en tres programes abans que es despertés gairebé ningú. Duia els cabells recollits i el maquillatge d’estudi inacabat al voltant dels ulls. Va deixar un cafè a la taula d’Oriol. L’altre se’l va quedar.
—Trenta-set minuts —va dir Arnau.
—Ho has comptat?
—L’assaig comença d’aquí a vint-i-tres.
—No era aquesta la meva pregunta.
Arnau va mirar el got de paper fred que hi havia al costat del teclat d’Oriol. —Era aquí.
Berta el va tocar amb el dors d’un dit. —No fa gaire.
A la paret central, dotze senyals mostraven dotze horitzons occidentals. Teulades d’escoles, places municipals, observatoris, un camp de futbol, la terrassa d’un monestir, dos camps que semblaven idèntics fins que algú va assenyalar que un era fora de Tortosa i l’altre a Mallorca. Cadascun portava una etiqueta, un rellotge, un codi de propietat i un número de contacte. El dia de l’eclipsi n’hi hauria centenars. Avui n’hi havia d’haver dotze perquè dotze ja eren suficients per fer fallar l’assaig de maneres interessants.
—Potser ha baixat —va dir Berta.
—La seva acreditació és a la taula.
La targeta de plàstic jeia sota un full doblegat. Arnau va aixecar el full sense tocar l’acreditació. Era una impressió de Shodan, el cercador que Oriol feia servir quan volia saber quins equips s’havien presentat a internet pública sense entendre’n les conseqüències socials.
La major part de la pàgina contenia informació ordinària del servei. Un servidor web. Un certificat. Una família de productes. Una marca de temps de poc abans de les dues d’aquella matinada. Oriol havia subratllat dues vegades amb bolígraf blau un nom d’amfitrió.
ecl-llum-ped-03
Al marge superior, amb llapis verd i en majúscules, Oriol havia copiat l’afirmació d’algú altre:
NOMÉS BÀNER PÚBLIC. MATEIX CERT QUE 147 / TOUR. DESAT ABANS DEL CANVI. - P
La P era en Pol. Oriol anotava les troballes dels altres en verd i les seves en blau, i atribuïa cada línia que no havia comprovat ell mateix.
A baix, Oriol havia escrit: No és a la llista de contribuïdors. Mateix cert que 147. Pregunta per què.
—Ha imprès internet —va dir Berta.
—Una pàgina.
—És millor?
—Per al tòner.
El servei exposat no era una càmera en directe. Només informava que una passarel·la estava activa, quant de temps feia que funcionava i quina compilació de programari creia que tenia. L’error semblava inofensiu.
Arnau va comprovar la llista de contribuïdors al terminal de programació aïllat.
Cap llum. Cap ped. Cap unitat tres.
—Podria ser una de les vostres? —va preguntar Berta.
—Lenticular anomena els codificadors temporals per esdeveniment i regió. No posem el client, el lloc i el número d’unitat en un nom d’amfitrió públic tret que vulguem que desconeguts resolguin un mot encreuat.
—Per tant, algú altre és descuidat.
—Normalment, aquesta és la resposta.
Va buscar als registres interns d’incorporació. Cap resultat.
Oriol no havia trobat la pàgina pel seu compte.
En Pol treballava de dia fent torns d’infraestructura per a un distribuïdor d’aliments. A la nit, dos servidors llogats i una màquina sota el seu escriptori observaven els canvis dels serveis públics. La gent en deia pirateria. En Pol en deia escoltar quan les màquines es presentaven amb massa volum.
Arnau el va trucar.
En Pol va respondre amb una obscenitat xiuxiuejada i després, més despert: —Oriol?
—Arnau. Tinc la teva impressió.
—Aleshores, on és l’Oriol?
—No és aquí. Digues-me què has trobat.
A l’altra banda hi va haver moviment, un soroll de cops a cegues i aigua corrent. Probablement en Pol havia tornat a dormir al costat de la màquina.
—Una pàgina pública d’estat del sistema —va dir—. Sense inici de sessió, controls ni imatge. El meu indexador l’ha vist a les 01:46 i he enviat a l’Oriol el registre independent.
—No has introduït res?
—No hi havia on introduir res. Deia que la passarel·la estava activa. Això és tot. Un rètol, no una porta.
Arnau va mirar el bloc del certificat. —I el 147?
—La mateixa identitat pública que una unitat de contribució activa durant el Tour. No la mateixa caixa. La mateixa família.
—La pàgina encara hi és?
—Catorze minuts després que l’Oriol respongués, el nom va desaparèixer. Algú s’havia adonat que era visible.
—Pots demostrar que la primera versió existia?
—He conservat la resposta pública i la seva marca de temps. No he anat més enllà del rètol.
—Envia’m l’arxiu.
—L’he enviat a l’Oriol.
—Envia-me’l a mi.
En Pol va deixar de moure’s. Quan va tornar a parlar, la son havia desaparegut de la seva veu.
—Arnau, per què tens el seu paper?
Arnau va mirar el cafè fred d’Oriol. —Perquè no és aquí per explicar-m’ho.
L’arxiu va arribar mentre encara parlaven. Dues observacions públiques independents i un canvi documentat. Res que obrís una càmera, anomenés una sala o expliqués per què algú havia netejat la pàgina després que l’Oriol la veiés.
El full doblegat contenia una cosa més: una ruta d’emmagatzematge escrita al marge.
Arnau va reconèixer l’espai de treball privat d’Oriol al servidor de l’assaig. Va introduir la ruta. Allà esperava un únic fitxer de vídeo, d’onze segons.
—Pantalla privada —li va recordar Berta.
La sala de contribucions era un entorn de producció en funcionament. Els suports desconeguts no hi tenien lloc. Arnau va copiar la ruta, no el fitxer, i va portar la impressió d’Oriol a una petita cabina de revisió a l’altra banda del passadís. La cabina no tenia controls de producció i disposava d’una estació d’inspecció reservada per a enviaments mal formats. Si el vídeo estava espatllat, podia espatllar alguna cosa sense importància.
Berta el va seguir.
—L’assaig —va dir ell.
—Vint minuts.
—Tens un rellotge de compte enrere.
—El rellotge de compte enrere és precisament el motiu pel qual necessito saber si l’home que dirigeix l’assaig ha desaparegut.
Arnau va obrir el fitxer.
Durant onze segons, no va passar res.
Una càmera fixa mostrava una sala d’equipament blanca. Una paret, part d’una porta, la vora d’un estoig amb rodes. Cap persona. Cap so tret de la ventilació. La imatge s’enfosquia lleugerament al cap de quatre segons, es recuperava i tornava a enfosquir-se. Una càmera automàtica corregint el moviment d’algú prop d’una llum, potser. L’estoig era massa lluny de l’objectiu per llegir-ne l’etiqueta.
—Un altre cop —va dir Berta.
El va reproduir de nou.
—El rellotge —va dir ella.
Una marca de temps ocupava l’angle inferior dret. Avançava amb normalitat, s’aturava, saltava endavant i es tornava a aturar. El fitxer continuava tenint onze segons. El rellotge de dins la imatge en justificava menys.
Arnau va avançar fotograma a fotograma.
—Falta zero coma set segons —va dir.
—Dues vegades?
—La mateixa quantitat dues vegades.
—La compressió pot fer això?
—La compressió pot fer gairebé qualsevol cosa si la culpes de manera prou vaga.
El fitxer afirmava provenir d’una de les eines de captura de Lenticular, però l’identificador es podia copiar. Qui l’havia creat volia que un tècnic reconegués el format i deixés de fer preguntes un pas abans d’hora.
Berta es va inclinar més a prop. —Pots ampliar l’estoig?
—Puc fer més grans els píxels.
—Fes-ho.
Va congelar el fotograma més nítid i el va ampliar. L’etiqueta es va convertir en blocs grisos i blancs. Berta va assenyalar una línia fosca prop de la part inferior.
—Lletres?
—Potser.
Arnau va canviar el contrast. No va fer servir cap millora inventada ni va demanar al programari que creés detalls que la càmera no havia capturat mai. La línia va resultar amb prou feines llegible perquè sempre havia estat allà.
LLEVANT-HOME / BDN / 5 OF 5
Es va reclinar.
—Ho coneixes —va dir Berta.
—L’empresa familiar de la Mei és Llevant Import. Badalona.
—Ens subministren?
—No. Electrònica domèstica, il·luminació, petits electrodomèstics. El que una botiga espera vendre d’aquí a sis mesos.
—Càmeres?
—De vegades. No equipament de radiodifusió.
Arnau va enviar la imatge fixa a la Mei. Ella el va trucar després d’estudiar-la.
—Fa servir les nostres paraules —va dir—. No la nostra etiqueta. Vine a casa.
—Tenim un assaig.
—Tens un company desaparegut amb el nom de la meva empresa en un fitxer privat.
La porta de la cabina es va obrir abans que Arnau pogués respondre.
A fora hi havia un home amb una acreditació de visitant. Quaranta-i-pocs anys, camisa blava de màniga curta, sense jaqueta malgrat l’aire condicionat, una targeta d’acreditació girada de manera que la cara impresa mirava cap al seu pit. Tenia la impaciència serena d’algú acostumat a deixar-lo passar a la porta següent.
—Arnau Vidal?
Arnau va acabar la trucada sense dir adeu. —Sí.
—Busco Oriol Ferrer.
—En aquest equip no hi ha cap Oriol Ferrer.
L’home es va corregir massa lentament. —Cendrós. M’he equivocat. Compliment normatiu m’ha demanat que reculli una captura de prova que ha fet aquesta nit.
—De quin departament de compliment normatiu?
—Seguretat de contribucions.
—Això no és cap departament.
La mirada de l’home va passar per davant seu fins al fotograma aturat. Es va fixar en l’etiqueta ampliada i va tornar a Arnau.
—El fitxer no està autoritzat —va dir—. Conté una imatge d’una àrea tècnica restringida. Elimina’l i dona’m la ruta d’origen.
No va preguntar si Arnau havia trobat el fitxer. Ho sabia.
Berta va entrar al marc de la porta al costat d’Arnau. Era prou coneguda perquè el comportament de l’home canviés un grau.
—Ensenya’ns la targeta —va dir.
—Tens una cita a l’Estudi Quatre.
—Aleshores saps qui soc. Em sembla just que jo sàpiga qui ets tu.
L’home va girar la targeta.
El nom deia SALVADOR RIERA, contractista, accés de visitant. No hi apareixia cap empresa. La fotografia era correcta. Això només demostrava que algú havia imprès la cara adequada.
Berta va treure el telèfon.
—Preguntaré a recepció qui t’ha registrat.
—No cal.
—Perfecte. Serà ràpid.
Riera va tornar a mirar la pantalla. —No poseu aquesta captura a la xarxa de producció.
—Estem d’acord en una cosa —va dir Arnau.
L’home es va allunyar abans que Berta fes la trucada. No tenia pressa. Al gir del passadís va passar al costat d’un cap de planta que corria en direcció contrària i es va apartar amb la cortesia fàcil d’una persona que hi pertanyia.
Berta va abaixar el telèfon. —Recepció diu que el seu amfitrió és l’Oriol.
—L’acreditació d’Oriol és a la taula.
—Un amfitrió pot registrar un visitant per avançat.
—Ho va fer?
—Recepció ho està comprovant.
La directora de l’assaig va cridar el nom de Berta pel retorn. Onze horitzons continuaven estables. El dotzè s’havia tornat blau.
—He d’anar-me’n —va dir.
—Ves.
—No facis l’heroi mentre no hi soc.
—Pensava ser útil.
Va marxar corrents.
Arnau va tancar el vídeo sense eliminar-lo. El fitxer pertanyia a l’espai de treball privat d’Oriol i ell no tenia cap motiu legítim per copiar-lo. El va copiar igualment, al seu propi espai d’emmagatzematge, i mentre ho feia ja sabia que l’hauria de confessar. Tenia onze segons al cap, una impressió de Shodan a la mà i la imatge fixa que ja havia enviat a la Mei.
Va tornar a la taula d’Oriol.
El cafè fred continuava allà. L’acreditació, no.
Arnau es va aturar al costat de la cadira.
Havia deixat la targeta de plàstic al costat del teclat d’Oriol. La superfície de la taula on havia reposat mostrava un rectangle net sobre una pel·lícula de pols.
Riera no havia vingut pel vídeo.
El visitant necessitava l’acreditació de l’amfitrió per sortir per la porta interna sense demanar a recepció que corregís el registre.
Arnau va anar darrere seu.
El passadís de contribucions desembocava en una columna vertebral de producció més gran, plena de gent que traslladava equipament cap a les sales d’assaig temporals. Arnau va albirar la camisa blava prop de les portes del fons. Un carro d’il·luminació va passar entre ells. Quan va haver passat, Riera ja no hi era.
Arnau va arribar a les portes i va passar l’acreditació.
El passadís següent oferia tres opcions: recepció, càrrega o l’escala cap al nivell d’aparcament. Va escoltar. Una porta es va tancar més avall.
Va agafar les escales.
Un pis més avall, l’aire de formigó feia olor de pneumàtics calents i pols. Un vehicle es va posar en marxa. Arnau va arribar al carril de l’aparcament just quan una furgoneta fosca tombava més enllà de la barrera. No en va veure la matrícula, només els llums de fre i la silueta del conductor. La barrera es va aixecar sense que el conductor presentés cap tiquet.
El lector de l’acreditació d’Oriol va fer un flaix verd dins de la cabina.
Arnau va córrer fins a la porta de vianants. Va rebutjar la seva acreditació de producció. Va prémer l’obertura. Res. Quan el vigilant va aixecar la vista des de l’altre extrem de la cabina, la furgoneta ja s’havia incorporat al trànsit del diumenge.
Li va sonar el telèfon quaranta minuts després, mentre encara feia la declaració al vigilant de l’aparcament.
La Mei.
Va respondre mentre tornava cap a les escales. —Un home ha sortit d’aquí amb l’acreditació d’Oriol.
—Arnau, escolta’m.
La seva veu havia perdut tot rastre de l’hora de dinar.
—T’escolto.
—Han vingut per les cinc caixes. Mentre jo era al davant, han tret el llibre de comptabilitat vermell per darrere. Al cinquè estoig li falten onze quilos. Furgoneta fosca. Un cotxe gris l’ha seguit.
El carril de l’aparcament feia olor de pneumàtics calents.
—No et quedis allà sol.
—En Joel és aquí. Ja he trucat a la policia.
El lector de l’acreditació de la cabina es va tornar a apagar. A dalt, algú va cridar el seu nom per a l’assaig endarrerit.
Arnau va caminar cap al carrer.
Oriol havia reservat una taula per a quatre.
El cambrer els ho va dir després que s’asseguessin, col·locant quatre gots al voltant de les estovalles de paper blanques abans de tornar a comptar les persones.
«El senyor Cendrós va trucar dissabte al vespre», va dir. «Dilluns, a dos quarts de dues. La seva taula habitual. Quatre menús.»
Arnau va mirar la cadira buida.
«Va dir qui vindria?» va preguntar Berta.
«El difícil, la famosa i la dona més llesta que tots dos junts.»
El cambrer els va assenyalar amb un dit. Arnau era el difícil. Berta era la famosa. Mei va rebre l’únic compliment i el va acceptar sense protestar.
«I Oriol?» va preguntar Arnau.
«Arribaria tard.»
«Quant tard?»
El cambrer va mirar la cadira buida i després el got intacte d’Oriol. «Amb Oriol, això no és una unitat de temps.»
Arnau l’havia esperat en aquella taula després d’emissions fallides, funerals i la tarda que Reixac va tancar el projecte de l’arxiu i va dir que la decisió era qüestió de prioritats. Oriol sempre arribava amb una explicació que esdevenia menys creïble a mesura que s’allargava, i després escoltava sense intentar reparar res del que Arnau li explicava.
El cambrer va deixar quatre menús.
El restaurant servia dinars a gent que treballava a prop i sabia quant costava el menjar. A Oriol li agradava perquè Mercè rebutjava reserves de gairebé tothom i havia fet una excepció després que ell li reparés el televisor durant una final de futbol.
A les 13:34, totes les taules estaven ocupades.
Coberts, cadires, tasses de cafè i converses en català i castellà omplien la sala. Qualsevol podia sentir una frase. Ningú no podia sentir-les totes sense esforçar-s’hi.
Arnau va posar cap per avall el got d’Oriol.
Mei el va tornar a posar dret.
«No l’estem commemorant», va dir.
«Estava fent lloc.»
«Estaves decidint què significa la cadira buida.»
Ella també sabia què significava el restaurant. Mei hi havia conegut Oriol abans de casar-se amb Arnau i l’havia vist interrogar-la sobre el programari duaner fins que Mercè va amenaçar de cobrar-li un lloguer per la taula. Més tard havia fet el discurs del casament que ningú no li havia demanat i l’únic que Chen recordava.
«Va registrar Riera com a visitant cinc dies abans de desaparèixer.»
«Això vol dir que va registrar Riera.»
«Vol dir que l’home que et va robar el llibre major va ser convidat al meu edifici pel meu amic.»
«Les dues afirmacions són certes. Recepció només pot demostrar la primera.»
Berta va obrir el menú. «Podem establir si Oriol és un traïdor després de demanar? Mercè ens farà fora ella mateixa si ocupem quatre cadires i demanem aigua.»
Van demanar plats de la pissarra blava. Berta va demanar el cafè abans del menjar.
«Ja n’has pres un», va dir Arnau.
«Parlo d’ulleres d’eclipsi segures des de les sis i quart. El cafè va deixar de ser una beguda a les vuit.»
Berta va obrir la tauleta sota la vora de la taula.
«La passarel·la 147 es va unir al fons de contribucions del Tour de França el quatre de juliol», va dir. «Va transportar imatges públiques des d’una posició viària temporal durant la sortida de Barcelona. El propietari de l’equip era Guaita Event Resilience.»
«Riera», va dir Arnau.
«Salvador Riera és el nom de la seva targeta de visitant. Guaita no és una empresa Lenticular. Salvador Reixac n’és el propietari privat. Controla totes dues, separadament.»
«Dos Salvadors.»
«A Catalunya n’hi ha més d’un.»
«Riera podria ser un àlies.»
«O un empleat. O algú sense relació. Per això els agents de policia no van detenir el continent en nom nostre.»
Mei va ampliar la captura de pantalla de Berta. «Què va fer Guaita per al Tour?»
«Suport temporal de continuïtat. Passarel·les, monitoratge, equips de carretera. Un contractista entre molts.»
Salvador Reixac es va aturar al costat de la cadira buida.
Arnau havia vist el seu superior enfadat dues vegades en onze anys i no recordava que cap de les dues ocasions hagués implicat alçar la veu. Reixac feia la decepció d’una altra manera. Feia sentir a l’altra persona que se n’havia esperat una versió competent i que encara podia arribar si li donaven un minut més.
Avui duia pantalons de lli i una camisa pàl·lida amb les mànigues doblegades una vegada. Sense jaqueta, sense assistent, sense res que expliqués per què el fundador de Lenticular havia travessat Sant Joan Despí a peu per aparèixer al costat de la taula d’Oriol.
«Salvador», va dir Arnau.
«Arnau. Berta.» Reixac es va girar cap a Mei. «Senyora Zhou. Llevant ha donat suport a la meitat dels petits comerciants de Badalona durant més temps del que fa que existeix la meva empresa. Em sap greu que el nostre nom hagi entrat al vostre magatzem d’aquesta manera.»
Va pronunciar Llevant correctament, sense aquella separació estudiada que feia la gent quan volia que li reconeguessin que sabia que la paraula era catalana.
Mei no el va convidar a seure. «Quin dels vostres noms hi ha entrat?»
Reixac va mirar la captura sense acostar-s’hi. «Això és el que establirà la nostra revisió. Guaita va donar suport a una part de l’operació del Tour. Lenticular en va donar suport a una altra. Les credencials van travessar fronteres que no haurien d’haver travessat. Pot ser desordre en lloc de delicte.»
«Entre dues empreses amb un sol propietari», va dir Mei, «el desordre és una decisió.»
Reixac no li va respondre.
«Un home va utilitzar-ne una per robar la targeta d’Oriol», va dir Arnau.
«Un home va utilitzar un registre de visitant creat per Oriol. L’hem suspès, juntament amb totes les credencials associades. La policia té els registres.»
«També es va endur un fitxer.»
«Llavors doneu una còpia exacta al nostre equip de seguretat.»
«La policia el té.»
Una pausa, prou llarga perquè Arnau sentís el seu propi rebuig.
«Bé», va dir Reixac. «Treballarem a partir de la seva còpia.»
Mercè va aparèixer amb tres gaspatxos equilibrats en un avantbraç. Es va aturar quan va trobar un desconegut dret al quart lloc.
«Se n’està anant», va dir Mei.
Mercè va esperar una confirmació independent.
«Me’n vaig», va dir Reixac. «Però els cafès són meus. Tots quatre.»
«Hi ha tres persones», va dir Mercè.
«Llavors el quart pot esperar.»
Va deixar una targeta al costat del compte.
«Senyora Zhou, envieu-nos l’ordre de recollida i una fotografia del registre d’excepcions que es va endur. Podem evitar que una disputa d’inventari es converteixi en una història pública sobre tot un districte.»
«No puc fotografiar un llibre desaparegut.»
«El llibre major vermell, oi? El vostre marit l’ha esmentat a la seva nota d’incidència.»
Arnau havia escrit registre d’excepcions en paper. No pas vermell.
Reixac es va girar cap a Berta. «Et busquen a maquillatge. El productor de la tarda ha trucat dues vegades.»
Berta va comprovar la tauleta que havia mantingut cap per avall. La pantalla no mostrava cap trucada perduda.
«Llavors que descobreixi un tercer mètode», va dir.
Reixac va somriure. Fins aleshores, la seva paciència havia semblat assajada.
«Deu minuts. Després, quedar-se es convertirà en l’informe.»
Els va deixar amb quatre cafès demanats i cap de servit.
Mei va tocar la vora de la còpia impresa de Shodan d’Arnau. «Li has dit que el llibre major era vermell?»
«No.»
«La policia?»
«No en res del que jo hagi vist.»
Berta va acostar la captura de pantalla cap a ella. «L’equip d’incidències de Guaita va rebre l’informe del magatzem a través de l’asseguradora de Lenticular. Potser hi ha una fotografia.»
«Potser», va dir Mei.
No sonava tranquil·litzada.
El gaspatxo els va interrompre. Mei va menjar tres cullerades abans de continuar.
«L’ordre de recollida i el palet del sud copiaven un error de la nostra base de dades d’inventari», va dir. «L’últim número de sèrie acaba en B-set al sistema. La caixa diu vuit-set. El llibre major en paper explicava la diferència.»
«Un proveïdor podria tenir totes dues coses?» va preguntar Berta.
«El portal de Yulan té el número equivocat perquè l’escaneig va crear l’error. Però l’ordre també contenia la nostra unitat exacta, el contacte de càrrega i el format de cap de setmana.»
«Un empleat?»
«És possible. També és possible un compte compromès. També és possible una integració amb el proveïdor. La possibilitat és barata.»
«La cinquena caixa pesava onze quilos menys», va dir Arnau.
Mei va deixar la cullera dins del bol. «Encara en pesa onze menys.»
«Què hi hauria d’haver?»
«Un dispositiu d’inferència de catàleg. Yulan va descriure les cinc caixes com a sistemes d’avaluació idèntics. Correspondència de productes, traducció, cerca. El seu model local petit ens estalvia dies de feina de catàleg.»
«La pots obrir?»
«Físicament, sí. Contractualment, no. Trencar el segell del prototip ens faria responsables del contingut.»
«Algú ja n’ha obert una.»
«Algú n’ha tret onze quilos. Encara no sé quan.»
«Sant Joan», va dir Berta.
Mei la va mirar.
«Les caixes van arribar el vint-i-tres de juny. L’ordre falsa diu 23:41.»
«Aquesta hora és incorrecta», va dir Mei. «Vam deixar de rebre abans de sopar. El sistema ho va registrar quan algú va tancar el lot. Van arribar mentre ja esclataven els petards, cap a les set.»
«És al llibre major?» va preguntar Arnau.
Mei va mirar la quarta cadira buida. «Hi era.»
Van arribar els plats principals. Botifarres torrades per les vores, mongetes prou calentes per escampar l’all per l’aire, lluç sota cebes cuites més enllà del punt de resistència. A Arnau li havia desaparegut la gana, cosa que no li va impedir menjar.
Van entrar dos tècnics de Lenticular, van saludar Arnau, van reconèixer Berta i van triar una taula al costat de la finestra. Un va mirar de reüll la cadira buida d’Oriol.
«Per què aquest restaurant?» va preguntar Mei.
«El lloc habitual d’Oriol», va dir Arnau.
«Això respon per què l’hem triat nosaltres. Per què el va triar ell per a nosaltres dissabte?»
La reserva era anterior a la cerca de Shodan de primera hora de diumenge. Oriol havia previst que tots tres necessitarien aquesta conversa abans que ell trobés la passarel·la sense propietari, o abans que afirmés haver-lo trobat.
«Potser la cerca era teatre», va dir Arnau.
«La pàgina pública és real», va respondre Berta.
«El descobriment pot estar preparat encara que allò descobert existeixi.»
«Ara parles com Júlia.»
«Qui és Júlia?» va preguntar Mei.
«Júlia Muntaner. Visió per computador, Institut Llum. Va ajudar a dissenyar l’estudi d’imatges de l’eclipsi utilitzant MareNostrum. La passarel·la 147 va formar part breument de la seva llista de recerca del Tour. El va retirar perquè el registre de propietat era incomplet.»
«Truca-li», va dir Arnau.
«Ja ho he fet. Ve cap aquí.»
Arnau va mirar el quart got. El cambrer l’havia posat per a Júlia, no per a Oriol.
«Oriol no va reservar per a ell», va dir Mei.
Berta va comprovar l’hora. «Júlia ha dit que arribaria a les dues menys quart.»
Eren les 14:11.
Un home amb una camisa blava estava dret a l’altra banda del carrer, llegint un senyal d’aparcament amb molta atenció. De perfil, a distància, podria haver estat el visitant que es feia dir Riera. Podria haver estat qualsevol home que triés el blau a l’agost.
«No el miris fixament», va dir Mei.
«No ho faig.»
«Has deixat de mastegar. Vist des de fora, és el mateix.»
La tauleta de Berta va vibrar contra la taula. Va llegir la notificació i no la va tocar.
«La passarel·la 3 es va registrar al grup d’assaig de l’eclipsi a la una i trenta-nou», va dir. «L’avís m’acaba d’arribar ara.»
«Qui ho ha aprovat?» va preguntar Arnau.
«Ningú. Ha utilitzat la credencial del Tour del 147.»
«Ubicació?»
«Pedralbes. Institut Llum.»
L’home de blau va travessar el carrer i va passar sense mirar a dins.
La cadira de Júlia continuava buida.
Júlia Muntaner va respondre a la tercera trucada.
—No vinguis al restaurant —va dir Arnau.
—No hi pensava anar.
La seva veu li arribava per damunt de la ventilació i d’una seqüència ràpida de tecles.
—Has dit tres quarts de dues.
—A la una i trenta-nou s’ha despertat la passarel·la tres. He anat on era.
—Institut Llum?
Les tecles es van aturar.
—Qui t’ho ha dit?
—La passarel·la.
—Les passarel·les no et diuen on són. La gent posa ubicacions als noms d’amfitrió perquè li agrada penedir-se.
—Aquesta diu llum i ped.
Júlia va deixar anar l’aire. —Ets amb la Berta?
—I amb la Mei.
—Porta la impressió original. No una fotografia. No enviïs res per correu electrònic.
—Per què?
—Perquè m’agradaria que un fet d’aquest edifici arribés sense anunciar-se abans.
Va penjar.
La Berta ja s’havia aixecat. Els deu minuts del Reixac feia estona que s’havien acabat.
—Si perdo l’enllaç de la tarda, algú altre dirà als espectadors que les ulleres d’eclipsi funcionen amb prismàtics —va dir—. I demà em passaré el dia explicant les cremades de retina amb fruita.
Va posar el quart cafè de l’Oriol en un got de paper i se’l va endur. La Mercè la va observar sense aprovar-ho.
Arnau va pagar els dinars malgrat la targeta del Reixac al costat del compte. La Mercè li va empènyer la targeta cap a ell.
—El teu amic important s’ha oblidat d’això.
—No és amic meu.
—Doncs ho has oblidat tu per ell.
A fora, la calor se’ls va tancar al voltant. L’home de blau havia desaparegut. Un repartidor esperava a la franja d’ombra sota un tendal, amb el casc equilibrat sobre un genoll. Dos tècnics de Lenticular fumaven a la cantonada. Cap dels dos va mirar Arnau.
—El teu cap sap què hi ha al meu llibre major —va dir Mei.
—Coneix la versió d’una asseguradora.
—No és això el que he dit.
Arnau va desbloquejar el cotxe i va esperar que en sortís l’aire atrapat. —No.
Van conduir cap a la ciutat amb l’aire condicionat al màxim. La navegació va oferir tres rutes, en va retirar dues i va afegir nou minuts sense cap explicació. A prop del Camp Nou, les barreres d’obres convertien en provisionals uns girs coneguts. Lenticular hi havia executat circuits de contribució al maig. Guaita havia gestionat la continuïtat de la multitud en el mateix contracte.
Ell havia aprovat el seu pla de sincronització compartida.
—Ho tornes a fer —va dir Mei.
—Què?
—Tractar tot el que vas signar com si ho haguessis causat tu.
—Vaig aprovar el seu accés al nostre servei de rellotge.
—Al maig. Per a un partit de futbol.
—La passarel·la 147 va aparèixer per primer cop durant el Tour. Ara el tres utilitza la seva credencial. No són errors separats.
—No. Aleshores compta quantes porten la teva signatura.
La navegació els va enviar a donar una altra volta per evitar un gir tallat.
L’Institut Llum ocupava un edifici de recerca de postguerra prou a prop de Torre Girona perquè els visitants donessin per fet que pertanyien a la mateixa institució. No era així. Una placa de llautó n’anomenava l’institut. Un rètol temporal de vinil que hi havia a sota prometia ECLIPSE IMAGING 2026: OPEN DATA FOR A SHARED SKY.
L’eslògan havia sobreviscut a tres comitès.
Júlia esperava dins l’entrada amb els braços plegats. Era més baixa del que Arnau s’havia imaginat, vestia de negre malgrat la calor i duia els cabells foscos tallats arran de la mandíbula. L’edat que tenia i el moment en què havia aparegut eren prou oportuns per resultar útils, però no prou per ser una prova.
Primer va mirar la Mei.
—Tu ets Llevant.
—Soc Mei Zhou. Llevant és una empresa.
—Perdona. La Berta m’ha parlat de l’etiqueta.
—La Berta ha trobat temps per trucar-te de camí a l’estudi?
Júlia va mirar Arnau. —Has portat la impressió?
La Mei no es va moure.
Arnau va treure el full plegat de la butxaca, però no el va deixar anar. —Estaves amb l’Oriol divendres?
—Durant onze minuts. Em va preguntar per una passarel·la antiga. Li vaig dir que el rebutgés.
—Per què no t’asseus?
Els braços plegats de Júlia es van tensar contra les costelles.
—La Mercè recorda tothom —va dir.
—Recorda la gent que fa que l’Oriol es posi seriós.
—Aquesta llista és més curta.
Es va girar i va caminar cap a les escales. Arnau la va seguir. La Mei va esperar prou per deixar clar que seguir-la era una elecció.
La sala de l’eclipsi de l’institut no contenia cap telescopi ni cap vista del cel. Era un laboratori llarg amb persianes opaques, tres badies d’equipament i una paret d’imatges de prova procedents de càmeres públiques. Una carena muntanyosa. Una plaça municipal. El campanar d’una església. Un horitzó occidental trencat per les teulades dels apartaments. Cada imatge s’havia imprès a la mateixa mida i duia marcats l’hora, l’objectiu, l’exposició i una puntuació de confiança.
Una badia estava activa. Una petita pantalla d’estat mostrava la passarel·la tres connectada a un conjunt d’assaig i sense enviar vídeo.
—Aquesta és la pàgina pública d’estat del sistema que va trobar l’Oriol —va dir Arnau.
—No. Aquest és l’instrument que hi ha al darrere. La pàgina pública és un rètol penjat a fora. —Júlia va assenyalar la pantalla—. Ha fet la connexió amb una credencial del Tour. No té cap càmera connectada ni cap motiu per ser aquí fins al dia dotze.
—Pot arribar a MareNostrum? —va preguntar Mei.
—No directament. Aquesta sala pot enviar treball aprovat. Ningú entra amb una capsa misteriosa en un centre de supercomputació i la connecta a la màquina nacional.
—Bé —va dir Mei—. Ahir ja vam tenir una col·lecció de capses misterioses.
Més enllà d’un pati interior, a través del vidre i la distància, s’alçava l’antiga capella que la ciutat mostrava als fullets. Durant gairebé vint anys hi havia hagut el MareNostrum, amb els bastidors allà on abans els bancs miraven cap a l’altar. El superordinador se li havia fet petit. El MareNostrum 5 omplia una sala de l’edifici nou del costat, i ara la capella acollia els ordinadors quàntics del centre, alts criòstats segellats sota la volta, connectats a la gran màquina de l’altra banda del pati. Als visitants els agradava la contradicció. Arnau sempre havia pensat que les màquines feien més fàcil entendre el propòsit original de l’edifici.
Júlia va allargar la mà per la impressió.
Arnau l’hi va donar.
Va llegir el nom d’amfitrió, la nota del certificat i l’escriptura de l’Oriol. Es va aturar a Same cert as 147.
—On és el clip?
—Amb la policia. I en una estació de revisió de Lenticular.
—Enlloc més?
—Al meu emmagatzematge privat.
—Del qual Lenticular fa còpia de seguretat.
—Continua sent la meva assignació.
—Aquesta frase ha pagat moltes hipoteques d’advocats des de la invenció de la cinta.
Es va acostar a la badia activa i va obrir una vista d’inspecció local. Arnau observava les seves mans més que la pantalla. No va buscar la passarel·la tres. Va introduir-ne l’identificador de memòria.
—Vas rebutjar el 147 de l’estudi del Tour —va dir.
—El camp de propietat era buit.
—Recordes totes les passarel·les rebutjades?
—Recordo les que tornen.
La pantalla es va omplir de valors de sincronització. Ni imatges ni controls, només el relat que la passarel·la feia del seu propi rellotge i el relat del servei d’assaig sobre el moment en què havien arribat els paquets. Els dos discrepaven en 1,7 segons.
Després coincidien.
Després tornaven a discrepar.
—El temps que falta al clip de l’Oriol —va dir Arnau.
—No falta. —Júlia es va inclinar més a prop—. Està particionat.
—Què vol dir?
Va dubtar durant mig segon. Era la primera demora en qualsevol cosa que havia fet.
—Els rellotges de les càmeres es desvien i fan salts. Els compares amb un esdeveniment comú.
—Com ara un eclipsi —va dir Mei.
—Aproximadament. La llum cau sobre el país seguint una corba coneguda.
—Per què la passarel·la tres afegiria el mateix error dues vegades?
Júlia va apartar una finestra. Una taula petita dividia onze segons en tres illes de temps corregit.
—Està comprovant si un correlador detecta la discontinuïtat —va dir.
—Quin correlador?
—L’estudi de l’eclipsi.
—Has dit que l’estudi corregeix els rellotges.
—Ho fa.
—Això està corregint la correcció.
Júlia va tancar la taula.
La porta del laboratori es va obrir darrere seu.
—Doctora Muntaner. Heu trobat el nostre fantasma.
Marc Escudé va entrar amb un anell de claus i dues ampolles d’aigua. Tenia l’aire fàcil i assentat d’un tècnic al seu propi edifici. La camisa duia el sol naixent de l’Institut Llum. Un cordó vermell i blau subjectava la seva targeta identificativa.
Júlia els va presentar.
En sentir el nom de Llevant, Marc va oferir una de les ampolles a la Mei. —Heu tingut un cap de setmana difícil. Ha trucat el Salvador.
La Mei no la va agafar. —Quin Salvador?
En Marc va riure. —Reixac. Ha dit que l’Arnau potser arribaria alterat i que la policia necessitaria qualsevol cosa que trobéssim.
—No estic alterat —va dir Arnau.
—Aleshores s’ha equivocat en una cosa.
Marc va inspeccionar la pantalla d’estat. La seva atenció es va desplaçar directament al moment de connexió, no a la desviació repetida.
—Aquesta unitat havia de romandre aïllada —va dir Júlia.
—Està aïllada.
—S’ha unit al conjunt d’assaig de contribució.
—Aleshores algú va deixar un cable assignat del maig. Vam provar tres instruments durant la càrrega del futbol. La feina temporal es torna permanent si no es paga a ningú per retirar-la.
—Qui va executar la prova? —va preguntar Arnau.
Marc va agafar una tauleta de la badia i va obrir les reserves de projectes. No va preguntar per què Arnau ho necessitava saber.
L’entrada del maig enumerava tres emuladors de telemetria de baixa potència. Tots havien estat retornats després del clàssic. Una segona reserva destinava les mateixes tres identitats d’instrument al 12 d’agost, des de mig matí fins que es tanqués la finestra de processament de l’eclipsi.
Especialista del projecte: Dr Lin Qiao.
Contacte local: Marc Escudé.
—Era meticulosa —va dir Marc—. Documentava millor que la majoria d’enginyers visitants. Fins i tot va substituir un segell de transport que s’havia esquinçat.
—Quin instrument? —va preguntar Mei.
Marc va desplaçar la pantalla. —El tercer.
La Mei i l’Arnau es van mirar.
Cinc de cinc. Passarel·la tres. El tercer instrument.
Júlia va fotografiar la reserva amb una càmera de l’institut, va registrar l’exportació i en va lliurar una còpia a Arnau. Cada pas era correcte. Marc la va observar mentre els completava.
—Aïllaré la passarel·la —va dir.
—No —va respondre Júlia.
Ell la va mirar, sincerament sorprès.
—Si desapareix ara, qui l’ha despertat sabrà que l’hem trobat. Encamina’l cap a un conjunt de proves tancat i deixa que es pensi que l’assaig continua.
—Necessitaré aprovació.
—Aconsegueix-la.
—Del Salvador?
—Del propietari del projecte.
—Guaita és el soci de continuïtat. El Salvador és el propietari de Guaita.
Durant un instant ningú no es va moure a la sala.
Després Marc va somriure, demanant disculpes en nom d’un organigrama. —Redactaré la sol·licitud amb cura.
Va marxar amb les dues ampolles d’aigua.
Júlia va esperar que la porta es tanqués.
—Tenim potser tres minuts abans que el Reixac sàpiga exactament què hem obert —va dir.
—Ja sabia que veníem —va respondre Mei.
Arnau va assenyalar la taula que Júlia havia tancat. —Què és el correlador?
—Un mètode de recerca abandonat.
—Nom?
—No en tenia.
Ho havia dit massa de pressa.
Arnau es va acostar a la paret d’imatges de càmeres. Les xifres de confiança no seguien la geografia. Dues vistes veïnes de Barcelona apareixien molt separades. Una càmera de Tarragona estava agrupada amb una de Girona. Els grups no tenien sentit ni com a meteorologia, ni com a paisatge, ni com a astronomia.
—Aquest estudi no està cartografiant l’eclipsi —va dir.
Júlia va mirar més enllà d’ell, cap a la capella i la sala de la màquina del costat.
—No —va dir—. Està cartografiant les càmeres.
Van tornar-se a sentir passes a les escales. Dues sèries.
Eren d’uns estudiants que buscaven el terrat. Marc havia marxat per demanar permís per aïllar la passarel·la i no havia tornat.
A la petita sala de reunions de l’institut, Ephemeris es va negar a ajudar en vint-i-tres segons.
Arnau havia eliminat els noms, les adreces i les credencials. Li va donar només tres registres que no s’haurien d’haver conegut: metadades públiques de la passarel·la, dades de sincronització de la captura autoritzada del Tour i l’ordre fals de recollida. Va preguntar si podien compartir un operador.
I can’t assist with correlating network reconnaissance, captured radio traffic, and access or shipment records in a way that could identify or facilitate access to public infrastructure.
Sota la negativa, Ephemeris li va dir que conservés els registres, n’informés els operadors i utilitzés el procés d’incidents.
—No s’equivoca —va dir Júlia.
—Ja ho he fet tot.
La Mei va llegir per damunt de la seva espatlla. —Aleshores la màquina t’ha identificat amb precisió com a innecessari.
Arnau va obrir els detalls de la sol·licitud. L’avís de conservació s’havia convertit en part del mobiliari durant l’any que havia utilitzat Ephemeris. La nova etiqueta ambre, no.
INFRASTRUCTURE SAFETY REVIEW
—Revisió per part de qui? —va preguntar Mei.
—Seguretat del llogater.
—Lenticular.
—Finalment, Reixac —va dir Arnau.
Júlia va voltar la taula. —Esborra la conversa.
—Esborrar-la l’elimina del meu historial, no del registre d’auditoria.
—La gent se sent més segura quan la pantalla és buida.
Arnau la va deixar tal com estava.
El telèfon d’empresa va vibrar amb un missatge d’Operacions de Confiança de Lenticular.
Una salvaguarda automàtica ha restringit aquesta conversa. Si la sol·licitud està relacionada amb infraestructura activa de l’eclipsi, obriu un incident.
A sota l’esperava un botó blau: OBRE UN INCIDENT.
Júlia va tocar la reserva impresa. —El Marc ha demanat permís al propietari del projecte. Ara el teu sistema de seguretat acaba de dir-li a aquest propietari quines paraules has utilitzat.
La porta es va obrir.
En Marc era al passadís, sense les ampolles d’aigua. —En Salvador es pot reunir amb nosaltres a les cinc. Preferiria que la passarel·la continués connectada fins aleshores.
—Quin Salvador? —va tornar a preguntar Mei.
Aquest cop Marc no va riure. —Reixac.
Van sortir per l’entrada pública. Marc va aguantar la porta interior i va desitjar a la Mei una bona tarda.
A fora, la calor pujava per les soles de les sabates d’Arnau. A l’altra banda del pati, els criòstats de la capella s’alçaven darrere el vidre. Una passarel·la barata, una persiana de Badalona, un home desaparegut. El Reixac havia demanat que fos a les cinc.
—I ara, on? —va preguntar Júlia.
—Llevant —va dir Mei.
—Per què?
—Perquè la nostra màquina diu sí o no sense explicar a l’empresari d’Arnau qui li ho ha preguntat.
—El vostre model de catàleg?
—Entre altres coses, llegeix taules. Avui tenim taules.
—Ephemeris és millor programant.
—Potser sí —va dir Mei—. Però informa sobre qui l’utilitza.
Arnau va desbloquejar el cotxe. Júlia havia deixat el seu a l’institut, un cotxe que qualsevol que els vigilés esperaria que tornés a buscar. Arnau no va preguntar quan havia començat la seva dona a planificar rutes al voltant de persones que coneixien les seves cites.
El trànsit de la tarda es va espessir abans de Glòries. La calor deformava les teulades del davant. A la ràdio, Berta explicava per quarta vegada que Barcelona no veuria la totalitat. Els oients continuaven preguntant quina platja de Barcelona oferia la millor vista de la totalitat.
Un bloqueig anterior els havia fet sortir de la Diagonal i baixar pel Passeig de Gràcia, passant per La Pedrera. Grups de turistes ocupaven la vorera malgrat la calor. Un guia va aixecar un braç cap a la façana de pedra i va descriure la imaginació de Gaudí com una llibertat respecte de les regles.
Júlia es va girar al seient per mirar l’edifici quan ja quedava enrere.
—Incorrecte —va dir.
—La platja? —va preguntar Arnau.
—Gaudí. Superfície corba, càrrega calculada. Ventilació, llum, estructura. La fantasia és el que la gent anomena enginyeria quan no pot veure les restriccions.
El trànsit es va aturar. La façana continuava visible al retrovisor, repetida als autobusos i als vidres dels cotxes fins que cada reflex mostrava un retall diferent de la mateixa estructura.
Arnau va treure la llibreta neta de la guantera i va canviar la pregunta.
Quins registres comparteixen operador?
No: On és la instal·lació?
Júlia escoltava amb el cap recolzat al seient.
—Has dit que el correlador estava abandonat —va dir Arnau.
—Ho estava.
—Les coses abandonades no solen tenir passarel·les actives.
—Els dispositius del Tour rebutjats tampoc. I en tenim una.
—Qui el va escriure?
Va observar com un tramvia lliscava al seu costat, amb les finestres repetint el seu cotxe per seccions. —Un grup de recerca.
—El teu grup?
—Condueix, Arnau.
Estaven aturats en un semàfor vermell.
Va deixar que la pregunta esperés.
A Llevant, la policia havia acabat de fotografiar la porta del darrere, però havia deixat pols al pany i un avís ben visible que deia al personal que no la fes servir. Els papers del missatger de diumenge jeien dins fundes transparents sobre la taula de Mei. Algú havia cobert l’espai buit de la prestatgeria on hi havia el llibre major vermell amb un tros de cartró, com si la pols pogués malmetre una absència.
Quatre caixes negres de Yulan ocupaven la part superior d’un prestatge curt a la sala de sistemes. Eren aparells de servidor corrents, amb logotips discrets i ventiladors impacients. Hi havia un cinquè espai buit perquè Mei havia traslladat la caixa lleugera a la gàbia tancada després de pesar-la.
Algú va picar al vidre de la sala d’exposició amb una clau metàl·lica.
Pol era a fora amb la camisa d’ahir i sostenia contra el pit una bossa de congelats de supermercat. La bossa s’havia estripat per una de les nanses. Un cable d’alimentació sortia per l’esquinç.
Mei el va fer entrar per davant perquè la porta del darrere encara duia pols policial. Va travessar la sala d’exposició sense mirar els televisors i va deixar la bossa sobre la seva taula.
A dins hi havia un ordinador petit al qual havien tret l’emmagatzematge. La pols marcava el rectangle on havia estat sota una altra màquina durant anys. Una pala del ventilador s’havia aturat en un angle rere la reixeta.
Arnau el va reconèixer del pis de Pol. —El teu indexador.
Pol hi va posar al costat la unitat d’emmagatzematge que faltava, dins una funda antiestàtica. La tira de seguretat de la funda portava l’hora i la seva signatura.
—El meu proveïdor d’allotjament ha reiniciat el compte a les dotze catorze —va dir—. Suport diu que la petició ha arribat a través del contacte empresarial del tiquet d’abús.
Pol va desplegar una còpia impresa. Algú havia denunciat el seu escàner públic per sondejar la infraestructura de l’eclipsi. La denúncia incloïa el llarg nom d’amfitrió de Pedralbes, la passarel·la 147 i el minut en què havia enviat l’arxiu a Oriol.
La denúncia descrivia peticions públiques legals amb el llenguatge més probable perquè un proveïdor deixés de fer preguntes.
El proveïdor havia emès breument una credencial de suport. Pol va tancar les instàncies llogades i va exportar les respostes públiques d’Oriol amb els avisos del proveïdor.
Va agafar un sobre d’evidències buit de la taula de Mei, hi va posar una targeta només de lectura i va escriure tres noms de fitxer al llarg del segell.
Arnau va allargar la mà cap a la unitat. Pol la va cobrir amb la seva.
—Es queda amb mi.
Arnau va retirar la mà.
Mei va trobar un segon sobre. Pol el va rebutjar. Va tornar a posar la unitat dins la bossa de congelats i després va desconnectar el ventilador de l’indexador amb dos dits, tot i que la màquina no tenia corrent.
Júlia va preguntar si el podia reiniciar en un altre lloc.
Pol va mirar per la finestra de la sala de sistemes les quatre caixes de Yulan. —És clar.
Ningú va preguntar quan.
Va signar la targeta d’evidències i la va lliurar a Mei, i només va fotografiar el sobre segellat. A la porta principal va canviar la bossa de congelats trencada per una caixa buida de devolucions i va portar fora l’indexador mort, sota una fotografia d’un aparell d’aire condicionat.
Mei va posar el seu sobre al costat de l’ordre de recollida falsa. El rectangle buit de la màquina de Pol mirava l’espai buit del prestatge.
El transportista habitual de la tarda va arribar mentre la caixa de Pol encara es veia a través del vidre de la sala d’exposició. El conductor va escanejar el primer paquet de sortida. La pantalla es va tornar vermella. Ho va provar amb un segon i després amb un tercer.
Vuit caixes de Llevant esperaven a la vorera: ventiladors, ràdios i dues cafeteres reparades que havien promès tornar abans de tancar. El conductor va ensenyar a Mei el mateix avís en cada escaneig. REVISIÓ DEL REMITENT. RECOLLIDA SUSPESA. A sota no hi apareixia cap motiu.
Feia nou anys que recollia paquets de la seva família. Mantenia una mà al carro mentre ella trucava a expedicions.
Expedicions va preguntar si Llevant havia intentat un trasllat no autoritzat d’equipament diumenge.
Mei va mirar a través de la sala d’exposició, cap a l’ordre falsa que hi havia sobre la taula. Ningú de fora dels informes policials no hauria d’haver relacionat encara aquella pregunta amb el seu compte.
Va donar el número d’incident. Expedicions la va posar en espera. El conductor va comprovar l’hora dues vegades i després va apartar la mà del carro.
—Encara tinc tres finques més.
Mei va signar la pantalla de recollida fallida i en va fer una còpia abans que marxés. Joel i Chen van tornar a portar les caixes a dins. Les cafeteres reparades van tornar al banc de treball on havien començat el matí.
Al portal d’enviaments, la insígnia verda del compte de Llevant s’havia tornat ambre.
—Aquestes funcionen amb Shanhai? —va preguntar Júlia.
—Una versió local petita —va dir Mei—. Descripcions de producte, traduccions, devolucions, missatges als proveïdors. Quatre caixes perquè Yulan volia dades de rendiment a la nostra escala. No perquè necessiti quatre ordinadors per identificar un bullidor.
—Truca a casa?
—No. Per això vaig acceptar avaluar-lo. Els nostres preus i les condicions dels proveïdors es queden en aquest edifici.
Arnau va connectar el portàtil a un port aïllat de l’escriptori. Mei el va aturar abans que l’endoll acabés d’entrar.
—Aquest ordinador, no.
—Els fitxers són aquí.
—També Lenticular.
Li va donar un portàtil net de magatzem i una targeta d’emmagatzematge nova. Va carregar-hi temps de passarel·la i camps d’enviament sanejats. Sense imatges, credencials ni instruccions.
Mei va obrir la interfície del model local. No tenia ni de bon tros l’acabat d’Ephemeris. Una pàgina senzilla mostrava el model carregat, quatre estats verds dels aparells i un avís que les respostes podien contenir conclusions sense suport.
—Com a mínim, s’insulta abans que ningú —va dir Arnau.
—Aquest avís és meu.
Va preguntar en anglès i en xinès quins registres podien compartir operador, exigint una font exacta per a cada enllaç.
—Per què dues vegades? —va preguntar Júlia.
—Segueix millor les restriccions en xinès. Explica millor els camps de xarxa en anglès. Comparo les dues respostes.
Els ventiladors van pujar de règim.
Shanhai va produir una taula prou lentament perquè Arnau pogués veure com cada fila es convertia en una afirmació. Va enllaçar la passarel·la del Tour amb la passarel·la de l’eclipsi a través del certificat reutilitzat i de la seva correcció de rellotge repetida. Va enllaçar totes dues amb la recollida falsa mitjançant un camp de sis caràcters del lloc, trobat en la referència de l’enviament, i el bàner de manteniment de la passarel·la.
Després va anomenar una instal·lació.
Ubicació probable de l’emmagatzematge compartit: Delta Emergency Imaging Centre, Sant Adrià de Besòs. Confiança: 0,91.
A sota de la resposta citava els tres conjunts de dades.
Júlia va agafar amb força el respatller d’una cadira.
—No existeix cap Delta Emergency Imaging Centre —va dir Mei.
—N’havia existit un —va respondre Júlia.
Arnau la va mirar. —El coneixes?
—Un nom temporal. Una planta d’un edifici de serveis municipals durant la pandèmia. El projecte es va acabar.
—Quin projecte?
—Coincidència d’imatges de persones desaparegudes després d’evacuacions. Càmeres diferents, rellotges dolents, cap índex compartit.
Els ventiladors de la sala van omplir el silenci que havia deixat.
—El correlador abandonat —va dir Arnau.
Júlia va deixar anar la cadira. —Un predecessor.
—Has dit que l’havia escrit un grup de recerca.
—Un grup ho va fer.
—Tu eres del grup?
Mei es va inclinar sobre les citacions del model abans que Júlia pogués respondre. —Això és incorrecte.
Va assenyalar el camp de sis caràcters. El model havia tractat
BDN-RET com un codi de lloc compartit per l’ordre de
recollida i un registre de manteniment.
—BDN és el prefix del nostre compte —va dir—. Segueix una devolució independentment de la destinació. Indica qui rep el crèdit, no pas on van els productes.
—I el bàner de manteniment? —va preguntar Arnau.
—Copiat d’una plantilla adjunta al nostre contracte d’avaluació. Algú va reutilitzar tot el perfil del client. El model ha trobat l’error copiat i l’ha anomenat geografia.
Arnau li va fer recalcular sense el camp.
La confiança en Delta va caure de 0,91 a 0,34. Les alternatives es van mantenir per sota de la meitat.
Júlia es va asseure.
Les espatlles li van baixar. El color li va tornar sota els ulls.
Arnau ho va veure perquè havia estat esperant el contrari.
—Volies que fos Delta —va dir.
—Volia que el prototip fos mort.
—El teu prototip.
Va mirar les quatre caixes negres corrents i després Mei.
—Vaig escriure el primer correlador —va dir—. No aquest sistema. No pas el que sigui que utilitza l’eclipsi. El primer.
—I ens has deixat conduir fins aquí mentre esperaves a veure si el model l’anomenava —va dir Mei.
Júlia no va oferir l’excusa que Arnau esperava. —Sí.
—Per què?
—Perquè si Delta estava actiu, podia dir-me que algú havia reiniciat codi antic. Si la resposta era en un lloc nou, llavors algú entenia el mètode.
—Quina resposta t’espantava més?
—La que hem obtingut.
Mei va agafar la targeta d’emmagatzematge neta del portàtil d’Arnau i la va deixar al costat de Júlia. —Aleshores, el pròxim fet que retinguis va en aquesta targeta, amb l’hora en què te’n vas recordar.
Júlia va assentir i es va ficar la targeta a la butxaca de la camisa.
El telèfon de l’empresa d’Arnau va tornar a vibrar sobre la taula.
Aquesta vegada el missatge mostrava el nom del remitent.
Salvador Reixac: Tens raó a relacionar els rellotges de les càmeres amb l’enviament clonat. Si us plau, no impliquis sistemes externs fins que parlem. Guaita et pot donar una sala protegida demà a les 07:30, abans de l’assaig de prioritat del trànsit.
No havia dit a Reixac res dels rellotges.
Ho havia dit a Ephemeris.
A fora de la finestra de la sala de sistemes, una furgoneta fosca va entrar al carril de servei i es va aturar davant la persiana de Llevant.
A les 07:30 de dimarts, Guaita va donar a Arnau una sala protegida amb parets de vidre.
S’obria al pis temporal de contribució a prop dels estudis de 3Cat. Totes les persones amb qui treballava Arnau el podien veure a dins. Cap no podia sentir què deia Salvador Reixac.
«Ephemeris s’ha comportat correctament», va dir Reixac.
Seia a l’altra banda de la taula amb la consulta restringida d’Arnau oberta en una tauleta de l’empresa. L’ordre de recollida falsa s’havia convertit en un registre de tramesa clonat. La passarel·la tres s’havia convertit en metadades de càmera indexades públicament. La captura autoritzada del Tour continuava sent exactament el que era.
«Ja ho sé», va dir Arnau.
«Bé. La gent s’emociona quan una eina els rebutja.»
«No som aquí pel rebuig.»
«No. Pel registre.»
Reixac va girar la tauleta perquè Arnau pogués veure la petició completa. Fins i tot les frases que Ephemeris havia eliminat de la resposta visible continuaven a la còpia d’auditoria.
«Has combinat dades de tres règims de custòdia en un servei extern.»
«Lenticular llicencia el servei.»
«Extern no vol dir desconegut. Vol dir regit per contracte. Normalment és més segur que un ordinador en un magatzem regit per l’amistat.»
Arnau va mirar a través del vidre. Berta travessava el pis de contribució portant una caixa d’ulleres per a l’eclipsi. Un assistent de planta la seguia amb una segona caixa i l’expressió d’algú que havia après que els objectes gratuïts generaven més queixes que els cars.
«Saps que vam anar a Llevant», va dir Arnau.
«Em vas dir que connectaves els rellotges amb la tramesa.»
«Ho vaig dir a Ephemeris», va dir Arnau. «No a tu.»
«Doncs ho vas dir a Lenticular. Vaig suposar que consultaries les persones que hi figuraven.»
«Sabies on era el llibre major.»
«Sabia de quin color era.»
Reixac no ho va negar.
«Guaita va rebre de l’asseguradora un informe de l’estat del local», va continuar. «Una fotografia mostrava el prestatge abans de l’incident. Llom vermell, cantonades negres. M’ho hauries pogut demanar ahir.»
«M’hauries ensenyat la fotografia?»
«Sí.»
«Ensenya-me-la ara.»
Reixac va somriure sense calidesa. «Això contaminaria el procés policial.»
A la pantalla de la paret, l’assaig de trànsit del matí va canviar d’ambre a verd. Sis cruïlles seleccionades al voltant del campus de l’emissió de l’eclipsi apareixien com a cercles senzills. El diagrama ometia els noms dels carrers i els detalls de control. Estava dissenyat per a productors que necessitaven saber si arribaria un vehicle de càmera.
«Guaita farà la prova de prioritat a les vuit», va dir Reixac. «El teu equip monitorarà les interferències amb els enllaços de contribució. Et vull a la teva posició habitual.»
«M’has restringit el compte.»
«L’assistent ha restringit una conversa. Jo no he restringit res.»
«Per què m’has posat en una sala protegida?»
«Perquè has trobat alguna cosa que val la pena protegir.»
Es va aixecar. «Porta’m la captura original del Tour després de l’assaig. La compararem amb el registre del sistema de Guaita. Si hi ha un ús indegut, el trobarem junts. Si hi ha una explicació innocent, impedirem que una investigació privada d’un enginyer es converteixi en una acusació pública.»
«I l’Oriol?»
Reixac va recollir la tauleta. «La policia encara el classifica com a desaparegut voluntàriament. La seva targeta bancària es va utilitzar a Girona diumenge a la tarda.»
Arnau no ho sabia.
«On, a Girona?»
«En una benzinera. Abans que ho preguntis, no hi ha cap rostre utilitzable. Potser t’evita per un motiu que no té res a veure amb les càmeres.»
«O algú té la seva targeta, a més de la seva acreditació.»
Reixac va obrir la porta de vidre. La conversa del pis de contribució va entrar de cop: comprovacions de l’horitzó, gràfics de visió segura, un debat sobre si un presentador podia dir alineació planetària sense fomentar ximpleries.
«A les vuit», va dir Reixac. «Fes la teva feina, Arnau. Encara és teva.»
Arnau va tornar a la seva consola a les 07:47.
Li havien mogut la cadira fins a l’extrem de la taula.
El gravador de proves continuava on l’havia deixat, però ara el moll de custòdia mostrava una vora ambre al voltant del seu nom. Va tocar el lector de la credencial. La vora es va tornar vermella. A l’altra banda de la taula, el director de proves es va apartar un auricular.
«Fes servir els meus», va dir.
«Per què?»
«La teva autorització de captura ha canviat.»
«Quan?»
El director va mirar el cantó de la pantalla. «A les 07:36.»
Mentre Arnau era dins la sala de vidre.
«Qui ho ha aprovat?»
«Revisió de seguretat. Temporal.»
«Quina revisió de seguretat?»
El director es va tornar a posar els auriculars. Dos equips de camp preguntaven si el primer receptor havia superat la prova del llum. Els va respondre abans de tornar a mirar Arnau.
«Tinc sis cruïlles, tres retorns de càmera i un presentador que vol posar-se al mig de la carretera. Pregunta-m’ho després de l’assaig.»
Arnau va provar l’arxiu de contribució. Només lectura. La carpeta del Tour es va obrir, però n’havia desaparegut el control d’exportació. L’assignació privada de l’Oriol va retornar un avís de retenció legal. El seu quadern d’enginyeria continuava sent local perquè encara ningú no havia trobat la manera de revocar el paper.
Berta va passar darrere seu amb les ulleres de l’eclipsi. Va afluixar el pas en veure la vora vermella.
«Cafè?», va preguntar.
«No.»
«No parlava del cafè.»
Arnau va girar uns graus el monitor. Ella va veure el canvi de permisos i va continuar caminant.
Un operador júnior va arribar amb una consulta sobre un cable. Normalment es recolzava sobre la taula d’Arnau i assenyalava qualsevol traça que l’hagués ofès. Aquest cop es va aturar fora de l’abast del braç.
«Reixac ha dit que totes les preguntes de trànsit passen pel director de proves.»
«Tens una pregunta de trànsit?»
«Retorn d’àudio de la càmera quatre.»
«Llavors per què l’envies a través del trànsit?»
L’operador va mirar cap a la sala de vidre. Reixac se n’havia anat. La cadira buida encara conservava la forma de la reunió.
«Ho preguntaré després», va dir.
«Pregunta-ho ara.»
«Pot esperar.»
Es va endur la consulta.
A les 07:55, el director va col·locar un moll de gravador de recanvi entre tots dos. La seva pròpia credencial el va obrir. El camp de custòdia es va omplir amb el seu nom, no amb el d’Arnau.
«Tu monitoritzes», va dir. «Jo preservo.»
«I si no estem d’acord sobre què ha passat?»
«Llavors jo també hi era. Apunta-ho.»
Va obrir el quadern de paper per una pàgina en blanc. A dalt hi va escriure l’hora de l’assaig, el nom del director i el minut en què li havia fallat l’accés. El director el va observar mentre escrivia i després va tornar a la pantalla de rutes.
A les vuit, sis cercles van canviar de gris a ambre.
L’assaig de prioritat del trànsit tenia un propòsit legítim. El dia de l’eclipsi, els vehicles de retransmissió exterior, els equips d’emergència i els equips de reparació tècnica es mourien per carreteres que s’esperava que portessin més cotxes dels que l’agost acostumava a deixar a la ciutat. S’havien instal·lat sis receptors temporals en cruïlles seleccionades. Un vehicle autoritzat podia sol·licitar una seqüència breu de prioritat. Tot el que quedava fora del corredor de proves havia de comportar-se amb normalitat.
La feina d’Arnau era escoltar si hi havia interferències.
Va deixar el seu petit kit de ràdio definida per programari al costat del monitor de contribució i el va connectar al gravador de proves autoritzat. L’equip podia dir-li que un sistema temporal havia parlat a prop d’un enllaç d’emissió. No podia convertir un llum vermell en verd. La distinció li havia semblat massa òbvia per escriure-la al pla fins que legal li va fer escriure-la dues vegades.
Berta va deixar al seu costat unes ulleres de cartró per a l’eclipsi.
«Per quan el senyal de trànsit faci massa llum», va dir.
«Les donaràs a la gent?»
«Les hi explicaré. Donar implica alegria. Com de greu és?»
«Reixac m’ha ensenyat la meva consulta i m’ha demanat la captura original.»
«Tan greu.»
«Diu que la targeta de l’Oriol es va utilitzar a Girona.»
La cara de Berta va canviar i després es va recompondre abans que l’operador de càmera de l’altra banda de la sala ho pogués notar. «És viu?»
«Una targeta és viva.»
«Digues-ho a la Mei.»
«Després de la prova.»
«Digues a la teva dona el pròxim cop que es mogui una propietat del teu amic desaparegut. És la meva recomanació professional com a presentadora de ciència.»
Va tornar cap a l’estudi.
Arnau va enviar a Mei l’ús de la targeta a Girona, el detall de la benzinera i Reixac com a font. La resposta va arribar abans que acabés de muntar el gravador.
Fet nou, font interessada. Conserva’ls tots dos. No converteixis l’un en una prova de l’altre.
Després, un segon missatge.
Gràcies per dir-m’ho ara.
A les 08:02, el vehicle blanc de proves de Guaita va sol·licitar la primera seqüència de prioritat.
Un cercle de la paret es va tornar verd. Després el següent. La traça de ràdio va mostrar un intercanvi net, seguit d’una breu correcció del receptor. Arnau va marcar l’esdeveniment contra el rellotge de l’assaig. Cap interferència va arribar als circuits de contribució.
El vehicle blanc va aparèixer en una càmera de carrer autoritzada per a l’assaig, va travessar una cruïlla buida i es va aturar on li deia el pla de ruta. Un tècnic de Guaita amb armilla groga va baixar i va fer un gest a ningú.
«Punt u complet», va dir el director de proves.
Al punt dos, un camió d’escombraries ocupava l’accés i la petició de prioritat va esperar. El vehicle de proves es va aturar darrere seu.
Arnau també ho va marcar.
Al punt quatre, la calor havia estovat l’adhesiu que subjectava el para-sol temporal d’un receptor. Un tècnic de camp va demanar cinta. La càmera de l’estudi que assajava un segment de trànsit el va enquadrar de cintura en amunt mentre Berta explicava, en directe per a un enregistrament intern, per què els visitants de l’eclipsi havien d’utilitzar els llocs oficials en comptes d’aparcar al costat de camps secs.
Darrere del tècnic, hi havia una caixa de transport de contraplacat oberta sobre la vorera.
Arnau va reconèixer l’etiqueta abans de poder llegir-la.
Camp blanc. Logotip antic de Llevant. La línia de manipulació en anglès al davant.
Va congelar el retorn de l’assaig i va ampliar només allò que havia capturat la càmera.
LLEVANT-HOME / BDN / 5 OF 5
Les mateixes paraules falses del clip de l’Oriol.
Va fotografiar el monitor amb el seu telèfon personal. Enviar una imatge fixa del sistema de producció crearia un registre de l’empresa. Fotografiar-la creava un registre pitjor en un lloc diferent.
La va enviar a Mei.
Ella va trucar abans del punt de prova següent.
«On és aquesta caixa?»
«Receptor temporal al punt quatre. Equip de camp de Guaita.»
«Gira la imatge cap a l’esquerra.»
«La imatge no gira.»
«La teva fotografia sí. Hi ha una altra etiqueta a la vora interior.»
Arnau va ampliar la cantonada. Una estreta tira del proveïdor recorria la part inferior de la tapa. La lletra era massa petita per llegir-la, però els darrers tres caràcters eren clars.
8B7
«El número de sèrie equivocat», va dir.
«El número de sèrie de la base de dades», el va corregir Mei. «No és la caixa. Algú ha copiat el perfil del nostre client a la tramesa del receptor. El mateix perfil que Shanhai va confondre amb un lloc.»
«Pots identificar la caixa?»
«No a partir dels píxels que has fet més grans. Demana la nota de lliurament al tècnic.»
«Al tècnic de Guaita.»
«Llavors demana-la-hi com si Lenticular et pagués.»
El director de proves va anunciar que el punt quatre estava complet. A la pantalla de rutes, el vehicle blanc es movia cap a la cinquena cruïlla.
Una furgoneta fosca va entrar al quadre darrere seu.
La furgoneta havia esperat davant de Llevant la tarda anterior. Arnau no ho podia provar a partir d’una matrícula borrosa i una forma fosca. S’hi havia estat set minuts, havia fotografiat els tres cotxes i havia marxat quan el veí de la unitat quatre va aixecar la persiana. Arnau coneixia l’osca damunt del llum posterior.
El cinquè cercle es va tornar verd abans que el vehicle blanc ho sol·licités.
«Atureu la prova», va dir Arnau.
El director va mirar cap a ell. «Guaita està en seqüència.»
«Un segon vehicle ha entrat al corredor.»
«Trànsit local.»
La furgoneta fosca va passar el primer llum verd molt a prop darrere del vehicle de proves. A la cruïlla següent, el vehicle blanc es va aturar a la seva zona designada.
La furgoneta fosca va continuar.
El cercle següent es va tornar verd.
Després el següent.
Tots els llums que tenia al davant canviaven abans que hi arribés.
Arnau va observar la traça de ràdio. Havia entrat una petició al sistema, però no coincidia amb l’intercanvi net del vehicle blanc. Després portava la mateixa breu correcció, un petit tros de trànsit que el gravador tractava com a soroll de manteniment.
«Aquí», va dir.
El director es va inclinar cap a la pantalla. «No hi veig cap error.»
«Perquè el tauler diu que el vehicle de proves ha fet la petició. El vehicle de proves està aturat.»
Va aïllar la captura i la va desar a través del gravador autoritzat, preservant l’hora original i l’autorització de la prova. El fitxer va rebre un checksum i un número de custòdia. Arnau els va escriure tots dos al quadern.
La furgoneta fosca va sortir de l’última càmera sense aturar-se.
Els sis cercles van tornar a l’ambre.
«Torna-ho a executar», va dir el director.
Arnau va seleccionar l’intercanvi capturat però no va armar la transmissió. Reproduir una ordre desconeguda en equips de trànsit en directe convertiria la prova en una acció.
«No», va dir.
«Hem de saber si es repeteix.»
«Hem de fer que l’operador de Guaita revoqui la identitat de prioritat i inspeccioni els receptors. No ho tornarem a enviar.»
El director es va tocar l’auricular. «Guaita diu que el seu vehicle ha completat la ruta amb normalitat.»
A la paret de càmeres, el vehicle blanc continuava aparcat al punt cinc.
Arnau va trucar al tècnic de camp del punt quatre a través de l’intercomunicador de l’assaig.
«Cal substituir la protecció del receptor», va dir. «Registra la caixa de transport com a malmesa i retén-la per inspeccionar-la.»
«Només és cinta.»
«L’etiqueta és incorrecta. Qui l’ha lliurada?»
El tècnic es va ajupir davant la caixa i va treure una funda de plàstic amb documents de l’interior de la tapa. Va llegir la primera línia.
«Guaita Event Resilience. Fons intern d’equipament.»
«I el manteniment?»
«Guaita. La mateixa feina.»
Passarel·la de càmera. Receptor de trànsit. Credencial del Tour. Havien col·locat un contractista entre els sistemes perquè les institucions hi confiaven per coordinar-los.
El gravador de proves d’Arnau es va quedar en blanc.
No el portàtil. No la traça de ràdio. Només la finestra que mostrava l’arxiu central.
SESSIÓ TANCADA PER L’ADMINISTRADOR DE SEGURETAT.
Va comprovar la captura local. El fitxer continuava allà, amb el número de custòdia intacte. La còpia central havia desaparegut de la seva vista.
Li va sonar el telèfon. Reixac.
Arnau el va deixar sonar una vegada abans de respondre.
«Porta’m la captura original», va dir Reixac.
«Has tancat la meva sessió.»
«L’assaig ha detectat una petició de prioritat no autoritzada. Guaita la conté.»
«El teu vehicle ha cavalcat tots els llums verds.»
«El nostre vehicle blanc s’ha aturat al punt cinc.»
«No he dit blanc.»
El silenci va durar menys d’un segon.
«On ets, Arnau?», va preguntar Reixac.
A través de la finestra del centre de contribució, Arnau va veure la furgoneta fosca girar cap a l’entrada del personal, a sota.
«Fent la meva feina», va dir, i va treure el gravador local del moll.
Mei sabia que seguien Arnau perquè ell li havia dit que no.
Surto per la porta nord. No hi ha ningú darrere meu.
El missatge havia arribat a les 08:41, nou minuts després que la furgoneta fosca entrés a l’aparcament del personal. Arnau mai descrivia una absència si no l’havia buscada. Tampoc no feia servir mai la porta nord. Afegia quatre minuts al trajecte des del centre de contribució i el deixava al costat d’una cruïlla on tots els cotxes que arribaven havien de reduir la velocitat.
Mei esperava en una zona de càrrega a l’altra banda del carrer, amb Júlia al seient del copilot.
—Es pensa que pot detectar la vigilància —va dir Júlia.
—Es pensa que pot detectar una fallada.
—Hi ha alguna diferència?
—Una fallada no sap que l’estàs posant a prova.
Arnau va aparèixer entre dos camions de producció aparcats. No va mirar cap al cotxe de Mei. Va travessar amb el semàfor de vianants, va seguir caminant i es va aturar al costat d’una màquina expenedora davant d’una benzinera.
Un home amb camisa blava va sortir pel mateix espai quaranta segons més tard.
No era Riera. Aquest home era més ample, més jove i duia un casc de moto. Es va aturar per mirar el mòbil. La visera del casc reflectia la carretera.
—Aquell? —va preguntar Júlia.
—Potser.
—Molt útil.
Arnau va comprar aigua a la màquina expenedora. Va tornar cap al pas de vianants com si hagués oblidat a quin costat de la carretera treballava.
L’home del casc es va quedar on era.
—No és ell —va dir Júlia.
—Potser.
—Tens un matrimoni difícil.
Mei no va apartar els ulls de la visera del casc.
Una furgoneta fosca va sortir de l’aparcament del personal i es va aturar a la cruïlla. L’osca damunt del llum posterior va atrapar el sol.
Arnau la va veure. No va girar el cap, però l’ampolla que duia a la mà va deixar de balancejar-se.
El semàfor va canviar. La furgoneta va passar per davant seu i va continuar cap a l’oest.
Mei va trucar.
—No ens miris —va dir.
—Sé on sou.
—Aleshores ja has fallat. Camina fins a la parada de l’autobús.
—La furgoneta ha anat en l’altra direcció.
—Sap on vivim.
El mapa de paper de l’eclipsi d’Oriol era al seu pis de Walden 7. L’havia deixat després de sopar tres setmanes abans, enrotllat dins d’un tub de cartró i cobert de notes que només tenien sentit quan ell s’hi posava al damunt. Llocs oficials d’observació en blau. Rutes de contribució en negre. Cercles de llapis vermell al voltant de llocs que no figuraven en el pla d’emissió. Arnau havia promès tornar-lo dilluns.
Si la gent de la furgoneta fosca tenia la identificació d’Oriol, la seva targeta i el llibre major de Llevant, potser ja sabien que existia el mapa. Si no, Arnau i Mei estaven a punt de dur-los fins a ell.
Deixar-lo enrere encara era pitjor.
Mei va recollir Arnau a la parada de l’autobús sense aturar-se. Ell va obrir la porta del darrere i va entrar mentre el cotxe avançava a velocitat de caminar. Un conductor que venia darrere va tocar el clàxon. Arnau va vessar la meitat de l’aigua per la camisa.
—Molt discret —va dir Júlia.
—Condueix.
—Condueix ella.
Mei va prendre el primer trencall cap a Sant Just, després un altre i després va desfer el camí al voltant d’un bloc d’oficines. La furgoneta fosca no va aparèixer. Un escúter blanc es va mantenir darrere seu durant tres girs i després va marxar quan el conductor va arribar a una fleca. Un turisme compacte platejat els va seguir durant dos girs innecessaris a la dreta i va aparcar davant d’una farmàcia.
—Ningú —va dir Arnau.
—Ara el vehicle sospitós som nosaltres —va respondre Mei.
En una rotonda hi va donar dues voltes. Júlia va tancar els ulls.
—Si algú ens segueix —va dir—, li hem dit que estem mirant. Si no ens segueix ningú, hem dit a tothom que ens hem perdut.
Mei va sortir en direcció a Walden.
L’edifici s’alçava vermell per damunt de les carreteres del voltant, massa gran per llegir-lo d’un sol cop. Des de fora, els seus blocs semblaven apilar-se segons una regla que gairebé s’havia convertit en un argument. A dins, els patis s’obrien verticalment entre el blau i el verd, travessats per passarel·les, escales, ponts i balcons que convertien una adreça en centenars d’observacions possibles.
La mare d’Arnau li havia ensenyat les rutes quan era petit. Mei les havia après després de casar-se i més tard havia après a conèixer els veïns, cosa que era més útil.
Va entrar amb el cotxe a l’aparcament.
—No hauríem de pujar-hi tots —va dir Arnau.
—Correcte.
—Aniré a buscar el mapa.
—Incorrecte.
—És el meu pis.
—També és meu, i per això sé que vas deixar el tub de recanvi darrere de les mantes d’hivern en comptes de deixar-lo amb els mapes.
—L’he mogut.
—On?
Arnau va dubtar.
—Darrere de les mantes d’hivern —va dir Mei—. Júlia, espera aquí. Si entra la furgoneta fosca, truca una vegada i penja. Si veus l’EBRO gris, truca dues vegades.
—Què faig després de trucar?
—Decideix si encara vols ser un grup de recerca.
Mei i Arnau van entrar per portes diferents.
El pati inferior feia olor de plantes regades i formigó calent. Un nen va enviar una pilota vermella per l’empedrat amb una puntada massa forta per a aquell espai. Va xocar contra una paret, va tornar en angle i va passar per sota d’un banc. Dos homes grans van continuar la conversa sense moure els peus. Havien vist generacions perdre pilotes a causa de la mateixa geometria.
Mei va pujar pel camí que li havien ensenyat, que no era el que suggerien els rètols. Vigilava els reflexos de les finestres dels apartaments en comptes de mirar enrere. Una persona que la seguís podia aparèixer per damunt, per sota o a l’altra banda del pati sense haver-la avançat.
El seu telèfon va sonar una vegada.
La furgoneta fosca havia arribat.
Mei va sortir de l’ascensor dos nivells per sota de casa. Arnau era damunt d’un pont que travessava el pati, fingint examinar-se la camisa mullada. Darrere seu, una dona duia dues bosses de la compra cap a les escales.
Carme. Setanta-dos anys, mestra de primària jubilada, custòdia de tots els paquets lliurats al pis equivocat i de totes les opinions lliurades al correcte.
Mei va cridar el seu nom.
Carme va mirar avall. —Ja sou a casa?
—Ens hem deixat una cosa.
—Arnau oblida.
A l’altra banda del pati, Arnau va aixecar una mà en senyal de rendició.
Un home va entrar al nivell inferior al de Mei. Camisa pàl·lida, pantalons foscos, sense casc. Es movia a poc a poc i mirava els números dels apartaments abans de triar una escala. Els números es repetien a tots els nivells. Qui hi pertanyia sabia quin rètol era el menys útil.
—És amb vosaltres? —va preguntar Carme.
—No.
Carme no va mirar avall. —Aleshores per què us busca?
—Potser no ens busca.
—T’has tornat prou catalana per donar respostes inútils.
Va deixar una de les bosses al costat d’Arnau i es va inclinar sobre la barana.
—L’ascensor està espatllat —va cridar a l’home.
No ho estava.
—Quin ascensor? —va preguntar ell.
—El que necessites.
Dues portes es van obrir. Un adolescent que duia caixes aixafades va sortir al nivell de Mei. Un home amb roba de córrer va aparèixer a dalt amb una bossa d’escombraries. Ningú no va bloquejar l’estrany. Ocupaven la circulació.
—Inspecció de l’assegurança —va dir l’home—. Informe d’aigua.
—Quin apartament? —va preguntar Carme.
Ell va donar un número d’un altre pati.
L’adolescent va assenyalar en la direcció d’on venia l’home. —L’altre blau.
N’hi havia diversos, de blaus. La descripció era local, exacta i inútil per a algú que esperava que un passadís es comportés com un carrer.
L’home li va donar les gràcies i va baixar.
Mei va travessar el pont mentre ell era a sota. Arnau va agafar les bosses de Carme i va caminar amb ella cap al nucli següent. La seva ruta semblava domèstica perquè ho era. Davant de la seva porta, Carme va obrir tres panys i va parlar sense girar-se.
—Ahir algú va preguntar si havíeu arreglat la fuita de la cuina.
—No tenim cap fuita —va dir Arnau.
—Ja ho sé. La vostra és l’única cuina que no ha fet malbé mai el meu sostre.
—Qui ho va preguntar?
—Una dona educada amb una carpeta. No era de l’edifici. Duia les sabates massa netes.
Carme va obrir la porta i li va posar una clau de recanvi al palmell. —Torneu-me la llet quan marxeu. Baixo a buscar pa. Si necessiteu el camí llarg, ja sabeu quin és.
No va preguntar per què.
Mei coneixia el camí llarg. Ningú no l’havia escrit mai. Trigava més que anar directament a casa. Posava tres cuines ocupades entre ells i l’home de sota.
La porta del seu pis estava tancada amb clau.
Arnau va examinar el marc. —No hi ha danys.
—Obre-la.
A dins, l’aire condicionat funcionava.
L’havien apagat aquell matí.
El pis feia una lleugera olor de netejador de llimona. No semblava que res de la sala d’estar hagués estat remenat. Els llibres continuaven desiguals a la prestatgeria. La tassa de te de Mei era al costat de la pica. Les sabates d’Arnau formaven el mateix obstacle al costat del sofà. Qui hi havia entrat havia fotografiat el desordre abans de tocar-lo o havia entès que endreçar podia ser més visible que robar.
Mei va anar al dormitori.
Les mantes d’hivern continuaven plegades a la lleixa de l’armari. El tub de cartró no hi era.
—El mapa ha desaparegut —va dir.
Arnau va comprovar darrere les mantes com si una segona recerca pogués avergonyir el tub fins a fer-lo aparèixer.
—Alguna cosa més?
—Caldria fer inventari.
El seu rellotge de busseig era damunt la tauleta de nit.
Va allargar la mà. Mei li va agafar el canell.
—Aquest matí el duies posat.
Arnau va mirar el rellotge i després el seu canell nu.
—Me’l vaig treure durant la prova de ràdio.
—A la feina.
—El vaig posar a la meva maleta d’equipament.
L’intrús l’havia dut a casa.
No era un robatori. Era un lliurament. La prova que algú podia moure’s pel seu lloc de treball i pel seu dormitori durant el mateix matí.
El telèfon de Mei va sonar dues vegades.
L’EBRO gris.
Va anar fins a la finestra de la cuina sense tocar la persiana. A sota, la furgoneta fosca s’allunyava de l’entrada. L’home de la camisa pàl·lida hi havia tornat. Es va quedar un moment amb una mà a la porta oberta del copilot, mirant cap a les finestres repetides de l’edifici.
L’EBRO gris esperava més enllà de la rotonda.
No va girar cap a la seva entrada. No vigilava la seva escala.
Quan la furgoneta fosca es va moure, l’EBRO la va seguir.
—El cotxe gris els segueix —va dir Mei.
Arnau es va reunir amb ella a la paret, fora del reflex de la finestra. —Yulan?
—Una conjectura.
—Policia?
—Una conjectura pitjor.
A sota, Carme va sortir a un pont i va mirar directament cap a la cuina. Va tocar amb dos dits la bossa buida, recordant-los que la seva llet encara era a la cuina d’ells.
Mei va entendre la instrucció.
Va agafar els passaports, els medicaments, dos canvis de roba, el portàtil net del magatzem i la còpia en paper de l’ordre de recollida falsa. Arnau volia les eines de recanvi. Ella li va permetre agafar el petit equip de ràdio que havia tret del centre de contribució i li va fer deixar tota la resta.
Va mirar una vegada el rellotge de la tauleta de nit.
—Deixa’l —va dir Mei.
—Era del meu pare.
—Aleshores qui l’hi ha posat sap que el tocaràs.
El va deixar.
Van tornar la llet a la nevera de la Carme, li van tancar la porta amb clau, van fer lliscar la clau per sota i van sortir de l’edifici per separat, entre veïns que anaven a treballar, treien a passejar els gossos, portaven els nens fora i tornaven amb pa. Continuaven el dia de l’edifici al voltant de dues persones que ja no podien tornar a casa.
Júlia esperava a l’aparcament amb el motor engegat.
—Quantes parts? —va preguntar.
Mei va posar les bosses al maleter. —Nosaltres. La furgoneta fosca. El cotxe gris.
—Això en fa tres.
—No —va dir Mei—. En fa quatre. Encara no sabem a quina part pertany Oriol.
Va ocupar el seient del conductor i es va dirigir cap a l’est.
Arnau se’n va adonar a la segona rotonda. —La comissaria és a l’oest.
—El magatzem és a l’est.
—Acabem de veure com dos vehicles se seguien i s’allunyaven de casa nostra. No anirem a Llevant.
—Cinc casos de Yulan són a Llevant. El registre en paper que diu què va arribar, no.
—Per això la policia els va segellar.
—La policia va segellar la gàbia. La persiana del cap de setmana encara s’obre amb sis codis de personal i una clau que el meu pare guarda en una llauna de galetes perquè no li agraden els codis.
Júlia es va girar al seient del copilot. —Qui sap que hi anireu?
—Ningú.
Arnau va aixecar el telèfon de Mei. El nom de Joel esperava a la pantalla sota una trucada que ella havia iniciat i no havia completat.
—Ningú excepte la persona a qui estàs a punt de dir-ho.
—Joel pot moure els casos segellats des de la sala de sistemes fins a la gàbia sense obrir-los.
—Joel estava de guàrdia diumenge. L’ordre de recollida l’esperava.
—Esperava algú que estigués de guàrdia diumenge. No és el mateix.
—Avui aquestes dues coses són la mateixa fins que sapiguem per què el seu nom era a la ruta.
Mei va agafar el telèfon al següent semàfor. —El meu pare és en aquell edifici. També hi ha tres persones que hi han anat d’hora perquè els nostres clients han començat a trucar. No protegiré una pista abans de protegir-los.
—Aleshores truca a la policia i digues-los que protegeixin l’edifici.
—Al vespre, els cotxes de policia davant del nostre magatzem seran el peu de foto de la fotografia.
—I la teva solució és Joel.
—La meva solució és una persona que tingui les mans dins de l’edifici.
El semàfor va canviar. Mei no es va moure. Un clàxon va sonar darrere seu, i després un altre. Va trucar.
Joel va contestar al primer to.
—On ets? —va preguntar ella.
—A la unitat dos. El teu pare ha enviat tothom a casa. Diu que la cinta policial està torta.
—No l’adrecis. Abaixa les dues persianes i queda’t a la recepció. No moguis els casos de Yulan.
Arnau la va mirar. Havia canviat la instrucció mentre es connectava la trucada.
—Em volies demanar que els mogués —va dir Joel.
—Et demano que no ho facis.
—Ja ha trucat un home de Yulan. Ha dit el mateix.
Mei va entrar al primer espai legal i va frenar amb prou força perquè Júlia s’agafés al tauler.
—Quin home?
—Seguretat corporativa. Una veu diferent de la del juliol. Sabia que la policia havia segellat el número cinc. Ha dit que obrir-lo destruiria les proves del fabricant.
—A quin número ha trucat?
—Al meu.
—Li has dit on eres?
Joel no va respondre.
—Joel.
—Ho sabia. Ha preguntat si en Chen encara era amb mi.
Mei va mirar el trànsit. Havien deixat Walden enrere, però la carretera encara no oferia cap ruta que no acabés en algú que ella conegués.
—Porta el meu pare a la botiga de la Pilar —va dir—. Sortiu per la unitat quatre. No feu servir el vostre cotxe.
—No hi voldrà anar.
—Posa’m a l’altaveu.
El seu pare va entrar a la línia ja protestant. Mei no el va deixar arribar al final de la primera frase.
—Un home que coneix el segell policial ha trucat a Joel. Si et quedes, li dones un motiu per anar-hi. Ves a casa de la Pilar. Emporta’t la caixa de documents.
—I tu?
—Jo no vindré.
Chen ho va sentir.
—Bé —va dir—. Aleshores, per una vegada, tots dos farem el que l’altre demana.
La línia va continuar oberta mentre Joel abaixava la persiana principal. El metall va repicar a través del telèfon. Una porta es va tancar. El seu pare es va queixar que la caixa de documents pesava massa per a ell i després es va negar a deixar que Joel la portés.
Arnau vigilava els retrovisors.
—L’EBRO gris —va dir.
Va passar per la cruïlla que tenien al davant, avançant cap a l’est.
Mei només en va veure el darrere abans que el trànsit el cobrís. La mateixa carrosseria grisa. La mateixa taca fosca al costat del llum esquerre. No va reduir la velocitat a prop del seu cotxe. No calia. La carretera duia cap a Badalona.
—Has trucat a Joel i s’ha mogut —va dir Arnau.
—Ja s’estava movent.
—No t’ho creus.
—La creença encara és barata.
—També ho és trucar a la família fins que algú digui a la persona equivocada on ha d’esperar.
Mei el va mirar. —Vols que digui que tenies raó abans de saber si el meu pare ha sortit?
—Vull que deixis de tractar el perill per a Llevant com una qüestió privada perquè la versió pública podria ser injusta.
—I jo vull que deixis de tractar Oriol com l’única persona que pot haver desaparegut.
Arnau es va girar cap a la finestra.
El telèfon de Mei va vibrar una vegada. Una fotografia de Joel mostrava en Chen dins de la botiga de la Pilar, sostenint la caixa de documents i discutint amb algú fora de l’enquadrament. Una segona fotografia mostrava les persianes de la unitat dos abaixades i la patrulla policial que arribava.
Mei va trucar a l’agent investigador i li va donar la trucada de seguretat corporativa, el número de Joel i la direcció de l’EBRO gris. Cap gestió privada. Cap versió suavitzada. Quan va acabar, l’agent ja havia rebut un informe segons el qual el personal de Llevant interferia amb equipament segellat.
L’informe s’havia presentat quatre minuts abans que Mei truqués a Joel.
Es va allunyar de Badalona.
—Hotel —va dir.
Arnau no va respondre.
Al següent semàfor, Mei va deixar el telèfon entre tots dos. —Si truca Oriol, contestes tu. Si truca el magatzem, contesto jo. Si no truca ningú, ho decidim plegats.
—Això no és estar plegats. Són dues emergències compartint cotxe.
El semàfor va canviar. Aquesta vegada Mei es va moure abans que ningú toqués el clàxon.
Tota imatge conté allò que exclou.
Dimecres al matí, Mei va trencar un contracte amb un tornavís.
La cinquena caixa Yulan era dins la gàbia tancada de Llevant, sota dues etiquetes de proves policials i un segell del proveïdor. Les etiquetes policials registraven que ningú no l’havia obert després del robatori de diumenge. El segell del proveïdor deia que obrir-la transferiria tota la responsabilitat per danys, pèrdua de dades i propietat intel·lectual a Llevant Import. A les set, l’agent instructor havia aixecat les etiquetes policials per telèfon, amb la condició que l’obertura es filmés i que es llegís en veu alta el número d’incidència.
Els onze quilos que faltaven ja havien traslladat la responsabilitat en tots els sentits que importaven.
Arnau i Mei havien passat la nit de dimarts en un hotel de negocis a prop de Badalona, amb els seus noms reals. La policia en coneixia l’adreça. Carme també. Se suposava que ningú més no la coneixia, cosa que volia dir que Mei donava per fet que Guaita la podia descobrir abans d’esmorzar.
L’habitació contenia una cadira, dos raspalls de dents subministrats per recepció i unes cortines que no arribaven mai a trobar-se al mig. Arnau va dormir de cara a la porta fins a les tres, i després de cara a la finestra fins a les cinc. Mei va dormir quaranta minuts i va passar la resta de la nit mirant l’escletxa entre les cortines.
A les set van marxar en lloc d’allargar l’estada. La recepcionista els va preguntar si l’habitació havia estat satisfactòria.
—Continuava sent una habitació —va dir Mei.
Travessaven el vestíbul quan el telèfon d’Arnau va sonar.
La persona de l’hospital va utilitzar el nom complet d’Oriol i va preguntar si Arnau el podia identificar en persona. Havien portat un home d’uns quaranta-cinc anys des d’un camí de servei prop de Sant Adrià, sense cartera. Esgotament per calor, contusions, cap explicació clara d’on havia passat la nit.
—Està conscient? —va preguntar Arnau.
—A estones. Dona noms diferents. El seu nom figura en el registre de persones desaparegudes.
Arnau ja caminava cap al cotxe.
—Pregunta-li per la mà —va dir Mei.
—Què?
—La mà esquerra. Pregunta-li si l’últim dit es tanca bé.
Arnau la va mirar fixament.
—Es va trencar el dit abans del nostre casament. Es va queixar durant tot el sopar perquè la fèrula li impedia tallar el pa.
Arnau va transmetre la pregunta. La persona que trucava ho va consultar amb algú que era lluny del telèfon.
—Tots els dits es mouen —va dir—. Té una cicatriu a l’avantbraç dret.
Oriol tenia cicatrius. Arnau no les sabia situar. Coneixia l’error de guany del monitor de camp preferit d’Oriol, el codi de l’armari on amagava el cafè decent i el retard exacte a partir del qual la impaciència es convertia en una broma. No coneixia els braços del seu amic.
—Serem allà en deu minuts —va dir.
Van trigar vint-i-dos minuts amb el trànsit del matí. Arnau hi va arribar en divuit i va passar cada semàfor vermell inventant raons per les quals una fractura antiga ja no havia de limitar un dit.
L’home de la sala d’observació era més jove que l’Oriol i més gran del que la infermera havia calculat. Tenia la cara inflada. Li faltava una sabata. Es va girar cap a Arnau amb l’esperança esgotada d’algú a qui havien dit que vindria una persona.
Arnau ho va saber abans d’arribar al llit.
—Ho sento —va dir.
L’home va preguntar en castellà si Arnau havia portat el seu germà.
Ningú no sabia com es deia el germà.
Mei va trobar l’agent de guàrdia i es va assegurar que la fotografia de l’home entrés al sistema regional de persones desaparegudes abans de marxar. Arnau va esperar al passadís amb la bossa de plàstic que contenia l’altra sabata de l’home perquè una infermera li l’havia donat i ningú no l’hi havia tornat a prendre.
—L’Oriol ja hauria convertit el germà d’aquell home en productor —va dir.
—L’Oriol hauria promès una connexió en directe abans de trobar una càmera.
—Després m’hauria demanat que ho fes realitat.
Cap dels dos no va riure.
A l’ascensor, la infermera els va atrapar i va recuperar la sabata.
—Hauríem d’obrir la caixa Yulan —va dir Mei.
Arnau va prémer el botó de la planta baixa. —No calia que vinguessis aquí.
—Sí que calia. Si no, l’hauries identificat perquè ho volies.
Les portes de l’ascensor es van tancar sobre la sala d’observació.
Ara la gàbia tancada de Llevant semblava més privada que el lloc on havien dormit.
Mei va posar dos telèfons a gravar. Un pertanyia a Llevant i no hi havia funcionat mai el correu de l’empresa. L’altre pertanyia al seu pare, que havia cobert l’objectiu de la càmera amb cinta i s’havia queixat quan ella l’hi havia tret.
—Això és per a la privacitat —va dir ell.
—Avui la privacitat necessita un vídeo.
—Després torna-la a posar.
Es va quedar fora de la gàbia amb Joel Huang i una bossa de paper del bar del carrer Guifré. El tomàquet havia xopat una cantonada. Joel sostenia una safata de cafès i semblava que no hagués dormit, cosa que feia que s’assemblés a tothom al magatzem.
Arnau va comprovar els angles de gravació. Júlia va escriure l’hora, el número del segell i la lectura de la bàscula de terra en un full net.
—Declareu per què l’obrim —va dir Arnau.
Mei va mirar el telèfon de Llevant.
—La caixa d’avaluació cinc de Yulan estava registrada amb seixanta-dos quilos en el moment de la recepció i aquest matí en pesa cinquanta-un. Diumenge, una ordre de recollida falsa va intentar retirar-la. El llibre major d’excepcions en paper que documentava la seva arribada ha estat robat. Obrim la caixa per identificar el contingut que falta i preservar les proves.
—Número de l’incident policial —va dir Arnau.
Ella el va llegir.
—Contracte del proveïdor? —va preguntar Júlia.
—Ja està trencat —va respondre Mei.
Va tallar el segell.
El telèfon li va sonar abans que la fulla arribés a la segona cantonada. Qui trucava era Pilar Forn, que regentava la botiga independent d’electrodomèstics que comprava a Llevant des que Mei tenia disset anys. Pilar no va preguntar per la caixa. Va preguntar si era real la fotografia que circulava entre els proveïdors.
—Quina fotografia?
Pilar la hi va enviar.
El palet fals era sota un rètol de magatzem municipal. El logotip antic de Llevant omplia la caixa més propera. Algú havia retallat la cinta policial i hi havia afegit un peu de foto en castellà: EQUIPAMENT DE L’ECLIPSI XINESA RETINGUT EN UN DIPÒSIT DEL SUD. Cap article, cap signatura, només una fotografia preparada per adquirir qualsevol de les dues coses.
—Tinc una comanda municipal de trenta ràdios d’emergència —va dir Pilar—. Volen els documents d’origen abans de la recollida. Mai no m’han demanat documents d’origen per a les ràdios. Si us envio els vostres, estic enviant una cosa que es convertirà en una altra pregunta?
La resposta honesta costaria diners a Llevant abans que cap investigació l’exculpés.
—El palet és fals —va dir Mei. —La nostra empresa no l’ha enviat. Et faré arribar el número de l’incident policial i les declaracions originals de les ràdios en deu minuts. Si el consistori les rebutja, dona’m el nom del comprador.
—I si avui necessito un altre proveïdor?
Mei va mirar la caixa segellada, els dos telèfons que gravaven i el seu pare, esperant fora de la gàbia.
—Doncs fes-lo servir. No perdis la comanda per protegir els meus sentiments.
Pilar va callar. —El teu pare em diria que esperés.
—El meu pare no és responsable de la teva nòmina.
Chen ho va sentir. No va dir res.
—Deu minuts —va dir Pilar, i va penjar.
Mei va reiniciar el registre oral de proves. Trencar el segell ara tenia un preu que anava més enllà del contracte del proveïdor. Si la caixa contenia el que insinuava la fotografia, hauria de demostrar que Llevant havia estat utilitzat sense fer esperar tots els clients fins que un tribunal ho digués. Si no contenia res, el buit semblaria preparat.
La tapa de la caixa va resistir tres centímetres, i després es va alliberar amb un sospir quan la junta es va separar. A dins, una escuma negra envoltava un aparell metàl·lic idèntic als quatre que funcionaven a la sala de sistemes. El mateix logotip Yulan discret. Les mateixes nanses. El mateix patró de ventilació. La finestra d’estat frontal no mostrava cap llum.
Mei el va fotografiar abans que ningú el toqués.
—Fa bona pinta —va dir Joel.
—També en feia el palet de la fotografia de la Pilar —va respondre Júlia.
Arnau va aixecar-ne un costat. L’aparell es movia massa fàcilment.
El van treure junts i el van deixar sobre la taula de la gàbia. Mei va revisar la caixa sota seu. No hi havia peces soltes. Cap document ocult. L’escuma contenia una empremta rectangular al llarg d’una vora, on alguna cosa calenta havia pressionat prou temps per deixar la superfície més llisa i fosca.
—Calor —va dir.
Arnau va tocar la marca. —Potser.
—L’escuma no es poleix sola.
—La compressió ho pot fer.
—Les altres caixes tenen la mateixa compressió.
El seu pare va obrir la bossa de paper. —Hauríeu de comparar abans que l’esmorzar es converteixi en dinar.
Va repartir pa amb tomàquet embolicat en paper, trossos de truita i tovallons massa prims per a cap de les dues coses. Ningú no va discutir. Al magatzem, el menjar es programava segons qui recordava que la concentració no substituïa el sucre de la sang.
Mei va menjar dreta al costat de la caixa oberta mentre Arnau retirava la tapa de l’aparell.
L’interior havia estat construït per superar una inspecció superficial. Els ventiladors ocupaven la part frontal. Una placa controladora estàndard se situava darrere de la finestra d’estat. Els cables acabaven en connectors fixats a un marc buit. Unes plaques d’acer omplien la part inferior, tallades en rectangles nets i cargolades a través de suports de goma perquè no es moguessin quan s’inclinés la caixa.
—Un maniquí —va dir Júlia.
—Un de bo —va respondre Arnau—. Prou bo per a un manifest i per a algú que no aixeca servidors.
Mei va mirar Joel. Ell transportava caixes més sovint que ningú a Llevant.
—No ho vas notar?
—Diumenge? No era aquí.
—Abans de diumenge.
Joel va beure cafè. —Totes pesaven.
—Això no és una resposta.
—Doncs fes una pregunta més concreta.
El pare de la Mei li va adreçar una mirada que feia trenta anys que redreçava parents més joves.
Joel va deixar el got. —La número cinc pesava més quan va arribar. Em sembla. Les vam moure una vegada per a l’electricista i una altra quan l’equip d’avaluació volia més flux d’aire. Després, les quatre que funcionaven es van quedar al bastidor. La número cinc es va quedar dins la caixa.
—Qui va demanar més flux d’aire?
—Suport de Yulan.
—Per correu?
—Va venir un home.
La gàbia semblava tornar-se més silenciosa, tot i que els ventiladors de la sala de sistemes continuaven a l’altra banda de la paret.
—Nom —va dir Mei.
—No me’n recordo. Seguretat corporativa. Em va ensenyar una targeta de Yulan.
—Suport o seguretat?
—Totes dues coses. Va dir que robaven prototips dels llocs d’avaluació europeus. Volia saber si alguna caixa s’escalfava o es movia sense una ordre.
—Què li vas dir?
Joel va mirar el maniquí obert. —Que la número cinc estava calenta després de Sant Joan.
Mei va deixar el menjar.
—Com de calenta?
—Més que les altres. Les nanses de la caixa estaven calentes. Vaig pensar que l’havien provat abans del lliurament.
—Quan li ho vas dir?
—Al juliol. Potser la segona setmana.
—Vas informar del nostre estoc a un desconegut.
—Al fabricant.
—Una identificació no és un fabricant.
—Vas deixar entrar cinc ordinadors tancats al magatzem perquè un contracte deia Yulan.
—I quan vas pensar que el contracte era incorrecte —va dir Mei—, ho vas dir a una altra identificació. No m’ho vas dir a mi.
—Estaves negociant la renovació de l’avaluació. Cada queixa es convertia en culpa meva abans de convertir-se en culpa de Yulan.
—Així que vas protegir la teva posició.
—Vaig protegir el compte que paga tres de nosaltres durant l’hivern. Pots dir-ne la meva posició perquè la teva té un despatx.
Joel no ho havia dit mai tan clarament. Mei gestionava el magatzem com una família quan necessitava confiança i com una empresa quan necessitava obediència.
El pare de la Mei va doblegar la part superior de la bossa de paper. —Discutiu després de saber què han robat.
Júlia es va ajupir al costat de l’aparell obert. —El controlador és real.
Arnau va seguir el cable des de la placa frontal. Acabava en un petit mòdul d’emmagatzematge muntat sota el marc buit.
—Havia de respondre a les comprovacions d’inventari —va dir—. L’alimentem sense els ventiladors?
—Només lectura —va dir Júlia.
—Tot és només lectura fins que el programari descobreix l’ambició.
Van traslladar el controlador a la sala de sistemes i el van connectar a una font d’alimentació de banc aïllada. Sense xarxa. Sense ràdio. Arnau va utilitzar un cable de servei estàndard. El controlador es va iniciar i es va presentar com l’aparell d’avaluació cinc de Yulan.
Creia que les plaques d’acer encara estaven connectades a alguna cosa útil.
Mei va exportar l’historial de servei local de les cinc unitats. Els quatre historials mostraven actualitzacions del model de catàleg, proves d’inventari i avaries normals: un avís de ventilador, un paquet d’idioma defectuós, un disc ple de fotografies de producte que ningú no havia redimensionat.
La cinquena no contenia res d’això.
La primera entrada apareixia a les 20:18 del 23 de juny, poc després de l’arribada. Un perfil de maquinari s’havia registrat una vegada, havia completat una breu prova tèrmica i havia desaparegut del controlador el 16 de juliol. El perfil de substitució havia començat onze minuts després.
El maniquí havia entrat a Llevant tres setmanes després de la màquina real.
—Es pot falsificar el registre? —va preguntar Mei.
—Sí —va dir Arnau.
—Es pot falsificar la marca de calor?
—Sí.
—Es pot falsificar el record d’en Joel?
Joel va aixecar una mà. —Sovint.
—Les tres coses juntes? —va preguntar.
Júlia va respondre: —Possible. Car.
El perfil de maquinari original no utilitzava cap nom de producte. Enumerava els límits de potència, les expectatives de refrigeració i una classe de càrrega de treball. Arnau va llegir dues vegades la xifra màxima de potència.
—Sis quilowatts —va dir.
Mei va mirar cap als quatre aparells negres a l’altra banda de la paret. —Els altres en consumeixen menys d’un entre tots.
—Sis necessita refrigeració directa. Emmagatzematge ràpid. Computació convencional al costat. El que hi havia aquí no podia fer la seva feina real en aquest magatzem.
—Aleshores, per què el van portar aquí?
—Perquè els magatzems reben caixes —va dir el seu pare.
Shanhai va agrupar les entrades inusuals del cinquè controlador amb les altres quatre. Mei li va fer citar els camps exactes i prohibir conclusions que no apareguessin als registres. Tot i així, va oferir sis explicacions. Cinc eren variacions d’una prova de prototip fallida.
La sisena identificava un registre d’una cita latent.
No una connexió. No una clau d’accés. Una data, una abreviació de projecte i una identitat d’instrument que esperava un sistema més gran.
12-AUG / LLUM-PED / INST-03
Arnau va treure la fotografia que Júlia havia fet de la reserva de l’Institut Llum.
Tres instruments. Dr Lin Qiao. Marc Escudé. El tercer segell substituït després de l’assaig de maig.
—Era aquí —va dir—. Ara està reservat allà.
—No —va respondre Mei. —Alguna cosa que reclama la seva identitat està reservada allà.
Júlia va ampliar un últim camp de la primera prova tèrmica. El valor no era un número de sèrie ni una ubicació. Era un objectiu de compilador, prou curt per sobreviure en una taula d’estat.
INGOT-M1
—Ingot —va dir Joel.
—Un nom de producte? —va preguntar Mei.
Arnau va buscar als quatre sistemes normals. Cap resultat. Va buscar a la documentació pública de Yulan desada amb el contracte d’avaluació. Cap resultat.
—Un nom intern —va dir.
Mei va mirar les plaques d’acer del maniquí obert i després les etiquetes policials de la caixa. Els documents de Llevant deien que l’empresa encara posseïa cinc sistemes Yulan. La bàscula del terra deia que un s’havia alleugerit. El controlador deia que la part desapareguda esperava entrar en un annex de recerca al costat d’un dels ordinadors més coneguts d’Europa el dia que milions de càmeres observarien el Sol.
Sobre el paper, Llevant en continuava sent el custodi.
—L’enviament fals del sud —va dir—. Si algú obre aquelles caixes, què hi trobarà?
El telèfon li va sonar abans que ningú respongués.
El transitari de diumenge havia trucat tres vegades des de dimarts. La primera trucada havia arribat mentre Mei era dins Walden recollint passaports. Les altres dues, mentre la policia registrava la intrusió i ningú no es fiava d’un número desconegut.
Ella va tornar la trucada amb l’altaveu activat.
—El magatzem municipal ha obert el palet —va dir l’home—. Hi ha cinc caixes buides. Ara les vostres etiquetes són a dins i a fora. La policia vol el remitent.
—Nosaltres no l’hem enviat.
—Digueu-ho a la policia. Jo només moc palets.
Després de la trucada, ningú no va parlar.
Mei va mirar Joel.
Ell sabia quina caixa s’escalfava. Ho havia dit a un desconegut. Era família, útil i avergonyit. Mei encara no podia dir quina part era la mentida.
—Troba’m cada vegada que la número cinc es va moure —va dir—. Carretó elevador, càmera, tiquet de dinar, veí, favor. No el sistema d’inventari. Les persones.
Joel va agafar el cafè. —Fins quan?
—Sant Joan.
A fora, algú va provar una traca de petards petits per a la festa que s’acostava i es va guanyar tres queixes cridades des de les unitats veïnes. El so va entrar al magatzem, agut i inacabat.
Mei no va mirar Joel. Va observar els cinc historials de servei fins que el model va deixar d’oferir explicacions que ella no havia demanat.
Dimecres al vespre, Lin va veure aparèixer en un canal privat de Yulan una fotografia de la caixa oberta amb el maniquí de Llevant, en un canal que no hauria d’haver sabut que el segell s’havia trencat.
La fotografia era un fotograma de l’enregistrament continu d’evidències de Llevant, pres des de fora de la gàbia a través de la finestra de la sala de sistemes. Mei estava d’esquena al vidre. Joel es veia darrere seu, amb un cafè a la mà. Mei havia adjuntat l’enregistrament a un avís de garantia enviat a través del contacte d’avaluació de Yulan. Hauria d’haver quedat dins d’aquella reclamació. Al canal de Lin no hi duia cap font, només una pregunta del seu patrocinador:
Encara es pot confiar en la custòdia local?
Lin no va respondre. La pregunta contenia la conclusió que preferia i un fet més important: el procés del proveïdor havia introduït les proves de Llevant en l’operació de recuperació abans que ningú reconegués que l’operació existia.
Estava asseguda en una petita habitació d’hotel prop de Sants, amb les cortines tancades contra la calor i les mirades. L’aire condicionat produïa soroll sense fred. Treure la bateria del telèfon privat no faria desaparèixer la fotografia de les persones que ja la feien servir.
Va ampliar la cara de Joel.
L’última vegada que l’havia vist, estava dret al costat de les mateixes cinc caixes mentre Badalona es preparava per cremar la nit més curta.
Les cinc caixes van arribar a Badalona a les 18:57, la nit de Sant Joan.
El conductor les volia descarregar abans que el petard següent espantés el seu gos per telèfon. Joel Huang les volia descarregar abans que el seu oncle tanqués el magatzem. Lin Qiao volia que una de les caixes desaparegués entre les altres quatre abans que ningú entengués que no eren idèntiques.
Només el conductor es va queixar en veu alta.
«Lliurament de les sis», va dir, allargant el manifest.
«Són gairebé les set», va respondre Joel.
«Fa gairebé una hora que soc gairebé aquí.»
Una explosió va esclatar en algun punt més enllà del polígon industrial. La porta enrotllable va tremolar. El conductor va mirar el carrer amb acusació, com si Badalona l’hagués retardat expressament.
«Signa primer», va dir.
«Descarrega primer.»
«Signa que he arribat.»
«Has arribat amb un camió tancat. Puc signar per un camió tancat.»
Lin estava al costat del moll de càrrega amb un polo de Yulan. El transportista volia una signatura. Llevant volia cinc caixes sobre el formigó.
Els primers petards havien començat abans de la posta de sol. Esclats secs i solitaris travessaven el soroll més llarg i esquinçat de les traques enceses entre les naus. El fum avançava pel vial de servei i entrava per cada persiana oberta. Les famílies treien taules plegables dels magatzems. Algú havia deixat dues safates de coca al costat d’una pila de catàlegs d’il·luminació i les havia cobert amb plàstic contra la cendra.
Va comprovar els cinc segells de Yulan mentre Joel abaixava la
plataforma elevadora posterior del camió. Els números coincidien amb el
full de lliurament xifrat. La cinquena caixa duia el número de sèrie
físic acabat en 887. El manifest avançat deia
8B7, un error introduït quan algú havia llegit un escaneig
borrós.
«Aquesta és incorrecta», va dir Joel.
L’havia trobada abans que ella la mencionés.
«La caixa és correcta», va dir Lin. «El manifest és incorrecte.»
«El portal té B-set.»
«Doncs el portal també és incorrecte.»
Joel va cridar cap a l’oficina. El seu oncle va respondre sense aixecar-se de la taula.
«El llibre vermell», va dir l’home gran.
Joel va agafar un llibre major d’una prestatgeria i hi va escriure tots dos números, l’hora, el conductor i la correcció amb una lletra estreta. Va demanar a Lin que rubricés el marge.
Les instruccions de Yulan deien que les discrepàncies s’havien de resoldre digitalment. Lin va signar el paper.
«Guardeu dos inventaris?», va preguntar.
«Guardem un inventari i diversos ordinadors.»
«Quin guanya?»
«La caixa.»
Va donar un cop amb el palmell a la cinquena caixa.
Alguna cosa al seu interior va enregistrar l’impacte.
Ingot ocupava el mateix bastidor que els quatre aparells de catàleg i pesava onze quilos més. La descripció duanera era legal perquè Yulan havia omès allò que li hauria donat sentit per a Llevant.
La nota de risc de Yulan descrivia el polígon com un entorn comercial de gran volum amb baixa claredat d’atribució. Descrivia els registres multilingües de la família com a avantatjosos operativament.
Lin havia llegit les frases dues vegades. Volien dir que l’empresa esperava que els de fora creguessin que un component estratègic podia desaparèixer entre magatzems regentats per xinesos. També volien dir que Yulan creia en el mateix estereotip.
Lin hi havia objectat. El seu patrocinador havia respost que Llevant era un avaluador legítim.
Joel va portar les quatre primeres caixes a la nau dos. Cadascuna va passar per la bàscula de terra. Cinquanta-un quilos, dins de la tolerància. El conductor llegia els números al telèfon i feia una ganyota cada vegada que el carrer esclatava.
La cinquena caixa va marcar seixanta-dos.
«No són idèntiques», va dir Joel.
«Contrapès diferent per al perfil d’avaluació.»
«Contrapès útil?»
«Per als enginyers.»
«Els enginyers troben usos per al pes després d’afegir-lo.»
Lin el va mirar. Ell va somriure.
Era més jove que a la fotografia de l’informe i més observador del que deia la descripció del contacte local. L’arxiu l’anomenava conductor de diumenge i ajudant de magatzem. No deia que llegís els manifests abans de signar-los ni que notés onze quilos sense necessitar la bàscula.
Una altra explosió va esborrar la frase següent del conductor. Una nena amb protectors auditius va sortir corrents de la nau quatre portant un drac de paper amb una ala doblegada. El seu pare la va seguir, cridant que el vial de càrrega no era una plaça. Ella el va ignorar i va oferir a Joel una tira de paper vermell.
«Per a la bèstia», va dir.
«Mes equivocat», va respondre Joel.
«Ara necessita reparacions.»
Va acceptar el paper i se’l va guardar a la butxaca.
Finalment, el conductor va obtenir la seva signatura. La seva aplicació va registrar el lliurament a les 23:41 perquè el lot es mantindria obert fins que el camió tornés a la base. Lin li va demanar que ho corregís.
«Hora del sistema», va dir.
«Són les set i quart.»
«Doncs escriu les set i quart al teu llibre vermell.»
Va marxar abans que cap dels dos pogués aturar-lo.
El propietari de Llevant va sortir de l’oficina després que el camió se n’hagués anat. Es va presentar com a Chen Zhou, va comprovar la identificació de Yulan de Lin i va rebutjar la seva oferta de tornar a explicar el programa d’avaluació.
«La meva filla entén els ordinadors», va dir. «No és aquí.»
«Puc tornar demà.»
«Demà és festiu.»
«La instal·lació dura vint minuts.»
«Doncs durarà vint minuts dijous.»
Va tallar la coca en trossos més petits perquè havien arribat més veïns dels que preveien les safates. Algú va obrir cava. Un carretó elevador va fer marxa enrere travessant les primeres notes de música d’un altaveu portàtil.
Lin necessitava vint minuts per provar la cinquena caixa i anotar la cita d’agost al registre de servei.
«El contracte exigeix una validació de recepció», va dir.
Chen va llegir la pàgina corresponent. «Permet la validació. No exigeix que sigui aquesta nit.»
Joel va mirar les cinc caixes. «Em puc quedar.»
«Tens plans», va dir el seu oncle.
«Els plans comencen quan es fa fosc.»
El sol encara premia blanc contra el vial de càrrega.
Chen va considerar Lin, el seu nebot i la persiana oberta. «Vint minuts. Després marxeu tots dos abans que la gent es torni creativa amb la gasolina.»
Van moure les caixes a la sala de sistemes. Els quatre aparells ordinaris van superar les proves d’inventari. Joel va etiquetar els seus cables en català i castellà.
La caixa cinc va romandre tancada.
Lin hi va connectar el cable de servei. Ingot es va despertar dins del seu bastidor segellat.
Els seus ventiladors van accelerar més que els dels altres. La calor va arribar a les nanses. Lin va acabar la prova abans que el monitor d’alimentació del magatzem pogués tornar a queixar-se.
«Contrapès», va dir Joel.
«Entre altres coses.»
«Què fa?»
«Mou dades de models.»
«Els altres també.»
«Aquest en mou més.»
La cita va aparèixer al registre de servei. Lin va desconnectar el cable.
A fora, havia començat el crepuscle. Els petards omplien cada pausa. La distància acurada entre les explosions separades es va enfonsar en un soroll continu. El fum va suavitzar els llums del magatzem i la cendra es va dipositar sobre les caixes negres abans que Joel en tanqués les tapes.
Va tornar a tocar la caixa cinc.
«Encara és calenta.»
«Es refredarà. No la moguis sense una ordre de servei. No obris cap caixa. Si algú de Yulan pregunta per la temperatura, adreça’l al suport del projecte.»
«Tu ets de Yulan.»
«Aquesta nit.»
La paraula va escapar abans que pogués millorar-la.
Joel la va estudiar i després va anotar l’observació tèrmica al llibre vermell.
Lin va completar l’informe de visita a l’oficina. El formulari exigia un contacte del personal local. Va introduir Chen Zhou i es va aturar. Chen havia aprovat el lliurament. Joel l’havia gestionat, havia trobat l’error del número de sèrie, s’havia quedat fins tard i havia observat la calor.
Una bona documentació anomenava la persona que sabia què havia passat.
Va afegir Joel Huang sota el nom de Chen i el va marcar com a contacte local competent.
Era una cortesia. Asseguraria que rebés reconeixement si Yulan ampliava el contracte d’avaluació.
A les 21:06, Lin va sortir per la persiana principal portant un tros de coca embolicat en un tovalló. Joel hi havia insistit. Els carrers més enllà del polígon pertanyien al fum, a les famílies, a la música i a explosions que arribaven de totes direccions. Les fogueres esperaven la foscor. Als balcons hi havia taules. Per les finestres obertes sortien discussions sobre on podien anar els nens.
Un EBRO gris era al final del vial de servei.
El va reconèixer de l’assaig de maig. Aquesta vegada el conductor no va fer cap esforç per seguir-la. El cotxe es va quedar sota un fanal mentre ella passava, amb el parabrisa que reflectia els petards per damunt de les teulades.
Va enviar un missatge al seu patrocinador.
Cinc rebudes. Registre local corregit. Contacte d’avaluació afegit.
La resposta va arribar abans que arribés a la cantonada.
Bé. La recuperació ha de saber qui observa el maquinari.
Lin es va aturar.
Va considerar reobrir l’informe i eliminar-ne el nom.
El sistema ja l’havia acceptat. No va tornar enrere.
A l’habitació de l’hotel, la fotografia la va tornar a la seva pregunta sense resposta.
Havia introduït Joel com a contacte competent. La seguretat de Yulan hauria heretat el nom quan l’avaluació passés de l’enginyeria a la recuperació. Allò que ella havia anomenat reconeixement també era una ruta.
Lin no va respondre al seu patrocinador. Va escriure l’hora d’arribada de la fotografia en paper de l’hotel, va copiar-ne el checksum de l’arxiu a mà i va treure la bateria del dispositiu.
Algú va trucar a la porta.
No era el servei de neteja. Havia rebutjat el servei quan havia arribat i havia penjat la targeta a fora per demostrar-ho.
Van tornar a trucar, dos cops mesurats. La veu d’un home va dir el seu cognom amb el to correcte i sense títol.
Lin va posar el paper dins la sabata, va agafar la bossa negra i va sortir per la porta de comunicació de l’habitació. S’obria a una habitació doble desocupada que la recepcionista li havia donat després que fallés el primer aire condicionat. Va travessar aquella habitació i va entrar al passadís sis portes més enllà.
A l’ascensor, un home amb una camisa clara esperava mirant els números de les plantes. No es va girar quan Lin s’hi va acostar. Ella va agafar les escales.
Va arribar a la sortida de servei mentre un repartidor la mantenia oberta amb una espatlla. A fora, el trànsit del vespre passava per Sants en capes calentes. Tres pisos més amunt, l’home trucava a una habitació que contenia una porta de comunicació oberta i un aire condicionat que encara feia soroll.
La màquina que Yulan havia encarregat no va arribar mai.
Durant sis mesos va existir com un rectangle en el plànol d’una fàbrica, una seqüència de pagaments en un sistema financer i una data de lliurament que ningú tenia permís d’anomenar promesa. Els enginyers van dissenyar productes al voltant de la seva presència futura. Els equips d’instal·lacions van preparar l’electricitat i l’aigua. Va aparèixer una frontera groga al terra, allà on havien d’instal·lar-se els seus mòduls segellats.
El desembre de 2019, el rectangle continuava buit.
Lin Qiao va saber que la llicència d’exportació no seria concedida durant una reunió de compiladors sobre una altra qüestió.
El cap del departament va entrar, va desconnectar el cable de la presentació i va dir: «Sala quatre. No porteu res.»
Ningú no va preguntar si havien de desar la feina. La van desar.
La sala quatre no tenia finestres i tenia massa cadires. La fundadora de Yulan, Cao Min, estava dreta davant la pissarra blanca, al costat d’un full imprès amb el full de ruta de la fàbrica. Tenia cinquanta-tres anys i no li agradava que l’anomenessin presidenta perquè això permetia als homes dedicar el primer minut d’una reunió a escenificar respecte en lloc de respondre preguntes.
Hsu Yu-chen seia prop de l’extrem de la taula amb una acreditació de visitant subjectada a la jaqueta. Havia arribat d’Hsinchu per revisar el model de paquet del primer accelerador d’avantguarda de Yulan. El seu vol de tornada sortia l’endemà al matí. Fins deu minuts abans, Lin esperava que tornés al febrer.
Cao va esperar que la porta es tanqués.
«La llicència no arribarà», va dir.
Ningú no va parlar.
Els informes públics els havien preparat sense convèncer-los. Washington pressionava els governs europeus perquè impedissin que una classe d’equipament de fabricació arribés a la Xina. El proveïdor necessitava l’aprovació nacional. Les reunions es van convertir en trucades, les trucades en ajornaments, i els ajornaments en un llenguatge sobre la continuïtat del diàleg.
Els enginyers havien tractat el retard com una qüestió política. La política era meteorologia fins que entrava a la sala blanca.
Cao va agafar un retolador negre i va traçar una línia que travessava tres anys del full de ruta.
El so era petit. Eliminava dos acceleradors, un sistema d’entrenament i el producte sobre el qual la meitat de la sala esperava construir una carrera.
«Podem redissenyar-ho al voltant de l’equipament que podem obtenir», va dir el director de silici.
«Quant de temps?», va preguntar Cao.
«Per al primer dispositiu? Divuit mesos, si l’equip de procés pot recuperar densitat.»
«Amb quin rendiment?»
Va donar un interval.
Cao en va escriure el punt mitjà a la pissarra. Després hi va escriure al costat el resultat esperat del pla abandonat.
La diferència era prou gran per posar fi a la discussió.
«No podem fer una versió pitjor de la mateixa màquina i dir-ne independència», va dir Cao. «Quina computació valuosa hem triat només perquè tothom l’ha triada?»
L’arquitecte d’entrenament va respondre primer. «Multiplicació de matrius denses.»
«Això no és una resposta. És la nostra religió actual.»
«És el que requereixen els models.»
«Els models requereixen moltes coses. Quina d’aquestes fingim que és tot el problema?»
Lin va veure com Hsu posava la seva acreditació de visitant cap per avall.
L’accelerador del full de ruta de Yulan s’assemblava a tots els acceleradors que competien pel mateix mercat. Transistors més petits. Més unitats aritmètiques. Memòria d’alta velocitat cara, a prop. Prou potència perquè cada diapositiva sobre eficiència necessités una nota al peu. Yulan havia planejat arribar tard i cobrar menys.
Sense el procés nou, arribarien més tard.
«L’entrenament continua sent aritmètica», va dir Lin.
Tothom la va mirar. Els enginyers de compiladors assistien a les reunions d’arquitectura per explicar per què el programari no salvaria un mal disseny. No s’esperava d’ells que proposessin el següent.
«Sí», va dir Cao. «Què no ho és?»
«La inferència, de vegades.»
L’arquitecte d’entrenament es va moure a la cadira. «La inferència també és multiplicació de matrius.»
«De vegades», va repetir Lin.
Va anar fins a la pissarra perquè explicar-ho des d’una cadira feia que una idea sonés com una objecció. Cao li va donar el retolador.
Lin va dibuixar un quadre per a un model i després el va dividir en molts quadres més petits.
«Les xarxes podades ja deixen inactiva la major part dels seus pesos. Els models condicionals dels articles de recerca van més enllà. Un encaminador selecciona uns quants blocs experts per a cada entrada. La resta espera.»
«Espera a la memòria», va dir el director de silici. «Una memòria que no podem situar prou a prop de les unitats de càlcul.»
«Sí.»
«Aleshores has descrit el nostre desavantatge.»
«He descrit el moviment. No l’aritmètica.»
Va dibuixar fletxes entre els quadres. Al principi, massa; després, menys.
«Si es poden predir, reutilitzar i moure els experts actius abans que calguin, potser la part valuosa de la màquina no és el multiplicador més petit. Potser és el sistema que manté alimentats els multiplicadors normals.»
«Predits per què?», va preguntar Cao.
«L’historial de l’encaminador. Localitat de les entrades. Planificació del compilador. Encara no ho sé.»
Cao va fer que sí amb el cap en sentir l’última frase.
Hsu es va aixecar i va anar fins a la pissarra.
«No si la memòria és a l’altra banda d’una única vora estreta del paquet», va dir.
El seu xinès era exacte i portava el ritme d’algú que normalment feia aquella feina en una altra llengua. Va prendre el retolador de mans de Lin i va dibuixar diversos paquets en lloc d’un únic xip gran.
«Estàs substituint densitat de procés per superfície de paquet», va dir el director de silici.
«En part.»
«La superfície costa diners.»
«També costa diners un equipament que no arriba.»
Una persona va riure i es va aturar quan ningú no se li va unir.
Hsu no va dibuixar una recepta de fabricació. Va dibuixar fronteres. Lògica consolidada aquí. Memòria estàndard allà. Moviment curt quan fos possible. Emmagatzematge més lent al darrere. Una malla que tractava el paquet com un sistema i no com un contenidor.
Lin hi va afegir el límit del programari. Les capes denses es mantenien en acceleradors convencionals. L’atenció també. Els experts dispersos circulaven pel nou sistema de memòria. Un error seria lent. Un encert podia fer útil la fabricació antiga d’una manera que ningú no havia comparat perquè el punt de referència pressuposava una màquina diferent.
Quan van parar, la pissarra contenia els paquets d’Hsu i les fletxes de Lin.
Cao el va llegir d’esquerra a dreta.
«Pot entrenar?»
«No», va dir Lin.
«Pot donar servei a molts usuaris?»
«No sense perdre el patró de reutilització. Lots petits al principi.»
«Pot superar l’accelerador que havíem planejat?»
«En computació general, no.»
L’arquitecte d’entrenament va creuar els braços. «Què hi hem guanyat, doncs?»
Hsu va tapar el retolador. «El dret de construir alguna cosa.»
El silenci va tornar.
Cao va encerclar el paquet i el compilador junts.
«Quina mida de model?»
«Els d’avui?», va preguntar Lin.
«El que la gent dirà que no pot funcionar fora d’un centre de dades.»
«No sabem quin aspecte tindrà aquest model.»
«Aleshores dissenyeu per a la propietat, no per al nom. Dispers. Gairebé tot inactiu. Massa memòria per a un únic accelerador car.»
Va mirar Hsu. «Quant de temps et quedes?»
«El meu vol és demà.»
«Canvia’l.»
Hsu no va respondre immediatament. «El meu ocupador ha aprovat una revisió del paquet, i res més.»
«Truca’ls.»
«Hauries de trucar-los tu. Ensenyarà a totes dues empreses qui creu que això és feina conjunta.»
Cao va somriure. «Bé. Lin, fes la trucada amb mi.»
La reunió es va dividir en feina abans que ningú declarés que s’havia acabat. Opcions de procés. Subministrament de memòria. Simulació. Traçes de models. Finances. Tres persones van discutir sobre si calia retirar el rectangle groc del terra de la fàbrica. Cao els va dir que el deixessin una setmana.
Lin es va quedar davant de la pissarra amb Hsu.
«Sabies que la llicència havia desaparegut», va dir Lin.
«Sabia que la meva direcció esperava que desaparegués. Em van dir que acabés la revisió i m’endugués a casa les nostres notes d’interfície.»
«Et deixaran quedar?»
«Potser dos dies. Potser em faran tornar aquesta nit.»
Lin va mirar l’arquitectura encerclada. «Aleshores fotografiem la pissarra.»
«No.»
«La sala no té cap sistema d’enregistrament.»
«La teva sala té una empresa, i l’empresa té advocats.»
Hsu va obrir la llibreta. En una pàgina va escriure la data, els noms de tothom que hi havia a la sala i una suma de verificació breu del fitxer de la planta del paquet que acabaven de desar. Va signar a sota i va donar el bolígraf a Lin.
«Això no demostra res de tècnic», va dir Lin.
«Avui no.»
Lin va signar.
«Aquesta nit va al dipòsit de la universitat», va dir Hsu. «Ells hi posen la data. Jo no.»
El cap del departament va tornar amb dos membres de seguretat. No duien armes ni feien cap acusació. La seva instrucció venia de l’àrea legal: el personal visitant no podia quedar-se en una reunió de disseny estratègic no aprovada. L’acreditació d’Hsu ja havia estat desactivada.
Cao va començar a protestar. Hsu va tancar la llibreta.
«Fes primer la trucada», va dir. «Després protesta.»
Es va posar l’abric i va sortir entre els membres de seguretat.
Lin va mirar a través del vidre de la porta mentre Hsu esperava un ascensor d’escorta que no requerís la seva acreditació. El rectangle groc continuava visible al terra de la fàbrica més enllà d’ella, buit i marcat amb brillantor.
Cao va tornar a la pissarra blanca.
«Esborra el full de ruta antic», va dir.
Lin va netejar els acceleradors que Yulan ja no podia construir. Quan va arribar al dibuix nou, es va aturar.
«Això també», va dir Cao. «Després reconstrueix-lo en algun lloc que les càmeres no posseeixin.»
Lin va esborrar el paquet d’Hsu, les seves pròpies fletxes i el cercle que els unia.
La màquina desapareguda només va deixar el rectangle groc al terra de la fàbrica.
Oriol havia amagat la ruta cap a Figueres dins d’un document que deia que no hi havia d’anar res.
Mei el va trobar divendres al matí, quan la falsa ordre de recollida va començar a separar-se amb la calor.
La policia havia fotografiat les tres pàgines, havia registrat l’original i havia tornat la funda a Llevant amb un rebut de lliurament de proves. Una cantonada de la segona pàgina es va desenganxar de la tercera. Mei hi va lliscar l’ungla per sota i va notar dues fulles allà on l’ordre n’afirmava una.
«Cola», va dir.
Arnau va alçar la vista del portàtil net del magatzem. «Sobre paper?»
«La teva indústria ha oblidat que existeix.»
Va escalfar la funda sota un llum d’escriptori i va separar les pàgines amb una regla fina de plàstic. El full ocult era més estret i estava imprès en un paper més gruixut. Un albarà de devolució del Grand Départ del Tour de France, datat el 6 de juliol. Guaita Event Resilience havia enviat dues passarel·les temporals de contribució de Barcelona a un dipòsit posterior a l’esdeveniment, a Figueres.
El codi de ruta indicava l’etapa tres.
«El Tour va passar per Figueres?», va preguntar Mei.
«No», va dir Arnau.
«Certesa o memòria?»
Va obrir Ephemeris en la vista corporativa més neta disponible, no hi va introduir cap dada privada i va demanar les rutes publicades de les etapes del 2026. L’assistent va retornar la contrarellotge per equips de Barcelona, Tarragona-Barcelona i després Granollers cap a Les Angles pel corredor pirinenc.
Figueres no hi apareixia enlloc.
Ephemeris va proporcionar enllaços oficials, estimacions de conducció i els horaris d’obertura nocturna del Teatre-Museu Dalí. No el va rebutjar, no el va denunciar ni va resoldre el misteri.
«L’albarà és fals», va dir Júlia.
«L’ordre de recollida és falsa», va respondre Mei. «Algú hi va amagar l’albarà sabent que inspeccionaria el paper.»
«Oriol.»
«Possiblement.»
Arnau va assenyalar una marca breu al costat de l’adreça de devolució. Tinta blava, del mateix color que les notes d’Oriol a la impressió de Shodan. Semblava un ull mal dibuixat o un cercle dividit per una línia.
Júlia s’hi va acostar. «Això és la cúpula.»
«Són sis mil·límetres de tinta», va dir Mei.
«La dibuixa a tots els calendaris de Figueres. Es pensa que Dalí dona permís als tècnics perquè facin que els rellotges semblin artístics.»
«També enganxa calendaris dins d’ordres d’enviament falsificades?»
«Normalment, no.»
Dijous no havia produït cap altra ruta. La policia no compartiria la ubicació de la targeta de Girona perquè Arnau no era ni família ni investigador. Guaita havia suspès el seu accés a l’edifici a l’espera d’una entrevista interna a la qual no havia assistit. La furgoneta fosca no havia tornat a Llevant, cosa que només significava que havia après a no aturar-se davant de la finestra.
Arnau i Mei van canviar d’hotel una vegada, obertament i sense àlies. Els noms falsos només crearien un altre registre que es podria fer servir contra ells. Cadascun mantenia una bossa preparada. La llar s’havia convertit en el lloc on les seves coses sense ús esperaven amb el rellotge.
A les deu, Arnau va assistir a la seva entrevista de suspensió des de l’única cadira de l’hotel. Mei seia al llit, fora de l’angle de la càmera del portàtil, i escoltava com Lenticular reduïa onze anys de feina a quatre preguntes.
Havia copiat material restringit de l’espai de treball d’Oriol? Sí.
Havia enviat metadades de càmera i resums de captures de trànsit a un sistema d’IA extern? No. Ephemeris era el servei empresarial amb llicència de Lenticular.
Havia transferit material de la companyia a Llevant Import? Havia transferit una imatge fixa que mostrava la identitat de Llevant al director d’operacions de Llevant.
Retornaria tot el material retingut i deixaria de contactar pel seu compte amb els socis d’eclipsi? No.
La representant de recursos humans va continuar sent una veu darrere d’una targeta amb el nom de la companyia. Reixac apareixia en pantalla des d’un despatx sense cap finestra visible.
«Això no és teatre disciplinari», va dir Reixac. «L’esdeveniment és d’aquí a cinc dies. Necessitem una versió dels fets.»
«Ja en teniu una», va respondre Arnau. «Aquest és el problema.»
«T’ofereixo una investigació protegida dins de Guaita. Accés complet, assistència jurídica, una sala de proves i cap més exposició personal.»
«Mei hi tindrà accés?»
«Llevant és una part externa interessada. Les proves que aporti es poden presentar.»
«Per qui?»
«Això és el que vol dir assistència jurídica.»
Mei va observar com Arnau entenia completament l’oferta. Podia tornar al sistema que coneixia, veure els registres que Reixac seleccionés i dir-se que l’accés restringit continuava sent accés. Llevant entraria com una declaració resumida per algú el sou del qual provenia de la companyia que feia servir el seu nom.
«No», va dir Arnau.
La targeta identificativa va parlar. Les seves credencials corporatives quedarien suspeses immediatament. L’accés a 3Cat seria revisat per l’emissora, no per Lenticular. No havia de contactar amb el personal del projecte a través dels sistemes de la companyia.
Una rere l’altra, les sessions van acabar al portàtil que hi havia darrere de la trucada. Tauler de contribució. Arxiu d’enginyeria. Xat de l’equip. La finestra d’assistència remota que havia mantingut oberta durant tres mesos es va tornar grisa i li va demanar que s’autentiqués.
Un missatge d’un enginyer novell va arribar al seu telèfon personal abans que es tanqués l’última sessió.
M’han dit que no respongui preguntes tècniques teves. Ho sento.
Arnau el va llegir dues vegades i va escriure tres respostes diferents. No en va enviar cap. Qualsevol resposta hauria obligat l’enginyer a triar entre un company i l’empresa mentre la plataforma de l’eclipsi era activa.
Reixac es va quedar després que marxés la representant.
«Creus que refusar manté les teves mans netes», va dir.
«No. Crec que tu decideixes quins registres arriba a veure la gent.»
«Quan les retransmissions públiques fallin dimecres, la gent no preguntarà si els teus principis tenien una bona procedència. Preguntarà qui va mantenir vives les imatges.»
«I vols que la resposta sigui Guaita.»
«Vull que hi hagi una resposta.»
La trucada es va acabar. Arnau va veure com el seu nom desapareixia de la llista de contribució.
Va tancar el portàtil sense dir què significava la pèrdua. Mei ho sabia igualment. Arnau havia construït sistemes dels quals es queixava cada dia i en els quals confiava amb la confiança més profunda, la reservada a les coses que un ha reparat personalment.
Al migdia van decidir anar cap al nord.
Berta es va quedar a 3Cat. Tenia programes en directe, sessions informatives sobre l’eclipsi i la protecció útil de ser esperada davant de la càmera a hores conegudes. Va reservar tres entrades nocturnes al museu al seu propi nom i després es va queixar que això la convertia en còmplice del turisme.
«Truqueu quan arribeu», va dir. «Truqueu abans si un cotxe gris i una furgoneta fosca comencen a discutir per vosaltres.»
«Com discutirien els cotxes?», va preguntar Arnau.
«Després m’explicareu el mecanisme.»
Mei conduïa. Arnau seia al seu costat amb el seu petit equip de ràdio sota els peus. Júlia ocupava el seient del darrere amb l’albarà fals. Portaven una bossa per passar-hi la nit cadascun, tot i que ningú havia acordat on dormirien.
Barcelona els va deixar anar a poc a poc. L’autopista del nord brillava sota la calor. La temperatura del quadre de comandament pujava cada vegada que el trànsit s’aturava i només baixava després que avancessin prou estona perquè el cotxe oblidés la ciutat.
Una furgoneta negra de Guaita es va incorporar darrere seu prop de la primera àrea de servei.
No era la furgoneta fosca malmesa. Aquesta duia el nom de la companyia en lletres grises petites i una caixa al sostre, com les que feien servir els equips de camp. Legal, visible i més fàcil d’explicar.
El telèfon d’Arnau va sonar pel sistema del cotxe.
Reixac.
Mei va respondre sense apartar els ulls de la carretera. «Està conduint.»
«Ho sé», va dir Reixac. «Us truco a tots dos.»
«Llavors sap on som.»
«Un vehicle de la companyia ha fet passar el testimoni del compte d’Arnau pel peatge de l’autopista. És un avís de seguretat ordinari, no vigilància.»
Eren al cotxe de Mei. El testimoni del compte d’Arnau era dins del seu telèfon de feina.
«Què vols?», va preguntar Arnau.
«Que retornis el material de Room Zero que vas treure dels sistemes de Lenticular.»
Encara no havien trobat Room Zero. Reixac l’havia esmentat abans que ells.
Júlia es va inclinar endavant entre els seients.
«Què és Room Zero?», va preguntar prou fort perquè el micròfon la captés.
Reixac va fer una pausa. «Una categoria de continuïtat. La sala que queda quan les sales públiques fallen.»
«Una sala absent del pla», va dir Arnau.
«Tots els sistemes tenen excepcions. La fragmentació les fa invisibles i, per tant, impedeix que se’n demanin comptes. Tu, més que ningú, hauries d’entendre per què importa l’observabilitat.»
«Observació per part de qui?», va preguntar.
«Això és governança, no enginyeria. Torna i ajuda a dissenyar-la. El teu accés es pot restaurar avui mateix.»
Mei va acabar la trucada.
«Encara estava parlant», va dir Arnau.
«Per això l’he acabada.»
«Ha esmentat Room Zero.»
«I t’ha ofert la feina. Quin fet t’ha espantat més?»
Arnau no va respondre.
«Sabem qui condueix?», va preguntar Júlia.
«Sabem per a qui treballa», va dir Arnau.
«La teva empresa.»
«Estic suspès de l’edifici, no acomiadat.»
«Una distinció generosa.»
Mei observava la furgoneta pel retrovisor. Es mantenia dos vehicles enrere quan ella es va desplaçar a la dreta. Quan va avançar una autocaravana lenta, la furgoneta va avançar l’autocaravana. Res del que feia demostrava una persecució.
«Hauríem de deixar l’autopista», va dir Arnau.
«I fer què?»
«Veure si ens segueix.»
«Sap cap on apunta l’albarà. Posar a prova la furgoneta només li dirà que sabem que ella sap.»
«Llavors conduïm fins a Figueres amb Guaita darrere nostre.»
«Sí. Com a mínim, els senyals de trànsit reduiran el desacord.»
A la següent àrea de servei, Mei va entrar-hi sense senyalitzar-ho amb antelació. La furgoneta de Guaita va continuar cap al nord.
«No ens segueix», va dir Júlia.
«O ho fa millor», va respondre Arnau.
Van aparcar a l’ombra estreta del costat de la botiga de combustible. La calor els va arribar a través del parabrisa abans que Mei apagués el motor. Les famílies travessaven l’asfalt amb begudes fredes i criatures amb la cara al límit vermell de la paciència. Totes les taules sota el tendal estaven ocupades.
L’EBRO gris era al costat de la sortida.
Mei no l’havia vist darrere seu.
El seient del conductor era buit. Un home amb ulleres de sol seia al costat del passatger, amb la cara orientada cap a l’autopista i no cap al seu cotxe. Podia estar esperant algú de dins. Podia estar observant el trànsit cap al nord per la furgoneta de Guaita.
«Dues trucades», va dir Júlia en veu baixa.
«Era el sistema d’ahir», va respondre Mei.
Arnau va allargar la mà cap a la caixa de la ràdio.
«Deixa-ho.»
«Puc comprovar si transmeten.»
«I si ho fan?»
Va deixar la caixa sota els peus.
Van entrar a la botiga per separat i no van comprar res gaire útil: aigua, préssecs prou durs per viatjar, un cable de càrrega perquè Arnau se l’havia deixat a casa i tres bosses de gel que es van convertir en dues bosses i una fuita abans d’arribar al cotxe.
El passatger continuava a l’EBRO.
Mei va tornar a incorporar-se a l’autopista.
El cotxe gris va esperar que passessin dos vehicles i després els va seguir.
Deu quilòmetres més tard, la furgoneta de Guaita va aparèixer davant seu.
Havia reduït la velocitat al carril dret. El cotxe de Mei s’hi acostava mentre l’EBRO mantenia la posició darrere. Durant mig minut van viatjar entre els dos vehicles, un acord privat que avançava a cent quilòmetres per hora entre el trànsit de vacances.
«No acceleris», va dir Júlia.
«No ho faig.»
«No redueixis la velocitat.»
«Tria una por.»
La furgoneta de Guaita va indicar a la dreta i va entrar en una zona d’aturada. Mei la va avançar.
L’EBRO no ho va fer.
Va seguir Guaita fora de l’autopista i va desaparèixer del retrovisor.
Arnau es va girar al seient. «S’estan vigilant l’un a l’altre.»
«Això ja ho vam establir a Walden», va dir Mei.
«Ens han deixat continuar.»
«Això és nou.»
L’absència dels dos vehicles va durar vint-i-tres minuts. Semblava menys segura que qualsevol dels dos seguiments. Mei va revisar cada carretera d’incorporació i cada vehicle que es mantenia darrere durant més d’una sortida. Un camió de repartiment. Una família francesa. Dues motocicletes que circulaven massa juntes. Ni furgoneta. Ni EBRO.
Júlia va estudiar l’albarà.
«El nom del dipòsit és incorrecte», va dir.
«És fictici», va respondre Arnau.
«No. Està dissenyat. Mira els salts de línia.»
L’adreça ocupava tres línies centrades. Un sistema logístic normal les alinearia a l’esquerra. La línia més llarga era al mig, i les més curtes a sobre i a sota.
«Un triangle», va dir Mei.
«Un punt de vista. Oriol vol que ens situem en algun lloc.»
«Dins del museu?»
«O vol que jo ho pensi.»
«Per què tu?», va preguntar Arnau.
Júlia va plegar l’albarà pel plec original. «Perquè sabia on s’havien fet les primeres proves de l’índex de càmeres que ara Reixac anomena Atlas, i em va preguntar sobre la perspectiva.»
Arnau la va mirar pel retrovisor. «Atlas?»
«És el nom que li dona ara. Surt a la renovació del finançament.»
«Quan t’ho va preguntar?»
«Divendres passat. La nostra reunió d’onze minuts.»
«Vas dir que et va preguntar per una passarel·la antiga.»
«Sí. Després em va preguntar si una sala falsa es podia detectar des d’una sola càmera.»
«I li vas dir Figueres.»
«Li vaig parlar de la perspectiva, de l’únic lloc on s’ha de situar un espectador abans que una sala es tanqui al seu voltant. Figueres va ser idea seva.»
La carretera s’obria cap a la plana. Figueres esperava sota la calor, sota un cel gairebé blanc, netejat. Hi arribarien hores abans que obrissin les portes nocturnes del museu, a dos quarts de deu.
Mei va tornar a mirar el retrovisor.
Un cotxe beix s’havia incorporat darrere seu. La conductora era una dona amb ulleres fosques. Es mantenia prou enrere per ser competent o no estar-hi implicada.
«Un altre?», va preguntar Arnau.
«Potser.»
«Quantes parts tenim ara?»
«Pregunta-m’ho quan una d’elles ens ajudi.»
Més endavant, un senyal de l’autopista oferia Figueres com a destinació.
A les 21:24, encara faltaven sis minuts perquè obrís el museu i la dona del cotxe beix ja era a dins.
Arnau la va veure a través de l’entrada de vidre, parlant amb un vigilant sota la façana vermella. Ara duia les ulleres fosques damunt del cap. No portava cap bossa i duia unes sabates que semblaven triades per a terres de pedra més que no pas per a un trajecte amb cotxe des de Barcelona.
—Potser té entrada —va dir.
—Una teoria radical —va respondre Mei.
La calor del vespre no havia abandonat Figueres. Pujava del paviment que envoltava el Teatre-Museu i mantenia els visitants que esperaven en una fila dispersa. Famílies, parelles, un grup guiat negociant quatre llengües, dos infants preguntant si la nit començava quan obria el museu o quan el cel es feia fosc.
Per damunt seu, la cúpula de vidre retenia l’última llum.
Júlia va tornar a mirar el fals albarà del Tour. Tres línies d’adreça centrades, disposades com una marca de punt de vista.
—Oriol esperava que vingués aquí —va dir.
—Perquè ets de Figueres? —va preguntar Arnau.
—Perquè sabia que odiaria la pista.
—Per què?
—El surrealisme no és l’absència de regles. La gent el fa servir per excusar qualsevol cosa que no té ganes d’entendre. Dalí construïa la perspectiva. No llançava objectes dins d’una habitació i esperava que els turistes hi aportessin el sentit.
Les portes es van obrir a dos quarts de deu.
Les entrades eren a nom de Berta. El vigilant les va comprovar sense cap interès per la conspiració necessària per comprar una entrada al museu. Arnau es va sentir breument ofès per la transacció ordinària, i després alleujat.
Un home esperava més enllà de l’entrada, al costat del pati del Cadillac. Duia una identificació dels serveis tècnics del museu i sostenia un plànol d’il·luminació plegat. Cabells grisos, cara estreta, camisa negra malgrat la temperatura.
—Arnau Vidal? —va preguntar.
—Qui t’ho ha dit?
—Oriol. Fa sis dies. Va dir que potser arribaria un enginyer difícil en lloc seu. Esperava algú més alt.
—Miquel Sastre?
—Quel. Només l’oficina d’Hisenda em diu Miquel.
Es van apartar dels visitants que arribaven. El pati s’obria damunt d’ells, amb la nit aplegant-se a les vores mentre unes figures daurades els observaven des de les parets. Quel no va abaixar la veu. L’edifici ja contenia prou converses estranyes per protegir-ne una més.
—Oriol va preguntar per un vídeo —va dir Arnau.
—Va preguntar per la falsa profunditat. Després em va enviar onze segons d’una habitació i em va dir que no respongués per telèfon.
—Vas respondre?
—Li vaig dir que vingués i es plantés al lloc correcte. Li agradava fer-se el misteriós quan hauria pogut agafar un tren directe.
—En lloc d’això, va desaparèixer.
La irritació de Quel es va esvair.
—Ja ho sé.
—Tens el clip?
—No. Els dispositius del museu no reben fitxers desconeguts de productors de televisió abans de l’alba. El vaig veure a la seva pantalla durant una videotrucada.
—Què hi vas veure?
—Una sala avorrida dissenyada per algú que pensava que avorrit volia dir fiable. Li ho vaig dir. Ell va respondre que el fet que fos avorrida era el que importava.
Quel els va conduir pel museu amb la impaciència d’un tècnic que travessa el seu lloc de treball. Els visitants s’aturaven. Ell els esquivava. Pintures, pedra, vellut, vidre i sorpresa escenificada passaven en fragments. Arnau es va resistir a l’impuls de convertir cada reflex en vigilància.
Júlia es va aturar sota la cúpula.
Va desplegar el fals document i va sostenir les tres línies d’adreça centrades contra la corba que tenia damunt. La línia més llarga no coincidia amb res. Es va moure cap a l’esquerra, després cap a la dreta, i finalment va pujar tres graons fins que un vigilant li va demanar que allunyés el paper de la barana.
—La cúpula és la marca que va dibuixar Oriol —va dir Arnau.
—Per això pot ser un esquer.
—Per a qui?
—Per a qualsevol que arribi fins al símbol i deixi de mirar.
Va provar una altra posició. Els visitants fluïen al seu voltant i començaven a mirar amunt perquè ella ho feia. Al cap d’un minut, sis desconeguts fotografiaven la part de la cúpula que semblava identificar el seu paper. Ningú no va preguntar si hi havia trobat res.
La dona del cotxe beix es va reunir amb ells.
Va alçar el telèfon cap a la cúpula. La pantalla fosca reflectia Júlia, Arnau i el document amb més claredat que el vidre de damunt. Va fer una fotografia i el va abaixar.
Arnau va fer un pas cap a ella.
Una família va entrar entre tots dos. Quan van haver passat, la dona examinava una obra emmarcada a la paret oposada amb totes dues mans visibles.
—Ens ha fotografiat —va dir Arnau.
—Ha fotografiat la cúpula —va respondre Mei.
—Nosaltres érem a la pantalla.
—Aleshores, qualsevol visitant amb un vidre reflectant ens ha fotografiat. No els podem perseguir tots.
Quel va agafar el document de les mans de Júlia i el va plegar una vegada seguint el plec que ja hi havia.
—Oriol dibuixava la cúpula als horaris perquè el divertia. També dibuixava formigues a les factures que no li agradaven. Si segueixes cada marca, el museu tancarà abans que arribis a la que serveix.
La primera lectura havia fracassat. L’adreça no seleccionava cap obra, sala ni direcció des del pati.
La dona del cotxe beix continuava dues sales darrere seu.
No els mirava. Mirava l’obra, avançava quan avançava el recorregut i no consultava cap guia. En una porta va desaparèixer. A la següent, Arnau en va veure el reflex abans que no pas ella.
—Coneixes aquella dona? —va preguntar a Quel.
—Conec la gent que treballa aquí. Ella no.
—Hauríem d’avisar seguretat?
—Que una visitant està visitant? No. Hauries de deixar de comportar-te com un lladre.
En arribar a la Sala Mae West, Quel va alentir el pas.
Des de baix, els objectes continuaven sent objectes: un sofà amb forma de llavis, imatges emmarcades, trets repartits per una sala. Des del punt d’observació elevat, es convertien en un rostre. La instal·lació no canviava. La posició l’organitzava.
—Aquí —va dir.
Júlia ja havia pujat fins al punt d’observació.
Va mirar una vegada, va baixar i va prendre el telèfon de les mans d’Arnau.
—El clip.
—La policia té el fitxer.
—Tu tens la imatge fixa.
Va obrir el fotograma que havia enviat a Mei. La sala blanca d’equipaments, el cantell d’una caixa amb rodes, superfícies il·legibles excepte les falses paraules Llevant que havien ampliat.
Júlia va sostenir el telèfon amb el braç estès i després el va abaixar fins que la pantalla es va alinear amb la sala que tenien al davant. Feia servir la plataforma d’observació per mostrar a Arnau que una imatge podia contenir una sala només des d’un lloc.
—La paret esquerra —va dir.
—Què li passa?
—No té gruix.
—És un vídeo.
—La càmera vibra amb la ventilació. Mira la vora de la porta contra la caixa.
Arnau va reproduir els onze segons des de la còpia privada del seu emmagatzematge personal, la còpia que ja havia admès davant dels investigadors de Reixac. El fotograma es movia menys d’un píxel, el tremolor ordinari d’una càmera fixa muntada a prop de maquinària.
La caixa es desplaçava en relació amb la porta.
La paret no.
—Superfície impresa —va dir Quel—. O una pantalla.
—Una superfície plana col·locada darrere de la caixa —va respondre Júlia—. La càmera està a l’única posició des de la qual la perspectiva completa la sala.
—Ho vas veure divendres passat? —va preguntar Arnau.
Ella no va respondre.
Mei va agafar el telèfon.
—Si la sala és falsa, què és real?
—La caixa. El terra proper. El so de la ventilació. Potser la vora de la porta. La resta és una imatge.
—I el rellotge?
—Prou real per transmetre l’error.
Arnau mirava Júlia.
—Vas preguntar a Oriol si una sala falsa es podia detectar amb una sola càmera.
—M’ho va preguntar ell.
—Perquè ja li havies explicat com construir-ne una.
—Perquè una vegada vaig dissenyar sales de calibratge. Si cada càmera veu els mateixos objectius des d’una posició coneguda, pots mesurar l’error del rellotge i de la lent sense portar el sistema al camp.
—Sales Atlas.
—El prototip no tenia aquest nom.
—Però tenia sales.
La dona del cotxe beix va pujar a la plataforma d’observació.
Durant un segon va ocupar la posició que tenien damunt seu i va mirar avall a través del marc òptic. La seva mirada no es va aturar en el rostre que formava la sala. Es va aturar en el telèfon d’Arnau.
Després es va moure.
Massa de pressa per ser una visitant que hagués esperat a arribar a la visió correcta.
Arnau la va seguir.
Va travessar la sala següent sense córrer. Arnau la va perdre darrere d’un grup guiat, la va trobar prop d’una escala i la va tornar a perdre quan un vigilant del museu li va demanar que no avancés en direcció contrària al recorregut dels visitants.
—Necessito parlar amb aquella dona.
—Doncs parla-hi sense empènyer la gent.
Quan Arnau va arribar al pati, havia desaparegut.
Va comprovar l’entrada. Ningú no n’havia sortit. Una porta tècnica era tancada al costat d’un cordó vermell. Va allargar la mà cap al pom.
Quel li va agafar el braç.
—No.
—Ha passat per aquí.
—Aleshores truco a la nostra seguretat. Tu no converteixes un museu en la teva persecució privada.
—Ens ha seguit des de l’autopista.
—Això no et dona una clau.
Quel va trucar al centre de control. El personal va comprovar el recorregut públic i les sortides. No van trobar cap dona que coincidís amb la descripció d’Arnau. No van lliurar les imatges de les càmeres a un visitant que deia que el seu amic havia desaparegut.
A les 22:46, Quel els va portar a una terrassa interior on oferien cava als visitants. Una projecció audiovisual s’havia cancel·lat perquè l’equip no suportava la calor. El cel damunt del pati era clar. Arnau no va beure.
Mei va deixar el fals document al costat del telèfon.
—L’adreça no és una adreça —va dir—. Ens diu on ens hem de posar. El vídeo ens diu que la sala és una imatge. Què amaga la imatge?
Júlia va tornar a reproduir el clip sense mirar la paret falsa.
Onze segons. Ventilació. Una caixa. La vora del terra real. La marca temporal perdia 1,7 segons dues vegades.
—So —va dir.
Quel es va inclinar més a prop.
—El ventilador canvia al quart segon.
—No és el ventilador. És el que hi ha al darrere.
Arnau va apujar el volum. Sota la ventilació hi havia un petit impacte repetitiu, gairebé absorbit per la compressió. Tres cops, una pausa i tres cops més.
—Una junta de rail? —va preguntar.
—Massa regular —va dir Quel.
Mei va escoltar.
—Una porta de càrrega.
—Com ho pots saber?
—Una cadena fluixa que colpeja una guia quan es mou la persiana. Tres cops quan puja. Tres quan baixa.
—Això ens dona tots els magatzems de Catalunya —va dir Arnau.
—No. El vídeo exclou el magatzem. Qui va construir la paret falsa volia que veiéssim una sala d’equipaments neta i que no preguntéssim per què hi havia una persiana de càrrega funcionant al darrere.
Júlia va congelar el fotograma en el primer salt del rellotge. A l’agafador metàl·lic corbat de la caixa, un reflex estret interrompia la paret blanca. Una franja de llum taronja, després foscor i després taronja de nou.
—Llum d’un vehicle —va dir Arnau.
—O un llum d’avís damunt d’una persiana —va respondre Mei.
—La llum travessa dues vegades en onze segons.
—Perquè el rellotge de la càmera mostra tres illes, no un únic esdeveniment continu —va dir Júlia—. Oriol les va muntar.
—Per dir què?
—Que la sala es mou.
Quel la va mirar.
—La caixa d’un camió.
La falsa sala d’equipaments era dins d’un vehicle o d’un contenidor mòbil per a muntatges. El so de la persiana de càrrega provenia d’allà on hagués aparcat. Fos on fos, la mateixa caixa podia fer-se passar per una sala diferent per a qualsevol càmera que la trobés.
El museu va anunciar que faltaven quaranta-cinc minuts per tancar. Els visitants van començar a decidir què encara no havien vist.
Júlia va mirar cap a l’altra banda de la terrassa.
La dona del cotxe beix era a la galeria oposada.
Aquesta vegada es va posar un dit als llavis. Amb l’altra mà va deixar una targeta blanca a la lleixa de pedra.
Llavors els llums entre ells es van atenuar per a la prova d’il·luminació programada.
Quan es van tornar a encendre, ella havia desaparegut.
La targeta continuava allà.
Quel la va recollir perquè hi treballava i Arnau no. Una cara era en blanc. A l’altra hi havia una reserva en un restaurant de Girona per a quatre persones a la una i mitja de l’endemà.
El nom de la reserva era Salvador Reixac.
La part més útil de la falsa habitació d’Oriol era l’equipament que no contenia.
Mei va trobar l’absència a les vuit del matí de dissabte, en una sala d’esmorzars d’un hotel de Figueres. El cafè sortia d’una màquina que preparava sis begudes a partir del mateix ingredient marró. Arnau havia seleccionat intens i havia rebut aigua més sorollosa. Júlia no havia menjat res.
Ocupaven una taula al costat de la finestra, amb el clip d’onze segons pausat entre ells. Els altres hostes planejaven platges, museus i rutes cap al nord en veu baixa. Ningú semblava seguir-los. Mei havia deixat de considerar-ho una bona notícia.
—Una sala tècnica mòbil necessita anivellament —va dir.
Arnau va mirar la pantalla.
—Podria ser autonivellant.
—Aleshores necessita controls. Una unitat de carretera necessita punts d’ancoratge, cantonades protegides, entrades de cables, senyalització d’emergència, alguna cosa que delati que es mou. Aquesta sala no en mostra cap.
—Perquè la paret és falsa.
—El terra real no ho és. Ni tampoc la caixa. Qui ho va preparar va retirar tots els objectes que descriuen un transport.
Júlia va beure aigua.
—Espai negatiu.
—La documentació en diu abast. Si una fotografia exclou allò que un destinatari necessita per acceptar una entrega, la fotografia es va fer per a algú altre.
Mei va ampliar el terra real i estret que hi havia sota la caixa amb rodes. Dues marques fosques i paral·leles avançaven cap a la paret falsa.
—Forques d’un toro —va dir—. No rodes. Tota la sala és un cos desmuntable aixecat per sota. La van transportar a l’interior d’un edifici més gran.
El reflex taronja a l’agafador de la caixa podia ser un llum d’avís damunt de la persiana d’aquell edifici. La cadena fluixa produïa els cops repetits. Oriol havia muntat la sala mòbil dins d’un magatzem i després havia amagat el magatzem darrere d’una imatge.
—Això encara ens deixa molts edificis —va dir Arnau.
—Ens dona un tipus de proveïdor.
Mei va trucar a Joel.
Ell va respondre enmig del soroll d’un toro. El dissabte no respectava la seva investigació.
—Busca empreses que lloguin sales de retransmissió desmuntables —va dir—. No camions. Cossos que es puguin carregar, alimentar i refredar dins d’un dipòsit. Girona o Figueres.
—Amb quina rapidesa?
—Abans que aquest cafè es torni honest.
—Aleshores mai.
Va preguntar a tres majoristes veïns, un instal·lador de fires comercials i un conductor que transportava expositors refrigerats de farmàcia. Les consultes humanes circulaven sense paraules clau, registres d’auditoria ni un model que decidís que les sales mòbils podien ser perilloses. També circulaven amb xafarderia incorporada.
Nou minuts més tard, Joel va enviar dos noms.
Un llogava lavabos de festival.
L’altre, Tramuntana Modular Services, subministrava cabines de control temporals, sales d’edició i mòduls refrigerats per a equipament. La seva adreça pública era en una petita zona industrial al sud de Girona. El seu lloc web contenia fotografies, certificats d’assegurança i una llista de clients d’esdeveniments. El nom de Guaita no hi apareixia.
Mei va comparar el full fals de retorn del Tour amb un formulari de lliurament d’exemple del lloc web.
Tots dos feien servir el mateix diagrama de sis caselles per als danys al peu.
—Plantilla —va dir.
—Copiada? —va preguntar Arnau.
—O subministrada amb un lloguer. En tots dos casos, el formulari venia de qui va moure la sala.
Van deixar l’hotel sense tornar junts a les habitacions. Mei va sortir per davant, Arnau pel pàrquing i Júlia després de liquidar una factura que ja s’havia pagat en línia. Les precaucions els van endarrerir i no van enganyar ningú que poguessin identificar.
El cotxe beix havia desaparegut.
El trajecte cap al sud, fins a Girona, va durar menys d’una hora. La calor va arribar d’hora, va aplanar els camps més enllà de l’autopista i va convertir cada clapa d’ombra en territori ocupat. La furgoneta de Guaita no va aparèixer. L’EBRO tampoc.
Tramuntana Modular Services ocupava un pati tancat darrere d’un magatzem de pneumàtics. Files de cabines blanques s’alçaven sobre peus metàl·lics. Algunes tenien finestres. D’altres portaven unitats de ventilació i panells en blanc on es podia aplicar la marca del client. Des de la via pública semblaven aules temporals, oficines d’obra i sales de retransmissió perquè el mateix rectangle podia convertir-se en qualsevol d’aquestes coses després del lliurament.
—No entris —va dir Arnau.
Mei va aparcar a recepció.
—Això és entrar.
—És un negoci. Els negocis tenen portes per a les preguntes.
Una campaneta els va anunciar a l’interior. L’home de la taula portava ulleres de lectura reparades amb cinta negra i tenia un plat de préssec tallat al costat del teclat. Va continuar menjant mentre Mei explicava que un full fals de retorn anomenava Llevant com a expedidor i utilitzava el formulari de danys de la seva empresa.
No va esmentar Atlas, Ingot ni cap productor de televisió desaparegut. Li va ensenyar el paper.
Ell es va eixugar els dits abans de tocar-lo.
—Versió antiga —va dir—. Vam canviar aquest diagrama al març.
—Qui conserva el formulari antic?
—Tots els clients que se’l van descarregar.
—Qui va llogar dos cossos tècnics per al Tour?
—Això és informació del client.
Mei li va donar el número de la incidència policial de Llevant.
—Aleshores la policia pot preguntar.
—Ho farà. Abans, però, en un magatzem municipal del sud hi ha cinc caixes buides amb el nostre nom. Si el vostre formulari les hi va portar, la vostra empresa formarà part de la mateixa pregunta.
Va tornar a llegir el full. El préssec l’esperava.
—Vam subministrar tres mòduls a Guaita —va dir—. En van tornar dos. Del tercer se’n va prorrogar el lloguer per a un contracte d’eclipsi.
—On és?
—No és aquí.
La resposta li va sortir amb massa facilitat.
Mei va mirar per la finestra de recepció. Més enllà de la primera fila de cabines blanques, un llum d’advertència taronja s’alçava damunt d’una persiana alta. Una cadena solta penjava al costat de la guia.
Es van sentir tres cops des del magatzem.
Una pausa.
Tres més.
L’home es va treure les ulleres.
—Hauríeu de marxar.
—Oriol Cendrós va venir aquí diumenge?
Va mirar cap al pati.
—Va llogar el cos restant amb una referència de producció de 3Cat —va dir Mei—. Va venir sol.
—Jo no he dit això.
—No. Heu mirat el lloc on va aparcar.
Arnau va seguir-li la mirada. Darrere de dues cabines hi havia un utilitari blau cobert de pols, mig amagat per una pila de barreres.
El cotxe d’Oriol.
L’home es va posar dret.
—Truco a la policia.
—Feu-ho. Digueu-los que el cotxe d’un home desaparegut és al vostre pati.
Va sostenir el telèfon sense marcar.
Júlia es va acostar a la finestra.
—Quin cos va fer servir?
La cabina més pròxima portava pintura blanca fresca en un dels costats. L’altura del terra i la reixa de ventilació coincidien amb les vores reals del clip. Hi quedava una tira d’adhesiu allà on s’havia retirat una paret falsa.
—Va arribar abans de les quatre de la matinada de diumenge —va dir l’home—. La reserva s’havia fet el vespre abans i portava la seva pròpia caixa d’equipament. Ens va demanar que donéssim corrent a la cabina abans de l’alba. Va marxar a les deu.
—Amb el seu cotxe?
—Va tornar després de dinar. Va pagar el combustible a l’estació perquè la nostra targeta de compte no funcionava. L’esperaven dos homes.
—Guaita?
—Portaven una ordre d’intervenció. Van dir que la cabina transportava material de retransmissió no autoritzat.
—Se’n va anar amb ells?
—Va discutir-hi. Llavors un li va ensenyar alguna cosa en un telèfon. Va deixar de discutir.
—Una arma?
—Vaig veure una pantalla. Res més. Se’l van endur en una furgoneta fosca. Un va conduir el seu cotxe fins a dins. Van dir que la policia el recolliria.
—No vau trucar a la policia?
—Coneixien la seva referència de producció, la reserva i el nom. Portaven acreditacions.
Mei va pensar en Joel i la targeta de seguretat de Yulan. Una acreditació obria una porta. La història que l’envoltava obria les sis següents.
—Ensenyeu-nos la cabina —va dir Arnau.
—No.
—El nostre amic se’l van endur d’allà.
—Aleshores la policia la inspeccionarà. Vosaltres no.
Finalment, l’home va marcar. Va donar l’adreça, la matrícula d’Oriol i el número de la incidència del paper de Mei. Mentre parlava, Mei observava la cabina blanca a través del vidre.
Oriol havia construït ell mateix els onze segons. Havia utilitzat la seva referència de producció vàlida, el seu coneixement dels hàbits d’Arnau, el mètode de calibratge de Júlia i la identitat robada de Llevant. Havia desaparegut voluntàriament durant el temps suficient per fer que Arnau el seguís.
Llavors Guaita l’havia trobat.
—Per què no ens ho va dir directament? —va preguntar Arnau.
—Perquè Reixac és propietari dels teus missatges, de la teva oficina i dels sistemes que coneixia Oriol —va dir Júlia—. Si no coneixies el seu pla, no el podies revelar.
—Ens va convertir en instruments.
Arnau va caminar cap al cotxe d’Oriol.
Mei li va agafar el braç abans que travessés el llindar de recepció.
—No el toquis.
—El miro per la finestra.
—Obriràs la porta perquè és seu.
—Si el seu telèfon és a dins, o una altra nota, o qualsevol cosa que ens digui on se’l van endur, esperar un equip de proves dona la tarda a Guaita.
—I tocar-lo dona a Guaita les nostres empremtes al cotxe d’un home que va signar una ordre falsa contra la meva empresa.
—Ens va deixar la ruta.
—Va enviar un recaptador a la meva persiana.
—Guaita va enviar el segon equip.
—Oriol va enviar el primer.
Arnau es va aturar. Darrere del parabrisa, un got de cafè de paper s’inclinava al portagots central. Les ulleres vermelles de lectura d’Oriol reposaven obertes al seient del copilot. En tenia quatre parells i els perdia tots en habitacions que després recordava.
—Aquestes ulleres no són proves —va dir Mei amb més suavitat.
—Per a tu tot és una prova fins que pertany a algú que estimo.
—Aleshores el got i les ulleres es queden on són.
L’home de la taula va apartar la mirada. Júlia es va desplaçar cap a l’altre costat de recepció i va vigilar la via d’accés, oferint-los la mínima intimitat que permetia la sala.
Arnau va posar les dues mans contra les cuixes.
—Si ens aturem, què li passa?
—La policia escorcolla. Els donem el cotxe, aquest testimoni i la sala mòbil.
—La mateixa policia que va deixar que un equip d’incidències autoritzat se l’endugués?
—Un treballador del dipòsit els ho va permetre.
—Perquè les plaques eren bones. Totes les plaques són bones. Tots els registres arriben acabats. Això ho saps millor que jo.
—Sí. I per això els nostres van a la policia, amb els nostres noms.
Arnau es va apartar del cotxe.
—Vols aturar-te perquè Llevant està exposat.
—El meu pare ha respost dues vegades preguntes sobre una màquina que mai no ha vist. Pilar està perdent una comanda. Casa nostra és oberta. Oriol va triar el nostre nom perquè sabia que jo rebutjaria el seu número de sèrie prou fort perquè tu ho sentissis.
—Et penses que no ho veig?
—Em penso que veus Oriol al final de cada línia.
—És al final d’aquesta. El seu cotxe és a deu metres.
—I Ingot?
—Una màquina.
—No l’anomenaves així quan vas demanar a Llevant que esperés la policia abans d’obrir la caixa.
Arnau va mirar més enllà d’ella, cap a les ulleres enganxades amb cinta del responsable del dipòsit, el préssec intacte i el cos mòbil amb pintura fresca.
—Si marxem —va dir—, tornaré sense tu.
Mei el va creure.
—Aleshores jo també vinc —va dir.
—Això no és estar d’acord.
—No. Som dos en lloc d’un.
Llavors ell la va mirar.
—Donem el cotxe a la policia —va dir Mei—. No el toquem. Continuem seguint la sala fins que trobem Oriol o fins que el pas següent ens demani intercanviar algú altre per ell. En aquell moment, jo també triaré.
—I Llevant?
—No és dany col·lateral.
—Ingot?
—No és una persona.
—M’has fet dir-ho.
—Necessitaves sentir-t’ho dir.
Mei va mirar el cotxe abandonat d’Oriol.
—Volia que continuéssim.
El seu telèfon mostrava les 11:47.
—Marxem abans que arribin —va dir Mei.
—La policia? —va preguntar Arnau.
—Tothom.
Va deixar la targeta de reserva de Reixac sobre la taula el temps suficient perquè l’home de les ulleres enganxades amb cinta veiés el nom, i després la va recuperar.
—I on anem? —va preguntar Arnau.
—A dinar.
La barrera de recepció no es va aixecar.
L’home va prémer el control sota la taula. El motor va respondre, però el braç va continuar horitzontal, travessant l’única sortida per als vehicles. Un llum d’avaria parpellejava de color ambre.
—Calor —va dir—. S’encalla.
Mei va mirar per la finestra. Una furgoneta negra de Guaita havia girat cap a la via d’accés. Es va aturar més enllà de la barrera sense bloquejar el carrer públic. A dins hi havia dues persones. Cap no va baixar.
—Són ells qui se’l van endur —va dir Arnau.
L’home de la taula es va posar pàl·lid.
—No ho podeu saber.
—El seu vehicle d’incidència tenia aquest aspecte?
No va respondre.
L’home de les ulleres enganxades amb cinta es va quedar al telèfon. L’operador de la policia no parava de preguntar si la persona desapareguda era present en aquell moment, i ell no parava de dir que no mentre vigilava la furgoneta.
Mei va provar la porta del personal. Donava al pati, no al carrer. Files de cossos modulars s’alçaven entre recepció i una porta d’emergència senyalitzada a l’extrem oposat. La porta deixava passar persones, però no el cotxe.
—Agafeu els vostres documents —va dir l’home—. Els diré que heu marxat abans que arribessin.
—Per què ens ajudeu ara? —va preguntar Júlia.
—Ajudo el meu negoci. La policia em preguntarà què ha passat al meu pati, i m’agradaria tenir una resposta.
Van deixar el cotxe al costat de recepció i van travessar el pati a peu. Sense córrer. Una persona que corria entre cabines industrials convidava cada finestra a inventar-se un motiu.
Les portes de la furgoneta de Guaita es van obrir darrere seu.
Arnau es va girar. Mei va agafar la corretja de la seva caixa d’equipament i el va estirar endavant.
—Tenim el cotxe d’Oriol i un testimoni —va dir.
—Tenim una declaració que el testimoni no ha signat i un cotxe que no podem tocar.
—I si mouen qualsevol de les dues coses?
—Aleshores la policia arriba amb el moviment.
La primera fila de cabines acabava en una porta de malla tancada amb clau. El desbloqueig d’emergència era sota una coberta verda. Mei la va aixecar. Dins de l’edifici de recepció va començar una alarma, local i estrident.
Els dos treballadors de Guaita van entrar al pati. Un va cridar el nom d’Arnau.
Ell es va aturar mig pas. Reixac havia eliminat aquell nom dels seus sistemes el matí anterior. Guaita encara sabia exactament on fer-lo servir.
Júlia va prémer el desbloqueig. La porta es va obrir cap a la vorera pública. Van passar, van deixar que es tanqués i es van unir als vianants que caminaven cap a un supermercat més enllà de la carretera industrial.
Els treballadors de Guaita no van forçar la porta d’emergència. Un els va fotografiar a través de la malla. L’altre parlava amb l’home de recepció mentre l’alarma continuava.
A la cantonada següent, Mei va trucar personalment a l’agent que investigava el cas. Li va donar l’adreça del pati, la furgoneta, la barrera encallada i la sortida d’emergència que havien utilitzat. Li va demanar que tractés el seu propi cotxe, deixat al costat de recepció, com a part de l’escena. Va introduir la versió desordenada al registre abans que Guaita en subministrés una de neta. Van continuar a peu cap al dinar on Reixac els esperava.
Darrere de la persiana alta, la cadena va colpejar tres vegades.
Alguna cosa gran estava sent traslladada abans que la policia pogués demanar veure-la.
Hélène Vasseur va demanar el xuletó abans que Salvador Reixac s’oferís a vendre-li un país.
—És per a dos —va dir el cambrer.
—Ja ho sé.
Vasseur va tancar la carta. Era una dona d’espatlles amples, de quaranta-set anys, que duia lli blanc sense que mai semblés haver-s’hi vessat res. L’apetit formava part del seu mètode. Triava el tall més gros, el contracte més llarg i la cadira que permetia que tothom la veiés triar.
Leïla Haddad seia a la seva esquerra i vigilava l’entrada en el reflex d’una vitrina de vins.
A les 13:34, Mei Zhou va entrar amb Arnau Vidal i Júlia Muntaner.
Havien seguit la targeta que Leïla havia deixat a Figueres. Els hi havia portat un taxi de la parada del supermercat, i el seu cotxe es quedaria al pati com a part de l’escena policial fins que en Chen el pogués recollir amb una autorització signada. En entrar a la ciutat, l’Onyar i les seves façanes de colors havien aparegut entre els edificis i havien desaparegut abans que Arnau acabés de dir per on anaven. La calor encara deixava rastre al coll de la roba de tots tres. Júlia va triar una posició des d’on veia les dues sortides. El cap de sala els va aturar al costat del taulell de reserves. Feia setmanes que no quedava cap taula per al dinar de dissabte. La taula de Reixac tenia quatre seients, tots ocupats.
Reixac se’n va adonar sense girar el cap.
La seva germana Clara sí que es va girar. Va deixar el tovalló al costat del plat i es va aixecar.
—Senyora Zhou —va dir—. Hauríem de parlar.
Mei va mirar la taula i després Leïla. Es van reconèixer sense cap gest de benvinguda. Leïla s’havia tret les ulleres fosques. El fet de no ocultar-se ja era tot un advertiment.
—Vostè va deixar la targeta —va dir Mei.
—Ah, sí? —va preguntar Reixac.
Leïla va somriure. —Vaig perdent papers.
Vasseur va passar la mirada de l’un a l’altre. —La seva investigació local ja és aquí. Que oportú.
El seu català era formal i tenia un lleuger accent. Reixac la presentava com una consultora francesa de resiliència. Leïla coneixia Narthex com l’empresa que havia preguntat a Atlas on havia anat Karim Bensaïd abans que la seva família pogués fer-ho.
Tres càmeres de Marsella havien captat Karim entrant, però cap no l’havia captat sortint. Després no se n’havia trobat el cos, no s’havia produït cap detenció ni s’havia registrat cap pas fronterer. Sis setmanes més tard, el seu nom havia aparegut en una demostració privada vinculada a Guaita.
Leïla havia trigat divuit mesos a arribar a aquell dinar. Sota el tovalló, dins la mateixa funda, hi tenia una còpia falsa de la targeta de demostració de Reixac, carregada amb la mostra de Narthex de Marsella i preparada abans de l’alba.
Sami Bellal recolliria l’original d’una consigna d’ús públic aquella mateixa nit i el portaria a un advocat. Creia que tenia a veure amb una disputa comercial.
—Digues-me que res del que portaré identificarà ningú més —li havia demanat aquell matí.
—La bossa contindrà registres sobre empreses i contractes.
La resposta era literalment certa. I havia esgotat la confiança que la sostenia.
Clara va conduir Mei fins a una tauleta lateral. —Cinc minuts. El teu marit ho pot sentir tot, si ho prefereixes.
—Ho prefereixo.
Arnau i Júlia van romandre drets. Al cap de sala li desagradava la interrupció, però encara li desagradava més contrariar algú tan important com Reixac. Van aparèixer dues cadires, després una tercera. El restaurant va fer lloc al poder amb eficiència professional.
A la taula principal, Vasseur es va menjar el primer plat en dues mossegades. Escoltava la procedència del vi amb l’atenció que negava a la procedència de les dades.
—La prova de l’eclipsi —va dir a Reixac—. Què canvia?
—La cobertura es converteix en propietat —va respondre Reixac—. Ara mateix, Atlas sap que dues càmeres probablement comparteixen una passarel·la. Guaita ja té els comptes de manteniment, els registres d’adreces i les fitxes d’actius de cada soci que manté en marxa. Després del calibratge, Atlas sap quin registre correspon a quina imatge: quin compte de manteniment accedeix a la gravadora i quina sala física dona servei a totes dues.
—Ho sap?
—Hi assigna un nivell de confiança.
—La seva proposta fa servir la paraula sap catorze vegades. Confiança només hi apareix dues vegades.
Reixac va sucar pa en l’oli. —Llenguatge comercial.
—Jo compro el llenguatge comercial. Els meus clients compraran certesa.
Leïla va mantenir el telèfon amb la pantalla cap avall al costat del got d’aigua. El micròfon no necessitava sentir cada paraula. Necessitava la veu de Reixac descrivint Atlas i la veu de Vasseur acceptant l’accés després de l’eclipsi.
—En exclusiva? —va preguntar Vasseur.
—Per al desplegament en àrees metropolitanes fora d’Espanya, dotze mesos.
—Primer Marsella.
—Vostè tria.
—I el maquinari?
—Sota custòdia europea.
—Això no és el que li he preguntat.
Reixac va beure aigua. —L’arquitectura d’inferència estarà disponible mitjançant una llicència separada un cop se n’hagi resolt la procedència. Atlas no depèn de la propietat d’un únic prototip.
A la taula lateral, Clara va obrir una carpeta fina.
—Llevant figura en dos informes d’incidents —va dir a Mei—. Un enviament fals al sud i una caixa d’un receptor de trànsit utilitzada durant una operació no autoritzada. Dilluns, un d’aquests informes es farà públic.
—Tots dos són falsos.
—Et crec. Però creure’t no és el servei que t’ofereixo.
Va posar tres pàgines davant de Mei. Acord de cooperació. Declaració rectificativa. Compromís de no difamació.
—Guaita certificarà que un subcontractista va reutilitzar per error la plantilla de client de Llevant. Cobrirem les despeses legals associades a l’enviament municipal. La teva empresa lliurarà les cinc caixes Yulan perquè les inspeccionin de manera independent i no formularà públicament cap acusació sobre el programa de l’eclipsi.
—La cinquena caixa és buida.
—Doncs la inspecció ho constatarà.
—Constatarà que Llevant va rebre una màquina estratègica i la va perdre.
Clara no va negar la paraula estratègica. —Sense aquest acord, un periodista escriurà això abans que ningú escrigui rebut sense consentiment informat. L’empresa dels teus pares es convertirà en la fotografia amb què il·lustraran tots els magatzems de Badalona Sud.
Clara va afegir una pàgina a la carpeta. Era una còpia de la sol·licitud del consell que Pilar Forn havia rebut aquell matí, anotada per l’asseguradora de Guaita. Trenta ràdios d’emergència continuaven retingudes a l’espera d’una revisió de la cadena de subministrament.
—El teu client ho ha reenviat al comprador municipal —va dir Clara—. El comprador ha preguntat a l’oficina de coordinació de l’eclipsi si Llevant constava en cap incident actiu. Guaita està obligada a respondre.
Mei va llegir el missatge de Pilar al peu de la pàgina. Declaracions aportades. Esperant aclariments. L’assignació de personal venç a les setze hores.
—Dos treballadors temporals perdran el torn a les quatre —va dir Clara.
—Has contactat amb el meu client.
—El teu client ha contactat amb una autoritat. L’autoritat ha contactat amb l’oficina de l’esdeveniment. Això és el que fan els registres quan la gent els utilitza com cal.
—I els aclariments?
Clara va posar una declaració preparada al costat de l’acord. Deia que Llevant no era l’objecte de la investigació sobre els equips de Guaita. Signada, datada, a punt per enviar.
—Sortirà d’aquesta taula alhora que la carta de cooperació —va dir.
La comanda de Pilar, el sou de dos treballadors i trenta ràdios destinades a persones que ja s’endinsaven en la calor ara jeien sota la mà de Mei.
Arnau es va inclinar cap a ella. —No signis.
Mei va aixecar un dit sense mirar-lo. Va tornar a llegir cada pàgina, amb el polze fixat en el termini de Pilar mentre la cantonada de la carta de cooperació s’aixecava amb l’aire condicionat.
Clara esperava amb el bolígraf destapat.
—Què passarà amb el llibre major robat? —va preguntar Mei.
—Si es recupera, es tornarà per via dels advocats.
—I Oriol Cendrós?
—No forma part d’aquest acord.
—Aleshores el teu acord no arriba prou lluny.
—Arriba exactament fins on el puc fer complir.
El xuletó va arribar a la taula principal en un plat calent, tallat gruixut i fosc a les vores. El cambrer va servir primer Vasseur. Ella va demanar sal i no va mirar la carn fins que el cambrer es va retirar.
Reixac va obrir un portadocuments de pell. A dins hi havia una targeta d’emmagatzematge negra i prima, protegida per una funda numerada.
—Índex de mostra —va dir—. Un districte. Fluxos històrics. Sense accés en directe.
Vasseur va fer una mossegada abans d’agafar-la. —Quin districte?
—Dades de prova de Marsella.
Leïla no va moure ni un múscul.
—La font? —va preguntar Vasseur.
—La seva oficina ens les va proporcionar.
—La meva oficina proporciona moltes coses.
El districte de Karim probablement formava part de la mostra. Si el seu rastre existia en aquella targeta, Leïla podia demostrar que Narthex havia posseït un fragment d’Atlas abans que ell desaparegués. Si permetia que Vasseur se l’endugués, la prova entraria en custòdia privada i deixaria d’existir tan bon punt convingués.
Clara va acostar un bolígraf a Mei.
En aquell mateix moment, Leïla va tombar el seu got d’aigua.
L’aigua es va escampar cap al portadocuments de Reixac. Ell va alçar la peça de pell per apartar-la. Vasseur va enretirar el plat calent i un cambrer va arribar amb uns draps.
Leïla es va posar dreta, va tocar la funda numerada i la va intercanviar per la targeta que hi havia sota el tovalló. Si Reixac ho comprovava en aquell moment, ella no arribaria al passadís. Si Vasseur actuava a partir del parany, actuaria sobre una mostra de Marsella de la qual haurien desaparegut els tres barris que apuntaven al districte d’en Karim, i Sami transmetria l’avís.
Durant un segon, el lli blanc i les mans van cobrir la taula. Quan es van apartar, la targeta original reposava dins la màniga de Leïla.
Reixac va tornar a deixar el portadocuments sobre la taula.
Va mirar-li les mans. Leïla ja havia col·locat tots dos palmells sobre la taula, on tothom els podia veure.
—Soc maldestra —va dir.
—Imprevist —va respondre Reixac.
Vasseur va tallar un tros de xuletó. El centre era vermell i el greix exterior, socarrimat. —En aquesta taula no hi ha res d’imprevist. Algunes coses senzillament encara no tenen el preu fixat.
Va mirar Leïla, no el drap mullat.
A la taula lateral, Mei havia acabat de llegir.
—Si signo, quan retirareu el nom de Llevant de l’informe de l’incident?
—Avui —va dir Clara.
—I si no ho faig?
—No puc controlar les conclusions a què arribin els investigadors independents.
—Tu controles la rectificació que rebran.
—Sí.
Mei va agafar el bolígraf.
Aquesta vegada Arnau no va dir res.
Va escriure el número de l’incident policial damunt la línia de signatura, va deixar el bolígraf i va tancar la carpeta.
—Poseu aquest número a la vostra oferta —va dir—. Envieu-la a l’agent encarregat de la investigació amb una frase que digui que Guaita va copiar la nostra plantilla de client. Aleshores podrem parlar de cooperació.
L’expressió de Clara no va canviar. —Així no es negocia un acord extrajudicial.
—Aleshores això no és cap acord. És un lloguer. Em llogueu el silenci fins que es publiqui el vostre informe.
Es va posar dreta.
Marxar a mig dinar va fer que totes les taules del voltant se n’adonessin. Clara havia triat el menjador principal perquè la incomoditat acostumava a retenir la gent a la cadira. Mei en va assumir el cost.
El telèfon de Mei es va il·luminar abans que arribés a l’entrada. Es va aturar sota la carta emmarcada i va llegir sense obrir del tot el missatge. Leïla va veure el nom de Pilar Forn i després la previsualització que hi havia a sota.
El consell ha reassignat la comanda. Faig plegar la Núria i en Hamza ara.
Mei va prémer el botó lateral. La pantalla es va apagar. No va tornar a la taula de Clara.
Júlia la va seguir. Arnau es va quedar enrere prou estona per encarar-se a Reixac.
—El cotxe de l’Oriol és a les instal·lacions d’un proveïdor logístic de Guaita —va dir.
Reixac va tallar un tros de carn. —Aleshores ho hauries de dir a la policia.
—Ja ho hem fet.
—Bé.
Va menjar.
Leïla va esperar fins que els tres van arribar a l’entrada. Després es va excusar i els va seguir fins al passadís exterior del menjador.
Mei es va girar abans que Leïla parlés.
—Qui ets?
—Leïla Haddad. Investigo Narthex.
—Ens vas convidar a mirar com dinàveu.
—Us vaig convidar perquè Reixac obrís el portadocuments mentre Clara estava distreta.
—Aleshores ens vas tornar a utilitzar.
—Sí.
Leïla va aixecar la targeta de mostra original.
—Però ara us puc ensenyar on és Atlas.
Atlas ocupava menys espai que les seves conseqüències.
Arnau va trobar la sala a les 18:12, sota una empresa de magatzematge per a esdeveniments als afores de Girona. Des de la carretera, l’edifici semblava massa càlid i massa buit. Una persiana de càrrega, tres furgonetes aparcades, finestres reflectants al pis superior. Cap rètol amb el nom de Guaita.
Hi havien arribat a través d’una etiqueta de la targeta de mostres de Reixac, del rastre de certificació d’Oriol i d’un conductor que recordava haver descarregat un cos refrigerat de Tramuntana dilluns.
Conduïa la Mei. Leïla li havia donat les claus del cotxe beix.
—Quatre probabilitats —va dir Júlia des del seient del darrere.
—I la calor —va respondre Mei.
Tot i que les finestres de l’oficina eren fosques, l’aire calent tremolava damunt d’una reixeta d’escapament baixa, al costat de la paret posterior.
Leïla observava l’entrada.
—Reixac sabrà que han canviat la mostra tan bon punt Vasseur la provi.
—Quant de temps? —va preguntar Arnau.
—El temps suficient es va acabar a l’hora de dinar.
—Llavors, per què som aquí asseguts?
—Perquè vull veure qui fa servir la porta del recinte.
L’edifici pertanyia a una immobiliària. Un full imprès a l’interior del portal enumerava els llogaters. L’empresa de magatzematge per a esdeveniments ocupava la planta baixa. Dos locals estaven buits. Room Zero no apareixia enlloc.
Va arribar una furgoneta de càtering. El portal es va obrir des de dins. El conductor va fer marxa enrere cap a la persiana mentre una dona amb roba de feina el guiava amb una mà.
Leïla va sortir del cotxe.
—Què fa? —va preguntar Arnau.
Mei va obrir la seva porta.
—No ho explica.
Van seguir-les a distància. Leïla va parlar amb la dona al costat de la persiana. Fos quina fos la història que Leïla li va explicar, va durar deu segons. La dona va assenyalar el pis de dalt, irritada, i després va tornar amb el conductor del càtering.
—Què li has dit? —va preguntar Júlia quan les van haver atrapat.
—Que Madame Vasseur havia deixat un paquet de contractes a la sala de revisió.
—I t’ho ha cregut?
—S’ha cregut el nom i no ha volgut carregar amb la responsabilitat del paquet.
Leïla no havia triat el dinar de Girona només per sentir parlar de la
venda. El dossier del comprador enumerava una demostració a les divuit
en punt en un lloc identificat únicament com a GIR-0, amb
càtering per a sis persones i un codi de visitant d’un dia. Vasseur
havia cancel·lat la demostració després de descobrir la mostra
substituïda. Reixac havia cancel·lat els convidats. Ningú no havia
cancel·lat el menjar.
—Sabies que arribaria la furgoneta —va dir Arnau.
—Sabia que algú l’havia demanat.
El codi temporal de visitant del dossier de Reixac només va obrir l’accés a les escales.
La recepcionista va escriure el nom de Leïla en un full de visites i va demanar als altres tres que esperessin a baix. Leïla hi va escriure l’empresa de Vasseur, no pas una empresa inventada, i després va assenyalar la comanda de càtering per a sis persones.
—Són assessors tècnics —va dir.
—La reserva n’esmenta dos.
—Llavors dos pugem i dos es queden amb el menjar.
Mei va triar quedar-se abans que Arnau pogués oferir-s’hi. Júlia va pujar amb Leïla perquè podia identificar Atlas. Arnau es va quedar al costat de les caixes del càtering, observant com la porta de les escales el deixava a l’altra banda de la investigació que creia que li pertanyia.
Dos minuts més tard, va sonar el telèfon de la recepcionista. Mentre ella responia, Mei va agafar dues de les quatre caixes d’aigua segellades i les va dur cap a l’ascensor de càrrega.
La recepcionista va tapar l’auricular.
—La demostració s’ha cancel·lat. Madame Vasseur no té cap paquet aquí.
—Llavors els nostres companys poden baixar i marxarem —va dir Arnau.
La recepcionista va provar d’obrir les escales. La llum va passar de verda a vermella. Qui havia respost la trucada havia revocat el codi de visitant mentre Leïla i Júlia eren a dalt.
—No poden fer servir les escales —va dir Mei.
—Poden trucar a recepció.
Arnau va trucar a Júlia. La trucada ni tan sols va sonar. Una veu enregistrada va dir que el número no estava disponible. Les oficines de dalt estaven dissenyades per impedir enregistraments privats durant les demostracions. El mateix blindatge que protegia la reunió d’un comprador ara impedia als visitants saber que els havien barrat la sortida.
La recepcionista va tornar a parlar per telèfon.
—Sí, dos han pujat. Dos són amb mi. No, no n’he admès quatre.
Va escoltar, i després va mirar l’Arnau.
—La seguretat de Guaita ve cap aquí. Espereu.
Mei va continuar cap a l’ascensor.
—Senyora, deixi l’aigua.
—La comanda de càtering encara és aquí.
—Els convidats no.
—Dos són a dalt.
El conductor del càtering va entrar portant una caixa calenta i va preguntar qui signaria per sis àpats. La recepcionista es va girar per dir-li que la reserva s’havia cancel·lat. Mei va prémer el botó de l’ascensor de càrrega.
Arnau va agafar les altres dues caixes d’aigua i la va seguir.
Les portes de l’ascensor es van tancar mentre la recepcionista els cridava que s’aturessin. El control només oferia les plantes de lliurament i de càrrega. Mei va seleccionar la de lliurament. Va sonar un brunzit dues vegades: encara no era una alarma, només una petició perquè algú de baix tanqués les portes que ells ja havien tancat.
Van entrar pel nivell de lliurament i es van trobar amb Leïla i Júlia al costat de les oficines fosques.
—Això no era el teu pla —va dir Arnau.
—No —va respondre Leïla—. Era el de Mei.
—També has copiat el codi de visitant del dossier? —va preguntar Arnau.
—Ho he llegit.
—Han revocat el codi —va dir Mei—. La seguretat de Guaita ve cap aquí.
Leïla va comprovar la porta de les escales. L’indicador d’obertura de la planta baixa era vermell.
—Llavors saben que som a dins.
—Saben que hi han entrat quatre persones —va respondre Arnau—. No saben quina sala hem trobat.
L’ascensor va tornar a baixar sense ells. El motor que descendia els va privar de la via per on havien entrat i va posar en marxa un compte enrere que cap pantalla no mostrava.
A dalt, l’aire condicionat abaixava la temperatura sense eliminar l’olor d’electrònica calenta. Les portes de les oficines eren obertes i deixaven veure taules buides. Els avisos del torn de dissabte anomenaven un equip d’operacions de Guaita que havia marxat a les cinc. Una llum vermella damunt de l’última porta indicava que la sala de l’altra banda encara estava ocupada.
Arnau va escoltar.
Ventiladors. Molts, molt junts.
La porta no tenia maneta al costat del passadís. Al seu costat, un pla d’evacuació mostrava una sala més gran del que permetia la paret.
—Espai negatiu, un altre cop —va dir Mei.
Arnau va mesurar el passadís visible amb les rajoles del terra. Vuit metres des del buit de l’escala fins a la paret exterior. El pla d’evacuació en mostrava onze. L’aire retornava per una reixeta situada al costat equivocat de l’envà, que aspirava cap a un espai que la distribució de l’oficina negava.
Júlia va resseguir el pla sense tocar-lo.
—Darrere d’aquesta oficina hi hauria d’haver un passadís de servei.
Van tornar a les escales i van baixar un nivell. El passadís ocult començava darrere d’una porta marcada com a accés de refrigeració. No era tancada perquè el personal del càtering l’havia falcada per fer el lliurament.
El passadís conduïa per sota de l’oficina fins a un mòdul blanc instal·lat dins de l’edifici més gran. Les marques de Tramuntana encara es veien als peus d’acer. El càtering feia servir el mateix passadís perquè la sala de la demostració cancel·lada no tenia accés a la cuina. Una falsa paret de sala blanca estava recolzada en un costat; la perspectiva impresa quedava al descobert ara que ningú no ocupava el punt de vista previst.
La bessona de la sala d’Oriol.
El far de color taronja de la persiana es reflectia en la mateixa nansa corbada de la carcassa.
La porta modular era oberta.
A dins, tres bastidors contenien emmagatzematge, monitors de xarxa i servidors compactes. Una pantalla d’estat connectava passarel·les amb operadors, comptes de manteniment, enregistradors i sales probables.
La sala era prou sorollosa per fer inútil xiuxiuejar. L’aire fred entrava per sota dels bastidors i en sortia calent per damunt. Les etiquetes dels cables es referien als socis de l’esdeveniment per número, no per nom. Un tauler de manteniment enumerava comprovacions de refrigeració, rotació de l’emmagatzematge i la demostració cancel·lada del comprador.
Júlia va fotografiar el tauler abans de tocar cap consola. Lligava la feina ordinària amb la sala secreta: algú canviava filtres, algú provava les alarmes, algú havia demanat els sis dinars que ara es refredaven a baix.
Al centre, un mapa s’omplia de connexions.
—Room Zero —va dir Arnau.
—Una còpia de camp —va respondre Júlia—. L’execució de l’eclipsi la completarà en un altre lloc.
Es va acostar al prestatge d’emmagatzematge més antic. Les dates començaven el 2021. Les etiquetes del projecte canviaven amb el temps, però un identificador persistia per sota.
JM-CORR.
Júlia es va aturar.
Arnau va veure les seves inicials abans que pogués tancar la vista.
—El teu prototip —va dir.
—Sí.
—Ho sabies a la capella.
—Sabia que la partició temporal era meva. No sabia fins on l’havien portat.
—Vas dir que estava abandonat.
—Jo el vaig abandonar. Guaita va continuar finançant la feina de recuperació en cas de desastre. Reixac va demanar una millor identificació entre càmeres. La hi vaig donar.
—I els errors?
—Enterrats en un apèndix que ningú no estava obligat a enviar.
La seva veu es va mantenir plana. Ho havia assajat.
—Per què? —va preguntar Mei.
—Perquè el prototip va trobar dues persones desaparegudes. En va relacionar erròniament disset més. A qui posava els diners només li importaven les dues. Jo creia que un any més reduiria les disset.
—Ho va fer?
—Va aprendre a amagar-les darrere de puntuacions de confiança.
Arnau va obrir el manifest del prototip. Va reconèixer el seu paquet de depuració de la sincronització abans d’arribar a la signatura. Atlas n’havia conservat les regles de rebuig i havia eliminat l’operador humà.
La seva aprovació de la versió era al final del manifest.
A.VIDAL / ENGINEERING REVIEW / ACCEPTED
Arnau va fotografiar la línia. A la imatge, l’identificador de Júlia continuava visible a sobre del seu.
Ella el va observar mentre ho desava.
—He importat el paquet estàndard.
—Hi has importat el meu nom.
La llum de manteniment remot va canviar una vegada, d’ambre a verda, i després va tornar a canviar.
Leïla s’havia desplaçat fins al bastidor actiu.
—La història moral, després. Quina còpia pot sortir?
—Cap —va dir Arnau.
—Una n’ha de sortir.
—Per Karim?
—Per a tots els clients del contracte de Vasseur.
L’índex signat i el motor de consultes eren en un mòdul extraïble utilitzat per a les demostracions dels compradors. Podia demostrar que Atlas existia i mostrar què havia consultat Narthex.
Dos mòduls extraïbles ocupaven el prestatge de servei.
La mateixa carcassa negra, la mateixa etiqueta de capacitat,
diferents sufixos manuscrits: A i B. Les dues
llums d’estat mostraven que estaven llestes. Leïla va allargar la mà cap
a A.
—Espera —va dir Júlia.
—Quin?
Júlia va obrir la vista de servei. El sistema anomenava un mòdul active query cache i l’altre demonstration replica, però la pantalla enumerava posicions lògiques, no les lletres escrites al maquinari. Un operador remot podia intercanviar-ne els rols sense moure cap carcassa.
—Si agafes la memòria cau de consultes? —va preguntar Mei.
—Podem eliminar les cerques actuals, inclosos els noms, sense la procedència necessària per interpretar-les —va dir Júlia—. El servei la reconstruirà a partir de la sala.
—I Guaita dirà que hem robat dades personals.
—Amb raó.
Leïla va mantenir la mà sobre A.
—Karim podria ser en aquesta memòria cau.
—També hi podria ser tothom qui Vasseur ha buscat aquesta setmana.
—No saps quin mòdul conté la rèplica.
—Encara no.
El bàner de manteniment remot va canviar d’ambre a vermell. Algú de fora de l’edifici l’havia reconegut. Va aparèixer un temps estimat de connexió: tres minuts, després recalculat a dos.
Arnau va comprovar el cablejat del bastidor. Tots dos mòduls entraven al mateix pla posterior. Cap diferència útil.
Mei va mirar el tauler de manteniment que Júlia havia fotografiat. La rotació de l’emmagatzematge s’havia registrat amb retolador perquè les etiquetes de la pantalla de servei canviaven després de les actualitzacions. La línia de divendres deia: DEMO TO B / CACHE TO A / BUYER TEST 18:00. A sota, un tècnic havia posat les inicials i havia anotat sis àpats.
—B —va dir Mei.
Leïla no va deixar anar A.
—El tauler podria estar equivocat.
—Sí. També és el registre de la persona que havia de substituir el mòdul correcte i alimentar les persones que el provaven.
Júlia va comparar l’hora manuscrita amb l’última transició del servei. Coincidien en menys d’un minut.
—B és la rèplica de demostració —va dir.
Leïla va moure la mà.
Va alliberar el mòdul mitjançant el control de servei normal del bastidor. Cap codi, cap bloqueig forçat. El sistema va advertir que la rèplica de camp es convertiria en només de lectura.
—Si te l’emportes, les operacions en directe continuen —va dir Júlia—. Les consultes deixen d’actualitzar-se, però la ruta de recopilació continua.
—I si la deixo?
—Vasseur rep la demostració i Guaita conserva la mateixa ruta.
—Llavors és una prova.
—Guaita en dirà sabotatge.
Leïla va confirmar l’extracció. El bastidor va alliberar el pestell amb el sorollet familiar d’un armari que s’obre.
—Aquesta alerta arribarà a Guaita —va dir Arnau.
—El dinar també.
Va extreure el mòdul.
La pantalla d’estat de la sala va canviar. Una connexió es va tornar ambre, després moltes. Un bàner va anunciar manteniment remot.
—Minuts —va dir Júlia.
Arnau va copiar el manifest més antic del prototip i l’apèndix d’errors. Va deixar al seu lloc les correspondències entre càmeres en brut.
Mei va fotografiar les etiquetes físiques del bastidor, la falsa paret i els peus de Tramuntana. Identitat documental, sala i màquina en un sol enquadrament.
Es van sentir unes passes al passadís.
Leïla va tancar el bastidor.
—Càtering?
—Massa silenciós —va dir Mei.
La sala modular només oferia una porta. La falsa paret del costat no oferia cap sortida. Arnau va mirar la reixeta de refrigeració. Massa petita. El terra havia estat anivellat sobre un buit de servei, inaccessible sense eines.
Les passes es van aturar a fora.
—Madame Haddad —va dir un home—. Teniu una cosa que pertany al nostre client.
No era Guaita. Accent francès.
Vasseur havia provat la mostra incompleta.
Leïla es va ficar el mòdul d’emmagatzematge sota la camisa, a la ronyonada.
—Quan s’obri la porta, no us baralleu.
—Un pla excel·lent —va dir Arnau.
Mei va assenyalar el control del far taronja al costat de la interfície de la persiana.
—Evacuació per incendi.
—No podem activar una alarma d’incendi en un edifici ocupat —va dir Júlia.
—No ho fem. Obrim la persiana de càrrega.
Arnau va utilitzar el control interior de seguretat. La persiana alta va començar a pujar. La cadena solta va colpejar tres vegades. La llum del dia va entrar per sota, deixant veure la furgoneta de càtering i dos treballadors que descarregaven caixes metàl·liques.
L’home de fora va obrir la porta de la sala modular.
Mei va caminar directament cap a ell amb el telèfon a la mà, com si l’home hagués interromput una inspecció. La seguretat amb què avançava el va fer apartar-se abans que s’adonés que no ho havia de fer.
Van travessar la zona de càrrega entre el personal del càtering, que no volia tenir res a veure amb la discussió d’un altre llogater. Ningú no va córrer fins que van arribar al cotxe.
Leïla va mantenir la mà a l’esquena fins que els panys es van tancar. A través de la persiana oberta, la sala blanca continuava visible. L’home de la porta ja parlava per telèfon.
Mei va girar la clau.
El motor va fer clic una vegada i no va arrencar.
—Un altre cop —va dir Arnau.
Ho va provar. Aquest cop l’arrencador va respondre, lent dins la calor. Mei va deixar anar la clau abans que agafés. Una berlina negra es va aturar entravessada al portal obert.
Salvador Reixac va baixar tot sol.
Va deixar oberta la porta del conductor i el motor en marxa. Cap equip de seguretat no es va col·locar darrere seu. Cap veu alçada no va demanar al personal del càtering que es mogués. Va travessar el portal amb la jaqueta sobre un braç i es va aturar prou lluny del cotxe perquè marxar obligués Mei a triar si l’envestia.
—No baixis —va dir Leïla.
Reixac va mirar Arnau a través del parabrisa.
—Hauries de fer-ho.
—Per què?
—Perquè quatre persones han entrat en una de les meves instal·lacions operatives amb una credencial de comprador. Si totes quatre en surten amb les portes del cotxe tancades després d’una alarma d’emmagatzematge, la conversa següent serà amb la policia. Si un empleat parla amb l’empresa, encara pot quedar entre nosaltres.
—Ahir al matí em vas suspendre.
—Et vaig retirar l’accés. No et vaig retirar onze anys.
Mei va tornar a girar la clau. El motor va arrencar. Va mantenir el peu sobre el fre.
Arnau va obrir la porta.
Mei li va agafar la part posterior de la camisa.
—Pot parlar a través del vidre.
—Està bloquejant el portal.
—Llavors truquem a la policia i descrivim primer l’obstrucció.
Reixac ho va sentir a través de la porta oberta.
—Feu-ho, si us plau. L’alarma de l’edifici ja els ha trucat. Expliqueu-los el mòdul d’emmagatzematge extraïble mentre espereu.
La mà de Leïla va continuar a l’esquena.
Arnau va baixar i va deixar la porta oberta entre ell i Mei. La mirada de Reixac va recórrer una vegada el cotxe: Júlia i Leïla al darrere, la mà de Leïla darrere seu sobre alguna cosa que ell no podia veure.
—Dona’m la còpia de demostració —va dir Reixac.
—Demana-li-la a la teva compradora. El seu home és a dins.
—La impaciència de Hélène no canvia la propietat.
—Els peus d’aquella sala encara diuen Tramuntana.
—Tu vas aprovar el paquet temporal que hi ha dins d’aquella sala. Júlia va aprovar la feina de correlació. Leïla hi ha entrat en nom de Narthex. Mei ha obert una persiana restringida. Quatre persones poden passar la nit explicant per què cadascuna tenia dret a la part que li agradava. O pots tornar una memòria cau extraïble.
—Rèplica —va dir Arnau.
Per primera vegada, Reixac va mirar cap a la persiana oberta.
La correcció era petita. Li deia que havien llegit el tauler de manteniment.
—Llavors tornar-la et costa menys —va dir.
—A tu et costa més.
Reixac no es va acostar. El sol li arribava al costat esquerre de la cara i li mostrava suor a la templa.
—Et penses que és la primera vegada que et plantes al costat d’una còpia no autoritzada i fas passar la possessió per una postura ètica —va dir.
Arnau sabia a quin error es referia.
Onze anys abans, Arnau havia mantingut en emissió una còpia de seguretat no aprovada durant una tempesta. Oriol havia signat el registre; Arnau havia redactat l’informe. Reixac havia canviat operator breach per continuity action i havia impedit que el client acomiadés cap dels dos.
—Vas dir al consell que la imatge importava més que el contracte —va dir.
—Vaig dir al consell que el contracte existia per mantenir viva la imatge.
—Oriol hauria perdut la feina.
—Oriol es va aprofitar de la teva certesa i et va deixar redactar l’informe. Jo vaig impedir que l’empresa castigués l’únic enginyer disposat a signar una decisió.
—Em vas protegir.
—Vaig invertir en tu. Hi ha una diferència, Arnau. Ja eres prou gran per entendre-la.
Mei va sortir del cotxe.
Va tancar la porta fent que el so fos deliberat.
—Ell va entendre que conservaves les persones mentre eren útils. Ho va confondre amb lleialtat.
Reixac es va girar cap a ella.
—I les empreses familiars no?
—Constantment. Així que digues el preu.
—Molt bé. Torneu la rèplica. Corregiré el registre de l’enviament clonat abans que arribi a les reunions informatives de dilluns. Llevant es convertirà en testimoni col·laborador.
—I Oriol? —va preguntar Arnau.
Reixac no va apartar la mirada de Mei.
—Oriol passarà a ser un empleat desaparegut que va fer una còpia de producció no autoritzada. Que és el que és.
—És viu?
—La seva identitat de producció va validar una ruta de contribució meridional avui a les setze quaranta-dos.
Arnau es va moure abans de decidir-ho. Dos passos van tancar la meitat de la distància.
—La seva identitat o la seva mà?
—Aquesta és precisament l’ambigüitat que Atlas elimina.
Mei el va atrapar i li va posar una mà plana al pit, al lloc on s’havia aturat.
Reixac va continuar.
—Persones, comptes, càmeres, vehicles, sales. El teu amic va desaparèixer entre tots. Torna la còpia i acaba l’índex amb nosaltres. Podem localitzar la persona que hi ha darrere de la seva identitat abans de dimecres.
—Fent servir Ingot —va dir Júlia des del cotxe.
—Fent servir l’assignació ja aprovada.
—I després de trobar-lo? —va preguntar Arnau.
—Sabrem qui se l’ha endut.
—No és el que he preguntat.
La paciència de Reixac va canviar un grau.
—Després de trobar-lo, la policia farà la seva feina. Després d’establir qui ha mogut l’equip, l’asseguradora farà la seva. Després de completar el programa de l’eclipsi, els teus companys conservaran la seva.
—Ensenya’m la validació d’Oriol —va dir Arnau.
—Torna el mòdul.
—Una marca temporal no demostra que avui hagi tocat res.
—Llavors ajuda a construir la prova.
Arnau va mirar Leïla. Ella no li va dir què podia contenir la rèplica sobre Karim. La mà de Mei continuava contra el seu pit. Podia sentir cada respiració que feia i cap de les d’ella.
—Si li la donem —va dir a Mei—, pot acabar Atlas.
—Si ens la quedem, encara pot retenir l’Oriol.
—Això no és una resposta.
—No. És la seva oferta.
Una sirena de la policia va sonar més enllà de la carretera industrial, prou lluny per pertànyer a una altra trucada fins que es va acostar.
Reixac va allargar la mà.
Arnau va veure la signatura de Reixac a l’antic informe de l’incident.
Arnau es va treure la identificació de Lenticular del cinturó.
La mà de Reixac va continuar oberta.
Arnau hi va deixar la identificació.
—No és l’objecte que t’he demanat.
—És l’objecte que et pertany.
Va tornar al cotxe.
Reixac va tancar els dits al voltant de la identificació.
—Si te’n vas amb dades de Guaita, denunciaré el robatori i hi faré constar els quatre noms. Si les publiques, la primera pregunta pública serà per què l’empresa de Mei Zhou ha rebut el maquinari desaparegut.
Mei va obrir la porta del conductor.
—Aquesta ja era la teva primera pregunta.
El cotxe de la policia va girar cap a la carretera d’accés.
Reixac va apartar la berlina abans que les llums blaves arribessin al portal. No es va afanyar.
Mei va sortir conduint, passant pel seu costat.
Al retrovisor, Reixac es mantenia sota la persiana oberta, amb la identificació d’Arnau en una mà i la sala falsa al darrere.
A les 23:18, el Mediterrani era massa calent per amagar res.
Leïla estava dins l’aigua fins a la cintura, davant de la Barceloneta, amb el mòdul Atlas segellat sota la camisa, i observava com desconeguts es quedaven dins l’aigua quan normalment ja n’haurien sortit. La platja era plena sota la resplendor de la ciutat. Uns nens llançaven una pilota il·luminada. Dos homes discutien per una taula de pàdel surf. Les parelles ocupaven la foscor entre les torres dels socorristes. Ningú no volia tornar a uns apartaments que havien acumulat la calor del dia.
El punt d’intercanvi exigia tres metres de platja buida i trenta segons sense cap observador.
Barcelona no n’oferia cap de les dues coses.
Va tornar a la sorra. L’aigua no li deixava cap frescor a la pell.
A mitjanit d’un altre estiu, el mar potser hauria pogut amagar una esgarrifança. Aquella nit retenia la calor del dia i la hi retornava contra les costelles. La ciutat feia setmanes que mesurava l’aigua com a anomalia, rècord i advertència. A la platja esdevenia una cosa personal: enlloc no feia prou fred perquè el cos se sentís absent per un instant.
Leïla havia triat l’aigua perquè un intercanvi no deixava rastre en cap càmera de porta i perquè una funda impermeable podia canviar de mans sota la superfície. Havia planificat a partir de mapes i fotografies d’hivern. La platja d’agost es negava a oferir els metres buits dels quals depenia el pla.
Arnau, Mei i Júlia esperaven en una terrassa a l’altra banda del passeig, visibles sense semblar junts. Arnau havia demanat cafè i no l’havia tocat. Mei observava les persones que observaven Leïla. Júlia observava l’absència del mòdul sota la camisa mullada de Leïla com si en calculés la probabilitat de fallada.
Leïla va entrar al bloc de lavabos públics i es va tancar en una cabina. Va treure la funda impermeable, en va comprovar el segell i va obrir un missatge segur en un telèfon que no s’havia posat mai en contacte amb els altres.
Cap resposta de Sami.
Sami havia de portar la targeta de mostres original des d’una consigna pública fins a l’advocat de Perpinyà. No sabia res d’Atlas.
Leïla havia amagat la referència de la consigna dins la mostra falsa com a canari. Esperava que Narthex hi fes una consulta, no que hi anés.
El telèfon mostrava una fotografia.
Sami estava dret al costat d’una furgoneta blanca, amb un braç subjectat darrere l’esquena per un home amb una camisa de màniga curta. A la cara s’hi veia confusió, no pas cap lesió. Darrere seu es veia el servei de consigna.
El text sota la imatge deia:
El teu mapa incomplet encara troba persones. Porta l’original.
Leïla va tancar els ulls.
Va sortir del lavabo per la porta que donava a la platja i va caminar cap al nord abans de tornar amb els altres. Quatre-cents metres es podien fer a peu.
El servei de consigna quedava més enllà d’una filera de quioscos tancats. Des del passeig veia la furgoneta blanca de la fotografia de Sami. Les portes del darrere eren tancades. Un home esperava al costat, mirant cap a la platja. Un altre era a prop de l’entrada, amb el telèfon contra l’orella.
Entre Leïla i ells es movien centenars de persones que no tenien res a veure amb aquella decisió. Una família arrossegava una barca inflable. Corredors. Repartidors en bicicleta. Nens encara molls del mar. Si s’hi acostava, els homes de Vasseur podien marxar, endur-se Sami o convertir la multitud en pressió. Si cridava, anunciava que la targeta original era a prop.
Va veure un jove amb un polo de l’arxiu sortir de l’entrada de les consignes.
Durant un segon va pensar que havien alliberat Sami.
L’home de la furgoneta el va agafar pel braç.
Un missatger equivocat.
El jove va protestar i va ensenyar la seva identificació. L’home el va deixar anar de seguida. La gent de Vasseur buscava per funció. El registre fals de Leïla havia convertit qualsevol treballador de l’arxiu que s’acostés a aquella consigna en un candidat.
La furgoneta va marxar abans que ella arribés a l’encreuament. Va fotografiar-ne la matrícula i la va veure entrar en un trànsit que no podia aturar.
Va tornar cap als altres.
Mei l’esperava fora del bloc de lavabos.
—Qui? —va preguntar Mei.
Leïla no va preguntar com ho sabia: —Un missatger. El meu.
—L’han agafat?
—Sí.
—Per la targeta que vas canviar.
—Per un marcador que hi vaig posar.
Van travessar el passeig juntes. Una bicicleta va passar entre elles i la terrassa. Dos turistes van entrar al carril bici sense mirar i van rebre un timbre i un crit.
Leïla va ensenyar la fotografia sota la taula.
Arnau va estudiar la façana de les consignes: —On?
—Quatre-cents metres al nord.
Es va posar dret.
—Seu —va dir Leïla.
—Ara el tenen.
—La furgoneta ja se n’haurà anat. Si hi correm al darrere, els donem el mòdul i quatre persones més.
—Truca a la policia.
—Ho he fet des del pas de vianants. Avís anònim, matrícula, fotografia.
—L’anonimat t’ajuda a tu —va dir Mei—. No pas a Sami.
Leïla va acceptar la frase.
—Si dono el meu nom, Narthex el relacionarà amb Karim.
—Ja l’han relacionat amb tu. La pregunta és si algú més podrà veure la connexió abans que l’esborrin.
—Els sistemes públics també fallen les persones.
—Sí. Fes-ne servir més d’un. La policia, la seva empresa, la seva germana, l’advocat.
Júlia va mirar cap al mar: —Podem verificar el mòdul sense connectar-lo?
—La seva signatura exterior, sí —va dir Arnau—. El contingut, no.
—Aleshores Vasseur no sap si Leïla encara té l’original.
El telèfon de Leïla va rebre un altre missatge.
Mitjanit. Aigua. Vine sola.
Vasseur esperava el lliurament obvi: un objecte impermeable passat en aigües poc profundes. Cada metre contenia un testimoni, un telèfon o un nen que es negava a moure’s.
—Volen la platja —va dir Leïla.
—Dona’ls el duplicat —va respondre Arnau.
—Ja el tenen.
—Dona’ls la mostra de Room Zero amb els fitxers operatius retirats.
—Això els dirà que l’hem oberta.
—Ens han vist sortir.
Mei va negar amb el cap: —No més trucs tècnics amb persones a l’altre extrem. Truquem a la policia i donem el nom de Sami. Truquem a la seva empresa. El fem visible aquesta nit.
Leïla va trucar a la directora de l’arxiu i va donar el seu propi nom.
La directora va començar enfadada. Sami era un missatger, no un investigador, i l’havien enviat a una consigna fora d’horari perquè Leïla havia descrit el paquet com a material judicial urgent. Leïla no va defensar la descripció. Va donar la matrícula de la furgoneta, l’hora de la fotografia, els dos homes visibles i la ruta que l’havia vist seguir.
Després va trucar a la germana de Sami.
Aquella trucada va ser pitjor. Leïla li va explicar el favor que Sami es pensava que li tornava i el risc que ella li havia amagat. La seva germana no va dir res durant tanta estona que Leïla va comprovar si la línia continuava oberta.
—Troba’l —va dir la dona.
—La policia el busca.
—No t’he preguntat qui el buscava.
Després va tornar a trucar a la policia i va donar el nom de Sami.
La platja continuava al seu voltant. Un grup entrava al mar carregat d’ampolles. Una dona rentava la sorra dels peus d’un nen adormit. Més lluny, unes barques fondejades mostraven petits llums blancs que no es movien.
A les 23:47 la policia va trobar la furgoneta abandonada a prop del port. Sami no hi era.
El missatge de Vasseur va canviar.
Ho has fet públic. L’oferta queda retirada.
Leïla va posar el mòdul segellat sobre la taula.
—Us ho he d’explicar tot —va dir.
Els va parlar de Karim, del fragment anterior d’Atlas, de l’esquer i de Sami.
Quan va acabar, Arnau va mirar el mòdul: —Encara vols mantenir Atlas intacte.
—Sí.
—Fins i tot ara?
Leïla va observar l’aigua atapeïda.
—Ara sé què costa voler-ho —va dir.
Mei va allargar la mà cap al mòdul.
Leïla hi va posar la seva mà al damunt.
El moviment va ser petit. Arnau es va posar dret igualment. Al seu voltant, la terrassa continuava servint begudes a persones amb la roba mullada. Un cambrer va canviar un cendrer a la taula del costat i va decidir no adonar-se que quatre adults disputaven un objecte negre sota un tovalló.
—Es queda amb mi —va dir Leïla.
—El teu últim pla privat va deixar Sami al costat d’una furgoneta —va respondre Mei.
—I la teva resposta és prendre l’única prova relacionada amb Karim.
—La meva resposta és que cap de nosaltres no n’és l’únic propietari.
—Vols dir que ho ets tu.
Mei va retirar la mà: —No. Vull dir que truquem a l’agent que porta el cas i declarem què ens hem endut.
—Guaita el recuperarà abans d’esmorzar.
—Potser. Doncs que Guaita ho demani a la policia, per escrit, i veurem qui ho signa.
Leïla va mirar Arnau: —Tu vas copiar fitxers a Room Zero.
—El manifest del prototip i l’apèndix de fallades. No l’índex de persones.
—Una distinció que vas triar sense preguntar-m’ho.
—Sí.
La resposta va aturar Mei. Arnau no va defensar la tria com si fos òbvia. La va posar sobre la taula al costat de la de Leïla.
Júlia va obrir la caixa de cabals metàl·lica del maleter del cotxe de Leïla: —El mòdul a dins. Les nostres quatre signatures sobre el segell. Ningú no el connecta, el mou ni el copia tot sol. Informem la policia que existeix i li donem l’identificador exterior, però no hi donem accés fins que un advocat pugui impugnar la reclamació de Guaita.
—Tu has dissenyat el sistema —va dir Leïla—. Per què hauria de protegir-lo la teva signatura?
—No ho hauria de fer. Per això n’hi ha quatre.
El cambrer va tornar amb el compte. Arnau va pagar.
Leïla va retirar primer la mà.
Van posar el mòdul dins la caixa de cabals. Mei va escriure l’hora en un rebut. Júlia va segellar el pestell amb cinta del kit de ràdio d’Arnau. Cadascú va signar en una vora diferent. Leïla va prémer tan fort que el bolígraf va tallar la cinta.
Mei va trucar a l’agent. Va descriure el mòdul com a material tret d’una sala de preparació de Guaita amb una autorització cancel·lada per a una visita d’un comprador. Va donar la ubicació i els noms de les quatre persones presents. No va revelar on dormirien.
L’agent els va dir que no hi accedissin i els va demanar que el portessin a una comissaria.
—Aquesta nit no podem fer-ho —va dir Mei.
—Aleshores esteu retenint possibles proves.
—Feu constar que ho entenem.
La trucada va acabar sense acord.
Quan van sortir de la terrassa, Leïla portava la caixa. Júlia caminava al seu costat. Arnau seguia uns quants metres enrere amb Mei, prou a prop per veure la caixa.
A la 1:16, Leïla va posar la caixa de cabals segellada al costat del seu llit, a l’habitació del costat de l’ascensor, i va descobrir que tothom havia triat una habitació al seu voltant.
Júlia va agafar l’habitació de davant, a l’altra banda del passadís. La porta de Leïla donava a les dues portes de les escales. Arnau va comprovar dues vegades el pestell de la finestra i va posar una cadira sota la maneta després que Mei li digués que el pestell estava dissenyat per obrir-se.
—Això aturarà el servei de neteja —va dir ella.
—A la una de la matinada?
—El servei de neteja té claus. I qualsevol que els pagui, també.
Hi va deixar la cadira.
L’aire condicionat va expulsar aire calent durant trenta segons abans de tornar-se simplement menys calent. Mei es va treure les restes de cinta humida dels dits. Quatre signatures travessaven el segell de la caixa de cabals. La seva travessava el pestell. La d’Arnau havia desaparegut sota el pestell.
Arnau es va estirar sense treure’s les sabates.
—Clara es va oferir a exculpar Llevant.
—Es va oferir a rebatejar el dany.
—Gairebé vas signar.
—Vaig llegir la línia de la signatura.
—Això no és una resposta.
—Aleshores sí. Em vaig imaginar el meu pare obrint el magatzem dilluns sense càmeres a fora. Em vaig imaginar la Pilar recollint les seves ràdios. Em vaig imaginar que tots els treballadors podien dir on treballaven sense haver d’explicar abans un ordinador xinès.
—I l’Oriol?
—Ell era el motiu pel qual no vaig signar.
Arnau va girar el cap.
—No em miris amb satisfacció —va dir Mei—. Em fa ràbia que hagi convertit això en el preu.
—Potser no sap res de Clara.
—En sabia prou per imprimir la nostra etiqueta.
El telèfon d’Arnau jeia cap per avall al seu costat. El va girar i va tornar a trucar a l’Oriol. La trucada va arribar a una bústia plena sense ni tan sols sonar.
—Si Guaita té el telèfon, cada trucada els diu que encara el busquem —va dir Mei.
—Ja ho saben.
—Això no fa que repetir-ho surti gratis.
Va tornar a trucar.
Aquesta vegada la línia va sonar.
Tots dos es van incorporar.
Un toc. Dos. Tres.
Al sisè, algú va respondre.
Cap veu. L’aire es movia sobre un micròfon. Un cop sec es repetia tres vegades, feia una pausa i es repetia. Darrere seu, un ventilador o un motor mantenia una nota greu.
—Oriol? —va dir Arnau.
La línia es va tallar.
Va tornar a trucar. Bústia plena.
Mei ja anotava l’hora exacta en un paper de l’hotel. —La cadena de la sala mòbil.
—O algú que la reprodueix.
—Sí.
—Podria ser-hi.
—Sí.
Arnau va allargar la mà cap a l’estoig de la ràdio.
—Què fas? —va preguntar ella.
—Comprovar si la nota greu coincideix amb el clip.
—Amb quina gravació?
No havia gravat la trucada. El servei no conservava cap àudio accessible, només l’hora i la durada. Havia sentit una possible pista i no n’havia guardat res.
—Se m’ha escapat —va dir.
—No. L’has sentit. Són coses diferents.
—Si era ell.
—Això també són dues coses diferents.
Va deixar l’estoig de la ràdio.
La caixa de cabals era dues portes més enllà, al costat del llit de Leïla. Mei es va adonar que encara estava pendent d’aquella porta, i va acostar la cadira a la seva.
—Qui és el primer que corre perill si el telèfon torna a sonar? —va preguntar Arnau.
—De la persona que hi ha al telèfon.
—I si l’alarma de la caixa sona alhora?
—De la persona.
—I si truca el magatzem?
Mei es va estirar sense respondre. L’aire condicionat va canviar de to. Una porta d’ascensor es va obrir al passadís i es va tornar a tancar.
Arnau va esperar.
—Pregunta-m’ho quan totes dues trucades siguin reals —va dir ella—. No triaré quina persona abandonar per al teu simulacre.
Va apagar el llum. Cap dels dos no va dormir.
Totes les cares deien no era ell.
Dilluns al matí, Leïla esperava davant de l’arxiu d’en Sami amb la seva germana i observava com arribaven els primers missatgers.
Un va desbloquejar una bicicleta. Dos van carregar bosses segellades en una furgoneta. Un tercer fumava al costat de la porta de servei abans que el seu supervisor l’obligués a apagar la cigarreta.
L’empresa d’en Sami va facilitar els detalls del seu últim lliurament: una bossa d’arxiu marró lliurada, amb justificant de recepció, en uns despatxos prop de la plaça d’Urquinaona a les 16.42 de dissabte. La seva targeta de transport no registrava cap trajecte posterior al pas per les taquilles. A les 02.10 de dilluns, el seu telèfon havia enviat a Leïla la referència de la consigna que ella havia inserit a la targeta de mostra. Leïla li va trucar. El telèfon ja estava apagat. La policia va situar l’última connexió en un sector que cobria el port, tres hotels i més apartaments dels que ningú no podia escorcollar abans de l’alba.
La seva germana duia un raspall de dents dins d’una bossa transparent de congelar.
—No el volien —va dir.
L’havia portat a la comissaria perquè, a la televisió, les famílies duien objectes que la persona desapareguda havia tocat. L’agent de recepció va recollir una fotografia recent, la matrícula de la furgoneta i la segona declaració de Leïla. Va deixar el raspall de dents dins la bossa.
Al migdia, després que un altre missatger, que no era en Sami, entrés a l’arxiu, la seva germana va demanar a Leïla que li expliqués qui era en Karim. Leïla ho va fer sense utilitzar les paraules font, recurs o dany col·lateral. Les paraules més senzilles eren pitjors.
Al vespre, la policia va trobar una funda de telèfon abandonada al costat d’una via de servei del port. No hi havia cap empremta, fibra ni marca que demostrés que en Sami l’hagués tocada mai.
La seva germana va enviar a Leïla un signe d’interrogació després de mitjanit. Leïla va respondre amb el mateix signe. Dimarts, el silenci ja havia adquirit una rutina.
Deng Rui va trobar Lin abans que els altres acabessin de dinar.
Estava al final d’una filera de vinyes on s’acabava l’ombra, vestit amb una camisa clara i pantalons foscos, sense jaqueta ni cap arma visible. L’EBRO gris esperava al camí de grava darrere seu, amb les quatre rodes ben allunyades de l’herba.
—Has triat un lloc defensable —va dir en xinès.
—He triat un celler.
—El propietari ha triat la defensa.
Marta Queralt, la tieta materna d’Arnau, era propietària de la vinya més enllà de les rutes que l’endemà utilitzarien la majoria dels visitants de l’eclipsi. El dinar familiar que havia hagut de reorganitzar dues vegades finalment s’havia celebrat amb un dia de retard i tres convidats inesperats. Les fileres travessaven un terreny sec cap a uns turons baixos. Dipòsits de reg, camins de tractor i marges aclarits dividien la propietat en formes pràctiques. Un rètol a l’entrada deia NO APARQUEU A L’HERBA en tres llengües i una quarta feta amb una imatge de flames.
Lin havia arribat una hora abans, després de sis dies canviant d’hotels, telèfons i plans. No sabia que la vinya existia. Havia escrit al contacte de projecte de la reserva de la prova de maig, l’única adreça de l’Institut Llum de què es refiava, i la Júlia l’havia trucat des d’un telèfon prestat amb una sola pregunta: el número de sèrie del dispositiu taronja al registre d’equips de maig. Lin el va llegir a la part posterior del Flipper. La Júlia li va donar una benzinera de la carretera principal, no una adreça. La Marta la va recollir allà i va fer dues voltes a la rotonda abans de girar cap als turons. Havia trobat Arnau, Mei, Júlia i Leïla en una taula llarga sota un tendal, menjant botifarra amb mongetes perquè la Marta es negava a parlar de maquinari secret amb gent afamada.
Mei va deixar el cinquè registre del controlador al costat del plat i va preguntar:
—Vas posar aquesta màquina al meu magatzem?
Lin va respondre que sí.
Això li va aconseguir una cadira i res més.
Abans que aparegués Deng, Lin va trucar a Hsu des del final de la mateixa filera de vinyes. Necessitava un testimoni independent disposat a afirmar que el registre del servei Ingot descendia del seu treball del 2019.
—Vols que certifiqui una màquina xinesa —va dir Hsu.
—Vull que certifiquis la teva part.
—Són dues peticions diferents. El teu patrocinador utilitzarà la primera frase i perdrà la segona.
—Aleshores escriu tu la frase.
Hsu va romandre en silenci prou temps perquè els insectes omplissin la trucada.
—Reixac descriu la propietat a través de l’estret com un problema de jurisdicció —va dir Lin.
—És un problema d’autoria. Cap govern va escriure el nostre teixit de paquets. No em converteixis en una bandera perquè la teva empresa va eliminar el meu nom.
—Et demano el teu checksum.
—Em demanes que esperi mentre demostres la màquina en els termes que han triat dos homes que se la volen quedar.
—Un dia.
Hsu va acceptar verificar l’historial de rendiment de Lin, però no ajornar la publicació.
Ara Deng esperava entre les vinyes mentre els altres continuaven a taula, visibles a través de les fulles i la calor.
—El teu equip de recuperació va copiar el segell al maig —va dir Lin.
—No. Et vam fotografiar després que algú altre el copiés.
—En Marc.
—Ja ho saps.
—Ho sospitava.
Lin va mirar l’EBRO.
—En Joel Huang et reportava.
—Depenia de seguretat de producte. Així ens anomenàvem. Creia que impedia un robatori.
—Vas utilitzar el nom de contacte que vaig enviar.
—Sí.
La cortesia havia travessat set anys d’arquitectura i sis setmanes de logística per arribar a aquella filera.
—On és Ingot? —va preguntar Deng.
—Guaita el va moure de Llevant el 16 de juliol. La trobada continua prevista a Pedralbes demà a les onze.
—Sabem l’hora. No sabem qui el té.
—Aleshores la vostra observació ha fallat.
—Sí.
Parlaven sense ràbia.
Les ordres de Deng eren senzilles: permetre la prova independent si apareixia Ingot, recuperar el mòdul abans que Guaita el pogués retirar, impedir una confrontació pública que impliqués Yulan. Les ordres de Lin havien estat diferents. El seu patrocinador dins de Yulan volia completar la comparació amb MareNostrum i processar la càrrega de treball de l’eclipsi.
Fins a Room Zero, Lin havia fingit que el segon objectiu servia el primer.
—Atlas és la càrrega de treball —va dir.
El rostre de Deng va canviar menys del que exigia la sorpresa.
—Només una part.
—Ho sabies.
—Sabia que el teu patrocinador havia comprat a Lenticular una prova d’inferència dispersa a gran escala. No sabia que les dades descrivien persones.
—Descriuen l’accés a persones.
—Una distinció per a advocats.
Deng va mirar més enllà d’ella, cap a la taula.
—La investigadora francesa té l’índex de camp. Narthex té el seu missatger. Guaita té el maquinari o espera rebre’l. Demà tothom preferirà que la prova fracassi, excepte les persones que necessiten la resposta.
—El meu patrocinador necessita la resposta.
—El teu patrocinador necessita demostrar que Ingot pot servir un model d’aquesta escala. Atlas és un benchmark amb un comprador incorporat.
Lin havia triat MareNostrum perquè una comparació independent dificultaria que Yulan enterrés Ingot o tornés a esborrar la contribució d’Hsu. El seu patrocinador havia aprovat el pla perquè un conjunt de dades de l’eclipsi donava a la demostració una data límit i Guaita li donava valor comercial.
No havia reclutat un testimoni neutral. Havia proporcionat un client millor.
—Aturaré la prova —va dir Lin.
—Aleshores Guaita es queda el mòdul i afirma que ha fallat. Yulan nega que hagi existit. El teu col·lega taiwanès continua absent del disseny.
—Hsu té el checksum.
—Del seu paquet. Ingot encara s’ha d’executar davant de testimonis.
La Marta va cridar des del tendal:
—Si vosaltres dos esteu decidint el món, torneu la gerra d’aigua quan acabeu.
Deng havia estat dret al seu costat. La va agafar.
—No té por de tu —va dir Lin.
—Es pensa que soc una altra persona que fa perdre el temps de dinar.
—Potser té raó.
Van tornar junts a la taula. Deng va deixar l’aigua i no es va asseure. Arnau el va reconèixer per l’EBRO i va moure una mà cap a la caixa de ràdio als seus peus.
—Això no et pot ajudar —va dir Deng en anglès.
—Poques vegades ho fa.
Mei va mirar Lin.
—Els teus?
—Una de les seves versions.
La Marta va posar botifarra al lloc buit i va assenyalar la cadira. Deng es va asseure.
Lin els va explicar què volia el seu patrocinador. Cap eufemisme sobre recerca. Yulan necessitava demostrar Ingot en un model massa gran per als sistemes d’avaluació normals. Guaita necessitava completar Antumbra, la seva execució de calibratge per a l’eclipsi. Cadascun havia anomenat l’altre soci de prova i havia tractat el resultat perillós com una aplicació d’algú altre.
Júlia va escoltar sense tocar el menjar.
—El meu arnès pot separar l’execució del model de l’índex de persones —va dir—. Cada conclusió ha d’apuntar a observacions d’origen. Les identitats especulatives romanen en una taula en quarantena.
—Pots impedir que Atlas es completi? —va preguntar Mei.
—Podem deixar que calculi les relacions i negar-nos a publicar la capa de persones.
Leïla la va mirar.
—La capa de persones conté en Karim.
—I milers de persones que no són en Karim.
—Ho sé.
El seu telèfon es va il·luminar al costat del plat. La germana d’en Sami havia enviat el signe d’interrogació acordat. Leïla va girar la pantalla perquè els altres el poguessin veure i va respondre amb el mateix signe.
Arnau va redibuixar de memòria el mapa de paper d’Oriol en un full en blanc. L’original havia desaparegut, però recordava millor les rutes de contribució que la geografia. Feeds del sud, camí de recerca de Pedralbes, magatzem de Badalona, corredor de trànsit temporal.
—Si cancel·lem la reserva —va dir—, Reixac utilitzarà una altra màquina o esperarà. Oriol continuarà retingut. Ingot continuarà sent seu.
—Si l’executem —va dir Mei—, entrem a la sala que ell ha triat a l’hora que ell ha triat.
—Sí.
La Marta va abocar aigua i va acostar les mongetes al plat de la Júlia.
Es va sentir un motor a prop de l’entrada de la vinya.
Un petit cotxe de lloguer va passar el rètol de prohibit aparcar i es va aturar amb les rodes dretes sobre l’herba seca. Dos turistes en van baixar amb visors d’eclipsi i un mapa imprès. Havien vingut un dia abans per explorar l’horitzó occidental.
La Marta ja estava dreta.
—Moveu el cotxe! —va cridar.
El conductor va fer un gest amb la mà, entenent malament la urgència com hospitalitat.
Va aparèixer fum sota la part posterior del vehicle.
No pas una flama, al principi. Una línia grisa i fina on el metall calent tocava les tiges seques. El vent la va empènyer sota el cotxe i cap al marge.
La Marta va córrer cap al cobert del tractor. Arnau i Mei van agafar les gerres d’aigua. Deng va arribar primer al cotxe de lloguer i va apartar el passatger mentre el conductor intentava engegar el motor. Moure’l ara arrossegaria el foc per l’herba.
—Deixeu-lo! —va cridar la Marta.
Va tornar amb un tractor compacte que portava un dipòsit de reg. La bomba va arrencar abans que ella s’aturés. L’aigua va colpejar el marge. Lin va utilitzar una pala per llançar terra nua sobre el front estret mentre Júlia trucava als serveis d’emergència i donava l’entrada exacta del camí.
El foc va travessar cinc metres, després vuit. Una franja aclarida entre les fileres el va alentir. La Marta va xopar l’extrem més llunyà. Els veïns van arribar amb apagafocs i un altre dipòsit. Els turistes restaven al costat de la grava, encara amb els visors d’eclipsi a la mà.
Els bombers hi van arribar quan la flama visible ja havia caigut. Van revisar el vehicle, les arrels i el terreny més enllà de la vora mullada. Ningú va anomenar heroïna la Marta. Van preguntar per què el cotxe havia passat el rètol.
La resposta era ordinària. El mirador oficial del mapa dels turistes semblava ple. Volien un lloc més tranquil.
A mitja tarda, una forma negra marcava el marge de la vinya. El cotxe es va quedar allà perquè el retiressin.
La Marta va mirar les rutes de l’eclipsi dibuixades per Arnau i va posar un dit sobre els camps del sud.
—Demà hi haurà milers de persones.
Lin va treure el Flipper taronja de la bossa i el va deixar al costat del pla de l’arnès de Júlia.
—Aquesta és la consola de manteniment d’Ingot —va dir—. Controla l’estat de servei, res més. Demà es quedarà amb mi.
Arnau la va mirar.
—I els receptors de trànsit?
—La teva captura es pot embolcallar una vegada en una aplicació de servei, quan ho verifiquem lluny de l’equipament actiu.
—Un corredor.
—Una petició. No veuràs què atura en altres llocs.
Deng va acabar el menjar que la Marta li havia servit.
—Si apareix Ingot, el recupero.
—I si apareix Guaita? —va preguntar Mei.
—El recuperaré d’ells.
—I de nosaltres?
Deng va mirar Lin.
—De qui encara el tingui.
—Aleshores no formes part de l’operació —va dir Mei.
—No n’he format part mai.
—Estàs menjant a la taula on la planegem.
Deng va deixar la forquilla.
—Perquè ella m’ha posat un cobert.
Leïla va tocar la caixa metàl·lica. Les quatre signatures del seu segell continuaven intactes.
—Si la prova obre aquest mòdul, Atlas queda complet.
—L’auditoria de la infraestructura queda completa —va dir Júlia—. L’índex de persones continua en quarantena.
—Fins que algú canviï un permís.
—Aleshores et poses al meu costat i vigiles el permís.
—Vas ocultar el prototip original durant anys.
—I tu vas ocultar el risc a en Sami dissabte. Per això la caixa porta quatre signatures.
Lin va mirar la caixa segellada.
—Puc fer el benchmark d’Ingot sense Atlas. Utilitzem un model dispers públic i traces sintètiques.
—Això demostra la màquina —va dir Arnau—. No exposa la ruta d’exportació de Reixac ni troba el validador d’Oriol.
—Aleshores digueu quin objectiu té prioritat —va dir Mei—. El mòdul, l’auditoria o l’Oriol.
La Marta va tornar la gerra d’aigua buida a la taula. El sutge li marcava un avantbraç.
—Un pla amb tres prioritats principals són tres plans que comparteixen cotxe.
Van escriure l’ordre al revers d’una factura de la vinya.
Un: un senyal en directe d’Oriol posa fi al càlcul.
Dos: les proves d’infraestructura verificades poden sortir de l’annex. No en surt cap índex de persones.
Tres: Ingot entra en estat segur encara que el benchmark quedi incomplet.
Quatre: ningú no utilitza foc, multituds ni vehicles d’emergència per recuperar maquinari.
Leïla va afegir una cinquena condició amb la seva pròpia lletra: El registre d’en Karim no queda exempt de la norma de l’índex de persones. Va mirar fixament la frase abans de signar-hi a sota.
Deng va llegir la llista i va rebutjar el bolígraf.
—La meva ordre continua sent la recuperació —va dir.
—Aleshores, quan ens segueixis demà —va respondre Mei—, sabrem què vol dir el cotxe.
La Marta va esbandir el sutge de la gerra d’aigua i la va deixar cap per avall. Mei va plegar la factura signada i la va guardar a la bossa. A la carretera més enllà de les vinyes, un altre cotxe va alentir-se davant del rètol de prohibit aparcar, el va llegir i va continuar.
Dotze d’agost. L’ombra ve de l’oest.
A les 04:52, sis planetes es van convertir en un problema de trànsit.
Arnau era dret entre les fileres de vinya mentre la veu de Berta sortia d’una ràdio a la terrassa de la Marta. Saturn era evident, alt cap al sud. Mart va costar una mica de trobar a llevant. Mercuri i Júpiter encara no havien sortit. Urà i Neptú requerien instruments òptics i prou honestedat per no assegurar que algú els havia vist.
«L’alineació no implica cap influència», va dir Berta en antena. «Vol dir que diversos planetes apareixen dins la mateixa franja general del cel. No hi ha cap força estranya que estiri el vostre cotxe, el vostre cos o la xarxa elèctrica.»
Immediatament, un oient va preguntar si l’alineació afectaria els cotxes elèctrics.
Durant la pausa següent, Berta va enviar a Arnau un fitxer d’àudio de l’assaig de contribució del juliol. Havia estat revisant les antigues notes de producció de l’Oriol perquè la policia finalment li havia preguntat quines de les seves irregularitats eren realment inusuals.
La gravació començava amb Arnau que es queixava que el rellotge d’un mòbil havia superat dues vegades el marge de tolerància. L’Oriol va respondre que la desviació continuava sent prou constant per tenir-la en compte en la planificació. Van discutir durant quaranta segons mentre Berta intentava enregistrar una introducció sobre un eclipsi a la mateixa habitació.
Aleshores, la veu d’Arnau va desaparèixer del canal.
L’Oriol va abaixar la veu. «Si Guaita demana xifres netes de l’assaig, conserva les preses fallides. A Salvador li agrada més un quadre de comandament tot verd que no pas un de veraç.»
«Estàs fent una acusació?», va preguntar Berta a la gravació.
«Et dono munició perquè puguis fer-te pesada des del principi. Se’t dona molt bé.»
Va riure, i el clip es va acabar.
Arnau va tornar a reproduir el riure. L’Oriol havia reconegut el perill prou aviat per avisar Berta i, tot i així, havia convertit l’avís en una broma que no obligava ningú a actuar. Era la seva forma habitual de generositat: donar a algú una càrrega que servia d’alguna cosa i fer que rebutjar-la semblés una falta de sentit de l’humor.
Arnau va enviar la gravació a l’agent que investigava el cas.
La Júlia va abaixar el volum de la ràdio. «Hauríem de deixar que responguessin els planetes.»
«Tenen poca formació mediàtica», va dir Arnau.
Ningú no havia dormit més de dues hores. La masia conservava la calor del dia anterior. Les finestres obertes a la foscor deixaven entrar insectes, aire sec i el soroll de tots els vehicles de la carretera llunyana. A les quatre, els motors ja anaven cap al sud.
A la paret de la terrassa, la Marta hi havia penjat tres mapes. El primer mostrava la franja oficial de totalitat. El segon mostrava els accessos per als bombers i els punts d’aigua. El tercer era un atles de carreteres prou antic per ignorar tots els serveis de navegació que ara dirigien la gent cap a les mateixes cruïlles.
Arnau confiava menys en el mapa antic i no parava de mirar-lo.
La Marta preparava pa amb tomàquet, anxoves i ampolles d’aigua. Ni vi ni discussions sobre si tenien gana. La zona ennegrida a la vora de la vinya feia olor de terra molla i de socarrim.
El telèfon de la Leïla va sonar a les 05:11.
Va escoltar sense parlar i després es va asseure al mur baix.
«En Sami és viu», va dir. «La policia l’ha trobat prop d’una entrada de càrrega passades les tres. Té els canells masegats. Li han pres el telèfon i la bossa de l’arxiu.»
«Ha vist cares?», va preguntar Arnau.
La Mei el va mirar.
«És viu», va corregir Arnau.
La Leïla va assentir. «Els ha donat el meu nom. Narthex sap que ara la meva identitat és pública.»
El mòdul Room Zero jeia segellat dins la caixa de cabals, sobre la taula de la Marta.
A les 05:30, la Mei va trucar a l’agent i el va posar en altaveu. La Lin va recolzar el telèfon contra la gerra d’aigua per enregistrar la taula. Van trencar les quatre signatures d’una en una, i cadascú llegia el seu propi nom en veu alta mentre la cinta s’esquinçava. La Júlia va connectar el mòdul a un portàtil fora de línia a través d’un bloquejador d’escriptura que normalment feia servir per a targetes de càmera i només va copiar el que l’agent va acceptar anomenar: el registre de consultes, el seu esquema i les pàgines del diari a què feia referència el registre. Va calcular el hash de tots tres, el va llegir en veu alta a la trucada i el va anotar al rebut. No va obrir l’índex.
El registre era curt. Narthex havia consultat la rèplica onze vegades durant la setmana de demostració. La consulta set demanava l’historial de moviments d’un clúster d’identitat de Marsella en tres dates de càmera.
La Leïla sabia les dates sense mirar les notes.
«Aquí el clúster no té nom», va dir la Júlia. «La rèplica porta el graf de relacions, no la capa de persones. Només l’índex complet fa correspondre un clúster amb una persona.»
«Llavors l’índex complet el tindrà», va dir la Leïla.
Van tornar a segellar el mòdul amb cinta nova i quatre signatures noves mentre l’agent anotava els números. La Leïla en va conservar la custòdia. El mòdul viatjaria cap al sud amb ella, lluny de l’annex, de Guaita i de la màquina. La còpia del registre, amb el seu hash, va anar a la bossa de la Júlia, cap a Pedralbes.
El mòdul B també contenia un fragment del diari d’operacions de Guaita, copiat juntament amb el registre. L’última entrada, dos dies abans de Room Zero, confirmava la sala mòbil Tramuntana per a l’operació d’emissió del sud en un punt elevat de la Ribera d’Ebre. La identitat de producció de l’Oriol hi apareixia com a validadora.
L’entrada podia ser una trampa, però també tenia costos massa específics per haver estat inventats a la lleugera: la reserva d’un generador, un lliurament d’aigua, dos àpats per a l’equip, una franja d’espectre assignada i una petició de blocs d’anivellament.
La Mei va encerclar el proveïdor dels àpats. La Marta coneixia la família que se n’encarregava. Havien lliurat quatre racions el vespre anterior i els havien dit que el cinquè membre de l’equip arribaria dins la sala mòbil.
«Això no demostra que l’Oriol hi sigui», va dir la Júlia.
«No», va respondre la Mei. «Demostra que s’espera que dins la sala hi hagi una persona que ningú no veurà entrar.»
«És al sud», va dir la Leïla.
«O només ho és la seva acreditació», va respondre Arnau.
«Seguim totes dues pistes.»
La Marta va desplegar els mapes de carreteres al costat del pla de contribucions reconstruït per Arnau. Els punts oficials d’observació ja anunciaven que els aparcaments eren plens. Els missatges de la policia demanaven als visitants que fessin servir les rutes designades. Les aplicacions de navegació desviaven els qui arribaven tard per les mateixes alternatives fins que les alternatives es convertien en cues.
«Ens separem a les vuit», va dir la Mei. «La Leïla i la Marta, cap al sud. Jo vaig a Llevant. Arnau, Júlia i Lin, cap a Pedralbes.»
«No pots quedar-te sola al magatzem», va dir Arnau.
«A l’hora d’obrir n’hi haurà trenta persones.»
«Guaita té els teus papers.»
«Per això cal que hi hagi algú quan arribin els inspectors.»
La Mei va posar la seva declaració preparada al costat dels mapes. Hi esmentava el palet fals del sud, el perfil de client copiat i els onze quilos desapareguts. No esmentava Ingot, el canal privat de Yulan, Atlas ni cap persona sota investigació. La comanda municipal de la Pilar continuava suspesa. Dos minoristes més havien preguntat si Llevant encara podia garantir l’origen.
«Ho envio a la policia, als nostres clients i a Berta abans de marxar», va dir.
Arnau ho va llegir. «Si Berta ho té, Reixac assumeix que pot fer-se públic. Mourà el mòdul abans de la finestra de l’annex.»
«Si espero, l’informe d’incidències de Guaita serà la primera versió pública.»
Tothom que hi havia a taula va trobar un altre objecte per examinar. La Júlia va comprovar el segell del mòdul. La Leïla va vigilar l’entrada de la vinya. La Marta va continuar preparant aigua.
«Policia i clients ara», va dir Arnau. «Berta a les deu.»
La Mei va mirar la declaració i després l’hora. «A les deu, Berta la rebrà tant si ets dins com si ets fora.»
A les 06:12 va enviar la declaració a la policia i a tots els clients que ho havien demanat. Va programar l’enviament de la còpia destinada a Berta per a les deu i no va donar a Arnau el codi de cancel·lació.
A les 06:19, l’asseguradora de Guaita va avançar la inspecció independent de Llevant del migdia a la primera franja lliure.
A les 06:23, Clara Reixac va trucar a la Mei.
La Mei va portar el telèfon a la cuina de la Marta. Arnau la va seguir al cap de tres segons, prou temps per fingir que no ho havia fet.
«La inspecció pot tornar a ser al migdia», va dir la Clara. «També pot continuar sent independent. Signa la carta de cooperació abans de les vuit i dona a l’inspector accés al maniquí, als quatre sistemes d’avaluació i als seus historials de manteniment. Guaita retira el seu observador.»
«Ja coneixes els historials de manteniment.»
«La companyia del meu germà coneix els registres lliurats a través d’una asseguradora. T’ofereixo delimitar l’abast d’aquest coneixement.»
«I el palet del sud?»
«Error d’un contractista, pendent d’investigació. Llevant no apareix com a origen a l’informe del matí.»
«Oriol Cendrós?»
La Clara va fer una pausa. «No figura en les instruccions que he rebut.»
Arnau va allargar la mà cap al telèfon.
La Mei el va apartar.
«El teu germà va fer servir la seva identitat de producció ahir a la nit», va dir. «Inclou a la carta que l’alliberareu en condicions de seguretat.»
«No puc prometre l’alliberament d’una persona que Guaita no té sota custòdia.»
«Aleshores no pots vendre la seva absència per separat de l’equip que vas traslladar sota el seu nom.»
«No estic venent res. T’estic donant l’oportunitat d’evitar una vinculació que es pot evitar.»
«Abans de les vuit.»
«Abans que comenci la inspecció. Després, els resultats comportaran obligacions pròpies.»
La carta va arribar mentre la Clara continuava a la trucada. Quatre pàgines. La Mei va llegir primer l’apartat de la signatura. La cooperació exigia que Llevant proporcionés els registres de Yulan, lliurés les cinc caixes perquè quedessin sota custòdia arran de l’incident i no fes cap declaració pública sobre Guaita fins que no hagués acabat una revisió conjunta. Guaita rectificaria l’enviament del sud i el qualificaria d’error d’un contractista sense admetre de quin contractista es tractava.
La comanda municipal de la Pilar podia tirar endavant abans de dinar. El nom de Chen quedaria fora del primer informe. Trenta empleats arribarien a un magatzem on es feia una inspecció sense cap armilla de Guaita al costat de la gàbia.
«Digues que no», va dir Arnau.
La Clara el va sentir. «Arnau no és directiu de Llevant.»
«Ja ho sé», va respondre la Mei.
«Doncs decideix com qui sí que ho és.»
La Mei va penjar sense respondre i va continuar llegint.
Arnau era dret a l’altra banda de la taula de la cuina. «Els dona els registres abans de la prova del model.»
«La policia ja té els registres.»
«Dona el maniquí a Guaita.»
«La policia ja l’ha segellat.»
«Et fa callar.»
«Manté el meu pare fora de la notícia del matí.»
«Fins que Reixac necessiti el nom.»
«Potser. Fins al migdia encara queden sis hores durant les quals els clients recullen comandes i el personal no és fotografiat rere un cordó de seguretat.»
«T’ho estàs plantejant.»
«Sí.»
Arnau va obrir la boca i la va tornar a tancar. Va posar les dues mans planes sobre la taula i va esperar.
La Mei va obrir la pàgina de la signatura.
Va escriure el número d’incidència policial a la línia en blanc reservada per al seu nom, va fotografiar les quatre pàgines i les va enviar a l’agent que investigava el cas.
Després va respondre a la Clara.
Llevant cooperarà en el marc de la investigació pública ja en curs. Sense custòdia privada. Sense silenci.
L’asseguradora va confirmar la inspecció avançada dos minuts més tard. L’observador de Guaita hi assistiria.
La Mei va passar el telèfon a Arnau. «Ara pots dir que no.»
«No.»
«Bé. Tornes a semblar tu.»
La Lin va comprovar els tres registres dels instruments. «La finestra de l’annex s’obre a les onze. Si la perdem, en Marc pot cancel·lar l’assignació.»
«En Marc pot cancel·lar-la quan arribeu», va dir la Júlia.
«Aleshores admet que sap què hi ha a la tercera caixa.»
«No tens la tercera caixa.»
«Ell sí.»
Reixac havia robat Ingot per controlar la prova, no per impedir-la. La Lin arribaria amb dos instruments i l’obligaria a proporcionar el tercer.
«I si Reixac reté Ingot al sud?», va preguntar la Leïla.
«Aleshores la Lin completa una prova legítima amb dos instruments i publiquem el que Room Zero ja demostra», va dir la Júlia.
«I si Guaita tanca l’annex?»
«Marxem.»
A Arnau li va desagradar la rapidesa amb què havia respost.
«Si veiem l’Oriol en una transmissió mentre el model funciona?»
«No el bescanviem per un altre minut de càlcul.»
Van escriure cada supòsit de fallada al costat de la ruta que obligava a modificar.
A les 06:37, Mercuri es va deixar veure durant un minut, baix a llevant, abans que el cel s’il·luminés prou per esborrar-lo. Ningú a la terrassa no podia dir honestament que hagués vist Júpiter, així que ningú no ho va dir. Els informes de trànsit van substituir l’astronomia a la ràdio. Una col·lisió prop de Tarragona. Cues a les gasolineres. Autocaravanes aturades als vorals per fotografiar una alba que tornaria a produir-se l’endemà.
La Marta va carregar aigua, mantes ignífugues i dos batefocs al seu vehicle utilitari.
«Busquem l’Oriol», va dir la Leïla.
«Conduïm cap a una zona seca amb gent aparcant pertot», va respondre la Marta. «Podem fer dues coses.»
En Deng havia marxat abans de l’alba. Els pneumàtics de l’EBRO havien deixat marques a la grava, i res més. No havia dit si seguiria la Lin o el maquinari.
A les 07:58, els tres vehicles van marxar.
Abans que la Mei entrés al seu cotxe, Arnau la va aturar al costat del portal de la vinya.
«Si el model dona un altre nom, et truco abans de decidir res», va dir.
«És una promesa petita.»
«Intento fer-ne una que pugui complir.»
«Aleshores escolta’m quan et digui que els documents també són proves.»
Volia dir que no ho havia fet mai. Els deu dies anteriors aportaven massa contraexemples.
«T’escoltaré», va dir.
La Mei li va tocar la galta cremada pel sol. «I no converteixis el fet de quedar-te al costat de la màquina en valentia.»
«Tu te’n vas sola al magatzem.»
«Trenta persones i el meu pare. Compta’ls.»
La Mei va sostenir-li la mirada un segon més i després va girar cap a llevant, en direcció a Badalona.
La Marta i la Leïla van agafar la primera carretera cap al sud.
Arnau va conduir cap a Barcelona amb la Júlia al costat i la Lin al darrere, amb el Flipper taronja dins una bossa senzilla entre els peus de la Lin.
Durant vint minuts, les seves rutes es van comportar com rutes.
Després, el trànsit de l’eclipsi va irrompre en tots els horaris.
Un accident va desviar els vehicles de l’autopista. Un tall policial els va fer passar per un poble on les furgonetes de repartiment bloquejaven tots dos vorals. El navegador va afegir dotze minuts, en va treure set i després en va afegir dinou. L’aire condicionat lluitava contra tres cossos i el sol de ple.
La veu de Berta els seguia per la ràdio, ara explicant que Barcelona veuria un eclipsi parcial de gran magnitud, no pas la totalitat. Un productor havia afegit un efecte de so al compte enrere del programa. Cada minut acabava amb una pulsació sintètica greu.
«Apaga-ho», va dir la Lin després de la sisena pulsació.
Arnau ho va fer.
A les 10:31 van arribar a l’extrem occidental de Barcelona. Faltaven vint-i-nou minuts per a la cita. Pedralbes quedava més enllà d’un trànsit que avançava a la velocitat d’una gentada a peu.
La Mei va trucar des de Llevant.
«L’inspector ha arribat abans d’hora», va dir. «I Guaita també.»
La Marta va trucar des del sud abans que Arnau pogués respondre.
«L’aparcament oficial és ple. La sala mòbil ens ha avançat per un carril tancat.»
Arnau va mirar la carretera aturada que tenia al davant. Totes dues trucades continuaven obertes.
Va posar primera. No es va moure.
A les 10:58, Lin va entrar a l’Institut Llum amb dos instruments i la documentació corresponent a tres.
Les caixes provenien del magatzem autoritzat del projecte i havien arribat en un vehicle de repartiment de la universitat. Totes dues contenien el que indicava el manifest: memòria intermèdia de telemetria i condicionament d’alimentació per a la sessió de captura d’imatges de l’eclipsi. La tercera posició del carretó era buida.
Marc Escudé aguantava la porta de l’annex.
—Trànsit? —va preguntar.
—Barcelona.
—Has anat molt justa.
—La reserva comença a les onze.
—I són les deu cinquanta-vuit. Conscienciosa com sempre.
Va mirar la posició buida sense preguntar on era la tercera caixa.
Arnau i Júlia van entrar darrere seu amb l’acreditació de projecte de Júlia. Arnau duia una acreditació de visitant i no portava cap equip de Lenticular, tret del seu propi equip de ràdio. Marc el va saludar amb la simpatia cautelosa reservada als col·legues sotmesos a revisió interna.
—Salvador ha dit que potser podries ajudar —va dir.
—Salvador diu moltes coses abans que jo les faci.
—Normalment té raó.
El vigilant del taulell interior no els va deixar passar. Va comparar la carta del projecte de Júlia amb una llista impresa a les 07:00, va comprovar que Arnau no hi constava i va trucar al responsable de guàrdia. Darrere seu, un carretó amb ulleres d’eclipsi esperava per entrar. Més enrere, dos enginyers de càmeres insistien que el seu lloc a la retransmissió en directe era més important que un visitant suspès per la seva empresa.
Arnau es va apartar.
Júlia va obrir l’esmena signada que Reixac havia aprovat abans de suspendre Arnau. La designava responsable tècnica i autoritzava un observador extern per a la validació. El vigilant va trucar al número del document, no al que li oferia Júlia. Una administradora del projecte va respondre des de casa, va maleir l’hora i ho va confirmar.
—Observador —va dir el vigilant, tornant-li el passaport a Arnau—. No toques res.
—Aquest ha estat el tema de la meva setmana.
Van perdre nou minuts i van entrar amb una autorització antiga que Reixac s’havia oblidat de cancel·lar. Al registre d’equips, el vigilant va girar el Flipper taronja de Lin, va trobar l’entrada de maig i en va tornar a anotar el número de sèrie.
A través dels vidres llunyans, la capella acollia les seves màquines quàntiques sota una llum ordenada, i el MareNostrum brunzia a la sala del costat. Ningú no es va acostar a la sala segura de màquines. No calia.
L’annex havia fet de passadís durant tot el matí. El personal que no havia anat cap al sud hi passava amb cafè i ulleres d’eclipsi. Un estudiant va preguntar a Marc si l’edifici es quedaria sense electricitat quan el Sol s’enfosquís. Marc va dir que no amb la paciència d’un home que responia la mateixa pregunta des de l’abril.
La calor ja havia entrat a les sales exteriors. L’espai controlat conservava un aire més fresc que feia olor de cable nou i del dissolvent amb què havien netejat el terra després de la prova del maig. La camisa de Lin se li enganxava entre les espatlles. Havia dormit dues hores al sofà de Marta i havia conduït fins a una ciutat convençuda que el trànsit s’apartaria tot sol perquè la cita era important.
Lin va col·locar els dos instruments legítims als bressols amb què havia practicat al maig. Refrigerant, alimentació, telemetria. Cada connexió generava una entrada a la llista de comprovació i en deixava constància al registre. Les mans recordaven les càrregues fictícies. El Flipper va respondre al primer bressol en quatre segons, i al segon també en quatre. Repetible. Avorrit. El tercer bressol esperava amb els acoblaments tapats, el bastidor buit que havia inspeccionat al maig un home que ara aguantava la porta.
—On és la teva càrrega fictícia pesada? —va preguntar Marc.
—Retardada.
—Puc marcar l’instrument com a absent.
—A les onze i mitja.
—És generós.
—El projecte ha pagat la franja.
Marc va obrir el calendari local.
—Guaita ha declarat un incident de contribució a les deu quaranta-u. Potser necessitaran aquesta sala per a la validació de continuïtat.
—Això és un annex de recerca.
—Avui totes les sales són infraestructura de l’eclipsi.
Era massa servicial, exactament igual que al maig. Exposava la norma abans que ningú preguntés quina autoritat l’aplicaria.
Arnau va recórrer una vegada el perímetre de l’annex. No estava entrenat per a allò. Va comptar les sortides, i les va tornar a comptar perquè el primer recompte havia inclòs una porta que només s’obria des de dins. Júlia es va quedar a la consola del projecte i no va mirar Marc.
—Si la porten —va dir en veu baixa—, en fotografiarem cada superfície abans que toqui un bressol.
—Si no la porten, tenim dos instruments i ens anul·laran l’assignació —va dir Lin.
—Llavors només haurem demostrat que hem arribat.
A les 11:16, una furgoneta fosca es va aturar a fora.
L’EBRO gris esperava a l’altra banda del carrer, sota els arbres, aparcat legalment. Deng es mantenia darrere del parabrisa. Havia seguit el maquinari, no Lin.
Dos contractistes de Guaita van portar una caixa Yulan negra per l’entrada pública de càrrega. La credencial d’incident la descrivia com un aparell de contribució recuperat i n’autoritzava la custòdia tècnica temporal. Tots els camps estaven emplenats. L’expedidor era Llevant Import.
El segell de la caixa coincidia amb el segell copiat del maig.
Mei va respondre la videotrucada de Lin des de la sala d’exposicions de Llevant, amb la persiana abaixada. Lin va enfocar el segell amb la càmera de l’institut mentre Mei el comparava amb les fotografies de l’enviament fals. Va demanar que li ensenyés la frontissa esquerra, la part inferior de la nansa i l’abrasió al costat del número set.
—És de la mateixa família de caixes —va dir Mei—. No és la mateixa caixa. El material de l’etiqueta és nostre. L’alineació de la impressió, no.
—Ho pots demostrar? —va preguntar Arnau.
—Puc demostrar que la nostra impressora deixa un marge de dos mil·límetres. Aquesta en té quatre.
Lin va afegir la comparació de Mei al registre del projecte abans que la caixa travessés la línia marcada. El tràmit els va costar un altre minut. Marc va mirar el rellotge i no va dir res.
—El teu tercer instrument —va dir Marc.
Lin no el va tocar.
—On l’han recuperat?
El contractista més alt va consultar la tauleta.
—Excepció d’enviament municipal.
—Quin municipi?
—El registre de l’incident és restringit.
—Llavors no entra al meu bressol.
Marc va abaixar la veu.
—Si el rebutges, l’assignació s’anul·la. Guaita retirarà les tres caixes per inspeccionar-les.
Reixac havia posat el nom de Llevant a totes dues sortides: acceptar el mòdul robat o perdre-hi l’accés seguint un procediment impecable.
Lin va fotografiar el segell, la credencial i la caixa amb la càmera de l’institut. Va afegir una nota al registre del projecte: Instrument rebut sota custòdia de tercers, objecte d’impugnació. Identitat no verificada.
El contractista de Guaita li va oferir un camp de signatura.
—No —va dir ella—. La vostra custòdia acaba quan el deixeu a la zona marcada a terra. La meva custòdia només comença després de la validació del servei.
L’home va mirar Marc.
Marc va assentir. —Acceptable.
Els contractistes es van retirar, però no van abandonar l’edifici. La seva furgoneta continuava a fora.
Lin va obrir la caixa.
A dins hi havia Ingot.
Durant un moment ningú no es va moure. La màquina era un mòdul de servei negre, amb nanses allà on calia agafar-lo i metall llis allà on un logotip hauria anunciat de qui era. Cada manifest impugnat, cada palet fals i cada persona desapareguda s’havien disposat al voltant d’una cosa que es podia aixecar entre dues persones.
Ara la conspiració tenia unes dimensions concretes: un mòdul de seixanta centímetres i quaranta-tres quilos —onze més que el conjunt de catàleg que havia substituït—, tres ports de refrigerant i una ratllada al rail dret. Amb la caixa i els accessoris, l’enviament arribava als seixanta-dos. Si es retirava Ingot i es tornava a col·locar el conjunt ordinari, la mateixa caixa pesava cinquanta-un quilos.
El mòdul era més petit del que suggeria el bastidor buit, dens al voltant de la memòria i el teixit de paquets, amb les connexions de refrigerant protegides per taps de transport. Un mes sota la custòdia de Guaita hi havia afegit una etiqueta d’inventari, però no havia esborrat cap de les marques internes de Yulan.
Lin va connectar el Flipper taronja al cable de manteniment. L’aplicació de servei va llegir els comptadors del mòdul sense despertar el teixit de còmput.
Transport correcte. Segell del paquet intacte. Darrer estat amb alimentació: 16 de juliol. Cap execució completa del model.
Guaita havia robat Ingot sense utilitzar-lo: no es podia fer servir tot sol.
—Sis quilowatts disponibles —va dir Júlia des de la consola del bressol—. Refrigeració directa estable. Teixit de recerca reservat.
—Acceleradors convencionals?
—Atenció i capes denses a punt.
Arnau mirava la càmera del passadís en lloc del mòdul.
—Els contractistes de Guaita encara són dins de l’annex.
—Deng? —va preguntar Lin.
—Encara a l’EBRO.
—No entrarà.
—Quin consol.
Lin i Marc van aixecar Ingot i el van col·locar al tercer bressol. Les mans de Marc sabien exactament cap a on es desplaçaria el pes. Abans que Lin allargués la mà cap al desbloqueig del rail, ell va prémer el pestell encastat que hi havia a sota i va girar el mòdul dos graus perquè no topés amb el col·lector de refrigerant.
La maniobra no constava al full públic de servei. Lin l’havia après gràcies al cable solt del maig.
—Vas obrir la caixa amb la càrrega fictícia al maig —va dir.
—Vaig trobar un cable solt.
—Vas copiar el segell abans d’obrir-la.
Marc va mantenir l’atenció en la guia del bressol.
—Vas triar no trucar al servei de seguretat.
—Tu vas oferir trucar a Guaita.
—Vaig oferir procediment.
El mòdul va encaixar al seu lloc.
Júlia va ampliar la credencial d’incident impugnada a la pantalla del projecte. La cadena d’autorització anava a parar a un compte de Guaita creat abans que arribés la furgoneta de Lin, no al taulell de guàrdia de l’institut. Marc havia exposat la norma a les 11:09. L’havien deixada preparada a les 10:41.
La pressió de refrigeració va pujar. L’alimentació ja estava disponible, però continuava bloquejada. Els pesos complets de Shanhai esperaven al magatzem autoritzat del projecte, massa grans per a les quatre caixes ordinàries de Badalona i inútils sense el teixit híbrid.
Lin va tancar el panell de servei. Arnau va resseguir amb la mirada el pestell ocult, la cadena de credencials i, finalment, els contractistes que encara eren al passadís.
—Des de quan? —va preguntar a Marc.
Marc no va fingir que no ho entenia.
—Des de la prova del maig.
Marc es va apartar del bressol.
—Avui Guaita és l’autoritat de continuïtat d’aquest annex. Tan bon punt hi hagi un incident, assumiran la custòdia.
—Què compta com un incident? —va preguntar Arnau.
—Qualsevol cosa que el tauler no pugui explicar.
Arnau es va moure entre Marc i el passadís.
—Sabies que l’Oriol era a la sala mòbil?
—Sabia que el seu validador continuava actiu.
—No és el que t’he preguntat.
—És el que puc demostrar. Tu em vas ensenyar a respondre així.
—Per què?
Marc va mirar els dos instruments aprovats com si poguessin respondre per ell. —Onze anys de contractes de subvenció. Cada projecte s’acaba al juny i em renoven al setembre si algú se’n recorda. Guaita em va oferir la direcció de continuïtat d’aquest annex. Fixa. La meva filla comença l’escola al setembre. —Va aixecar una espatlla—. Reixac mai no em va demanar que fes mal a ningú. Em va demanar que seguís el procediment una mica abans que ho fes l’institut.
Arnau havia sentit la mateixa aritmètica de la meitat dels enginyers que havia contractat mai.
Marc va comprovar la temperatura del tercer bressol, va veure que era mig grau superior a la prevista i va ajustar el valor de consigna de la sala. Després va dividir la pantalla de paret en tres.
El panell d’incendis mostrava carreteres lliures, sense vehicles. El panell de trànsit mostrava una cua sense fum. El panell de custòdia mostrava dos instruments aprovats i una tercera posició buida, mentre Ingot es refredava just a sota.
—Trieu-ne un —va dir.
Júlia els va fotografiar tots tres en el mateix enquadrament.
Marc va tornar a mostrar la corba de refrigeració a la pantalla de paret.
—La sala és estable.
La porta del passadís es va obrir. Un dels contractistes de Guaita va comprovar que la caixa negra ja no era a terra i després va parlar pel micròfon que duia al puny de la màniga.
A les 11:43, Lin va armar el tercer instrument.
Ingot va fer la seva primera respiració completa de potència refrigerada.
A l’altra banda del carrer, els llums de l’EBRO gris es van encendre.
La primera hora útil d’Ingot va acabar amb una veritat, una mentida i cap manera de distingir-les només pel grau de confiança.
Arnau va observar com es carregava el model. Quan les prediccions d’encaminament d’Ingot l’encertaven, els tokens avançaven. Quan fallaven, la màquina s’aturava prou estona perquè tothom sentís la refrigeració.
«Cinc coma nou quilowatts», va dir Lin. «Dins el límit.»
«La latència del primer token és terrible», va respondre Arnau.
«No té historial del prompt.»
«Un defecte compartit per les persones.»
Lin havia posat en servei el mòdul abans que comencés la càrrega, agenollada al costat del bressol amb la seva inscripció d’enginyera en un token de maquinari. Ingot era un prototip amb una sola ranura de clau. No executaria cap sessió per a ningú a qui no li haguessin presentat, i xifrava tot el que la sessió escrivia, l’estat del model i l’índex de treball per igual, amb una clau que només existia dins del mòdul.
Marc ho havia observat des de la porta. «I si l’incident exigeix transport?»
«Espera de transport», va dir Lin. «Dos minuts. Segella la clau de sessió perquè la feina es pugui reprendre en un altre teixit. Donar-lo de baixa destrueix la clau. Això triga més, i és l’única operació que ningú no hauria d’interrompre. Un magatzem de claus escrit a mitges en un prototip d’una sola ranura és un totxo.»
«Qui el pot tornar a posar en servei?»
«Un enginyer inscrit. O la fàbrica.»
Marc havia assentit com si la resposta fos rutinària i havia tornat al passadís.
Júlia va llegir l’arnès de verificació línia per línia. Cada afirmació necessitava una font independent abans de poder sortir de la quarantena.
La primera tasca plantejava una pregunta concreta: explicar el trànsit repetit de correcció dins de diversos fluxos de contribució de l’eclipsi.
Abans que Júlia admetés el prompt, el rellotge de l’assignació es va tornar de color ambre.
L’ordre d’incident de Guaita havia reduït la franja de l’annex a quaranta-cinc minuts. La càrrega del model n’havia consumit disset. Lin podia conservar els comptadors de rendiment o completar la fase de verificació de les proves, però no totes dues coses.
Arnau va trucar a Reixac per la línia de projecte enregistrada.
Reixac va respondre amb la planta de contribució al darrere. Diversos treballadors travessaven l’enquadrament portant cables i filtres per a l’eclipsi. Duia un auricular que Arnau ja li havia vist fer servir durant avaries ordinàries.
«Necessitem restablir l’assignació original», va dir Arnau.
«L’Institut Llum va acceptar la franja de l’incident.»
«La reserva de refrigeració i la carta del projecte són vigents fins a les vint-i-una hores. La vostra ordre va escurçar l’accés després que arribés l’instrument.»
«El tercer instrument funciona?»
Lin observava Arnau des del suport. Júlia mantenia la mà allunyada del control del prompt. La resposta correcta també era la que donava a Reixac el que volia.
«Els tres instruments són estables», va dir Arnau. «L’equip de recerca està preparat per continuar la seva avaluació aprovada.»
Reixac va esperar. Feia onze anys que ensenyava a Arnau quina frase corresponia a una trucada d’incident. Arnau l’hi havia donada sense acusacions, antecedents ni la paraula Ingot.
«Com a enginyer responsable de Lenticular», va dir Reixac, «recomanes restablir-la?»
Arnau va mirar la seva acreditació de visitant damunt la taula. Lenticular havia suspès el seu accés, li havia retirat l’equip i havia indicat als col·legues que no li responguessin. La carta de projecte encara duia la seva signatura.
«Sí, Salvador.»
Reixac va ampliar l’assignació fins a les vint-i-una hores. La seva aprovació va aparèixer a la pantalla del projecte mentre la trucada continuava oberta.
«Gràcies», va dir Arnau.
«Acaba la prova.»
La línia es va tancar. Lin va desar l’autorització al costat del registre de custòdia impugnat. Arnau es va treure l’auricular i el va col·locar amb cura dins del contorn marcat a la taula.
Abans de la resposta, el model va produir feina.
Va demanar mostres de fluxos que Júlia havia exclòs, va proposar tres esquemes incompatibles i va intentar assignar més context del que permetia la infraestructura de recerca. Lin va reduir el conjunt d’experts actius. Arnau va rebutjar un arxiu de càmeres la llicència del qual no permetia aquell ús. Júlia va obligar cada analitzador generat a executar-se en un contenidor sense accés a la xarxa. Els primers vint-i-tres minuts van consistir sobretot a dir que no a una màquina capaç de formular peticions més de pressa del que ells podien rebutjar-les.
La porta de l’annex feia clic cada vegada que algú passava pel passadís. Més enllà, un carro grinyolava. A la pantalla de Júlia, sis mil registres de proves es convertien en cinc mil vuit-cents i després en cinc mil quatre-cents.
La primera resposta completa va trigar onze minuts després que l’arnès admetés el prompt. Culpava el manteniment rutinari dels rellotges i citava un butlletí d’un proveïdor del 2024. Arnau va reconèixer el butlletí. Parlava d’intercomunicadors d’estudi, no de codificadors de contribució.
«El mateix fabricant», va dir. «La família de productes equivocada.»
Júlia va marcar la citació com a invàlida. La resposta completa va desaparèixer de la pantalla d’auditoria. Lin no la va conservar com a resposta gairebé encertada.
«Un altre cop», va dir.
La segona execució es va encallar i va repetir la mateixa frase fins que Júlia la va aturar.
Shanhai va proposar quatre possibilitats. Manteniment dels rellotges. Correcció d’errors. Telemetria del proveïdor. Transferència encoberta d’índex.
Va escriure un analitzador per als registres d’esdeveniments. Júlia el va sotmetre a proves generades amb mostres conegudes. Una va fallar perquè el model tractava un camp de longitud com si fos temps transcorregut. Arnau va corregir la interpretació a partir de l’especificació de difusió. El segon analitzador va superar les proves.
Li van donar un flux els blocs de correcció del qual Arnau ja havia comptat a mà. El model en va trobar catorze. El seu full de càlcul en contenia tretze. Durant nou minuts van suposar que n’havia passat per alt un. Aleshores Júlia va descobrir que el model comptava una retransmissió com una observació nova.
«És el mateix bloc», va dir Arnau.
«Va arribar dues vegades», va respondre Lin.
«La xarxa el va repetir. El món, no.»
Júlia va afegir una prova de traçabilitat de la font. El recompte va baixar a tretze. Només llavors va permetre que els altres fluxos tornessin al context.
La quarta possibilitat va passar al capdamunt.
Cada bloc de correcció viatjava al costat d’un camp de dades d’usuari no registrat, d’aquells que la majoria de reproductors ignora. En fluxos de càmera no relacionats, aquell camp portava fragments que es repetien per node d’Atlas i no per cap error de rellotge o de vídeo. Els fragments s’acoblaven per formar actualitzacions de relacions: operador, passarel·la, sala probable, grau de confiança. Els reproductors els descartaven. No calien perquè la imatge arribés als espectadors.
«Aquesta és la ruta d’exportació», va dir Arnau.
«Una ruta candidata», va respondre Júlia.
«Tres fluxos independents. La mateixa estructura.»
«Aleshores és una estructura que hem vist tres vegades. On va a parar continua sent només el que esperem trobar a l’altre extrem.»
Van resseguir la ruta de contribució fins a un relé comercial reservat per a la distribució internacional posterior a l’eclipsi. Narthex tenia un certificat de client per al servei receptor. No podia controlar les càmeres. Podia rebre el mapa complet un cop Guaita l’amagués dins d’un trànsit que tothom esperava que fos voluminós.
El model havia trobat un límit d’infraestructura que cap persona de l’habitació no havia vist.
«Maquinari barat», va dir Arnau.
«Memòria i encapsulament més barats», va corregir Lin. «Dins d’una sala amb energia, refrigeració, xarxa i acceleradors convencionals cars. Qui en diu un superordinador portàtil està venent alguna cosa.»
«Què vens tu?»
Lin va estudiar la línia estable de sis quilowatts. «El dret a dir que n’hem construït una part diferent.»
Lin va fotografiar els comptadors de rendiment.
Arnau va fotografiar el patró de correcció verificat.
Júlia no en va signar cap.
«Segona tasca», va dir.
Atlas contenia un clúster d’identitat associat al perfil de client de Llevant. El clúster vinculava l’enviament fals cap al sud, la caixa que rebia el trànsit, un operador de càmera d’un magatzem i el cinquè cas Yulan. El nom del subjecte continuava en blanc.
Shanhai el va omplir.
Chen Zhou. Confiança: 0,94.
Arnau va mirar fixament el nom del pare de Mei.
Ningú no va corregir la pantalla.
La refrigeració continuava darrere seu. Un treballador de la neteja va empènyer un carro davant de la finestra de l’annex i es va aturar per llegir l’avís de l’eclipsi a la porta. Marc va respondre una trucada de ràdio al passadís. La quotidianitat de l’edifici va proporcionar onze segons durant els quals l’acusació va semblar definitiva.
Sota el nom, Shanhai va proposar accions: suspendre el perfil de client, conservar els dispositius associats, notificar els operadors participants. Cadascuna era raonable si el nom era cert. Cadascuna podia arribar a Llevant abans que Arnau arribés a Mei.
Va desconnectar el cable de xarxa de la pantalla d’auditoria.
La pantalla es va tornar grisa. L’execució aïllada va continuar; només es va interrompre la visualització exterior.
«Això no era el teu control», va dir Júlia.
«Aleshores assigna-me’n un.»
«Estàs protegint una persona que coneixes interrompent un procés que havies acceptat observar.»
«Sí. Apunta-ho també.»
El model va citar cinc fonts. Juntes explicaven una història persuasiva: Chen havia utilitzat la seva empresa per rebre Ingot i moure caixes buides cap al sud.
«Fals», va dir Arnau.
«El coneixes», va respondre Lin.
«Ell no va enviar el palet.»
«Demostra-ho amb les proves.»
Arnau va obrir el graf de procedència. No hi havia cap rastre documental al darrere. Les cinc fonts convergien en un únic origen: el perfil d’avaluació copiat de Llevant.
Júlia va canviar la regla d’independència.
La confiança va caure de 0,94 a 0,38.
«Encara és massa alta», va dir Arnau.
«Per a quina acció?», va preguntar Júlia. «Aquest és el camp que falta.»
«Per a qualsevol acció contra ell.»
«Aleshores el sistema necessita un llindar d’actuació.»
Volia que ella digués que Chen era innocent. En canvi, li havia ofert una altra columna. Arnau va fer retrocedir la cadira amb prou força per colpejar la guia dels cables.
«Què vols que hi introdueixi?», va preguntar. «Que fa un te terrible? Que guarda cargols de ràdios espatllades perquè potser algun nen en necessitarà un? Sé on era diumenge al matí. Mei ho sap. Mitja finca ho sap. La teva màquina té cinc còpies d’una mentida i en diu proves.»
Júlia el va deixar acabar.
«Aleshores aquestes persones són proves que el conjunt de dades ha exclòs», va dir. «No són una correcció que pugui inventar perquè estàs enfadat.»
Arnau va tornar a mirar les cinc branques que convergien en un formulari copiat. La decència de Chen, la certesa de Mei i els àpats a l’oficina del magatzem no apareixien enlloc de la pantalla.
Va obrir un registre d’observació en blanc, però es va aturar.
«Si introdueixo ara el meu testimoni, estic canviant les proves després d’haver vist la resposta.»
«Sí», va dir Júlia.
«Però excloure’l deixa la resposta equivocada.»
«També sí.»
Lin el va mirar de reüll. «Ara entens per què Hsu guardava paper fora del nostre projecte.»
No hi van afegir el testimoni d’Arnau. Van marcar la identitat com a no resolta i van enumerar què faltava: rebut físic, testimoni independent, registre original de números de sèrie.
Arnau va trucar a Mei a Llevant.
Ella va respondre entre veus i alarmes de magatzem. L’inspector independent havia obert el maniquí. L’observador de Guaita impugnava el registre.
«El model ha assenyalat el teu pare», va dir Arnau.
Silenci.
«Com a què?»
«L’operador que hi ha darrere de l’enviament i de l’equip de càmeres. S’equivoca.»
«Per què?»
Va explicar la plantilla compartida i com les fonts convergien en una de sola.
«Aleshores ensenya-li les persones», va dir Mei. «En Joel, el meu pare, el conductor, el veí que va obrir el seu pati.»
«No són al conjunt de dades.»
«Per això el conjunt de dades s’equivoca.»
Darrere seu, algú va cridar el nom de Chen.
«No publiquis res», va dir Mei.
«No ho farem.»
«Ni la identitat falsa. Ni la ruta real. No fins que sàpiga quines conseqüències tindria publicar-ho per a aquest magatzem.»
Darrere d’Arnau, la refrigeració d’Ingot es va intensificar quan la tasca següent va entrar a la memòria.
Mei ho va sentir. «Continueu.»
«L’índex de persones està en quarantena. La ruta d’infraestructura pot demostrar que Guaita exporta Atlas.»
«L’última tasca ha assenyalat el meu pare. A qui podrà assenyalar la següent abans que em truquis?»
«No surt res de l’habitació.»
«Has respost una pregunta diferent.»
A Llevant, algú va abaixar una persiana a mà. La cadena va repicar durant la trucada. Arnau va imaginar Mei dreta al moll de càrrega amb l’inspector independent, l’observador de Guaita i el seu pare escoltant com una màquina l’acusava des d’una altra ciutat.
«Si ara ens aturem», va dir, «perdem la ruta fins a Narthex. Potser perdem la ruta fins a Oriol.»
«I el meu pare és al principi, on el pots veure, de manera que el seu perill sembla menys urgent.»
«He desconnectat el cable de la pantalla.»
«Després que aparegués el seu nom.»
«Què vols que faci?»
«Deixa de fer preguntes a la màquina sobre persones. Ja ha tingut un nom d’aquesta família.»
Júlia el va observar des de la taula de verificació. Lin no ho va fer. Mantenia els ulls en els comptadors de rendiment, sense donar al matrimoni ni privacitat ni públic.
Arnau va mirar la pantalla grisa. Aturar la tasca de persones volia dir renunciar a respostes abans de saber si una d’elles assenyalaria Oriol.
«Si apareix el seu nom», va dir, «podríem trobar-lo.»
«Si apareix el seu nom, t’ho creuràs perquè ho necessites.»
«Ho verificaria.»
«Com vas verificar el meu pare perquè el coneixies?»
No va respondre.
Mei va continuar. «Conserva la màquina. Conserva la ruta. Congela tots els resultats d’identitat. Si hi apareix Oriol, el resultat quedarà en espera amb tots els altres. Troba’l a partir de proves que puguem qüestionar.»
«Això pot costar temps.»
«Ja ens n’ha costat deu dies. Aquest el decideixo jo amb tu.»
Arnau es va girar cap a Júlia. «Pots posar tota la capa d’identitat en quarantena sense aturar la fase d’infraestructura?»
«Sí. Marc veurà el canvi d’abast.»
«Doncs que el vegi.»
Júlia va construir la quarantena com un volum xifrat propi a la memòria flash local d’Ingot. L’arnès en guardava la clau i només l’alliberaria amb dues signatures. Va excloure el volum del calendari d’instantànies de l’annex i de tots els treballs de replicació. Res del que contingués no existiria enlloc fora del mòdul.
Júlia va fer signar el canvi a Arnau. La seva autorització del projecte constava sota la d’ella: els mateixos dos noms que apareixien a l’antic manifest d’Atlas.
«Fet», va dir a Mei.
«Envia’m l’abast signat.»
«No confies en mi?»
«Envia-ho, Arnau.»
L’hi va enviar.
La cadena del magatzem va deixar de repicar. Mei va llegir l’abast mentre ell esperava.
«Ara continua», va dir.
La trucada es va acabar.
A la porta de l’annex, Marc observava la pantalla d’estat. «Primer resultat?»
«Línia de base de quantització», va dir Lin.
«Amb èxit?»
«Resultats desiguals.»
Va semblar decebut, cosa que volia dir que esperava una mentida més útil.
La seva mirada es va moure cap al graf de procedència abans que se n’anés. Arnau va veure el moment en què Marc va entendre que havien trobat la feblesa de les fonts duplicades. Va enviar un missatge sense treure’s el telèfon de la butxaca; el polze es va moure dues vegades contra la tela.
En menys d’un minut, el tauler d’incidents de Guaita va afegir un avís groc al costat del circuit de refrigeració de l’annex.
Cap lectura dels sensors havia canviat.
Júlia va verificar que tot l’índex de persones continuava en quarantena. Va deixar les relacions d’infraestructura verificades disponibles per a l’auditoria.
A la pantalla del model, el nom de Chen Zhou va desaparèixer.
El flux de correcció va continuar allà. L’avís groc de Marc, també.
El primer punt d’observació del sud va tancar a les 15:07.
Lin se’n va assabentar per un quadre de comandament de Guaita abans que l’anunci públic arribés a la ràdio. Una barra verda de capacitat es va tornar vermella. La indicació de trànsit va canviar de USE OFFICIAL ROUTE a FOLLOW LOCAL DIRECTIONS. A sota, va aparèixer una llista de zones d’aparcament addicionals no oficials sense l’aprovació dels bombers.
—Qui les ha afegit? —va preguntar Arnau.
Marc va llegir la pantalla.
—Coordinació de l’esdeveniment.
—Quin coordinador?
—Guaita agrega la informació local.
—No era això el que preguntava.
Marc va sortir per respondre una trucada d’incidència.
Dins l’annex, Ingot continuava carregant observacions d’Atlas mentre es connectaven els senyals de l’eclipsi. A fora, Barcelona travessava una tarda d’aspecte ordinari, excepte per la gent que s’aturava a les voreres per provar les ulleres mirant el disc sencer del Sol. La franja de totalitat quedava molt al sud i a l’oest. La ciutat rebria una foscor parcial profunda, no pas l’esdeveniment complet promès pels titulars descuidats.
El telèfon de Lin portava la part del país que l’annex no podia veure.
Marta va trucar des d’un camí de servei per damunt del punt de retransmissió del sud. Hi havia cotxes a banda i banda malgrat els senyals de prohibit aparcar. Un vehicle policial va intentar fer girar una autocaravana i va descobrir-ne cinc més al darrere.
—El navegador de Guaita els envia als camps —va dir Marta—. No als aparcaments oficials. A les entrades dels camps.
—Pots arribar a la sala mòbil d’Oriol?
—La veiem a sota de la torre de retransmissió. El camí que ens separa està col·lapsat.
Lin li va demanar que girés la càmera.
La imatge va passar de la cara de Marta al camí. Els vehicles ocupaven qualsevol espai aprofitable: cotxes compactes amb el morro dins les terrasses d’oliveres, furgonetes de lloguer amb les rodes damunt la línia blanca, una autocaravana travessada davant d’un portal perquè el conductor havia descobert massa tard que l’obertura era més estreta que el vehicle. Les famílies pujaven cadires plegables pendent amunt entre els vehicles. Un rètol escrit a mà oferia aparcament per deu euros en un camp que el mapa oficial marcava com a matollar sense conrear.
—Aquest portal estava encadenat quan hi hem passat al migdia —va dir Marta.
—Qui l’ha obert?
—Algú amb una cisalla o una clau. El propietari és a Reus.
El quadre de comandament de Guaita descrivia el mateix lloc com COMMUNITY OVERFLOW B. Capacitat vuitanta. Ocupació actual seixanta-tres. Estat de l’accés dels bombers: desconegut.
Un camp desconegut havia adquirit un nom convincent i un número útil. El número no es quedava al quadre de comandament. Guaita publicava el flux oficial de talls i aparcaments de l’esdeveniment, el que les aplicacions de navegació incorporaven cada pocs minuts com la veritat de la carretera. Tan bon punt un camp tenia nom i capacitat, qualsevol telèfon de les carreteres del sud podia portar un conductor fins a la seva tanca.
Leïla va enviar una fotografia. La carrosseria blanca de Tramuntana s’alçava entre els vehicles de producció, presumiblement amb la paret falsa de la sala d’equipament tornada a instal·lar. Una furgoneta fosca esperava al costat. Una persona amb una armilla groga d’incidències vigilava la porta.
Cap rostre. Cap prova que Oriol continués a dins.
A les 16:20, un segon punt oficial va arribar al límit de capacitat. Les aplicacions de navegació van desviar els vehicles cap a camins secundaris. Els conductors seguien els altres a través de portals oberts perquè el cotxe del davant feia que la incertesa semblés autoritzada.
L’annex rebia centenars d’observacions de trànsit cada segon, però gairebé cap informació amb sentit. Un receptor informava de dotze vehicles. Una càmera comptava dinou objectes. Un soci de navegació informava de circulació lenta. Cap font contenia la frase que importava: l’últim lloc segur per girar havia quedat bloquejat per una família que descarregava un telescopi de la mida d’una nevera.
Shanhai va inferir l’obstrucció a partir de tres fonts i va suggerir una ruta per evitar-la. Júlia va comprovar l’alternativa contra la capa dels serveis d’extinció. El camí acabava en un barranc sec.
—Rebutja-la —va dir.
El model va proposar el mateix camí dos minuts més tard amb una puntuació de confiança inferior.
—No recorda que el barranc és un motiu —va dir Arnau.
—Doncs codifiquem el motiu.
Shanhai els havia estalviat hores en el flux de correccions i encara podia convertir una línia cartografiada en un camí perquè la sintaxi ho permetia.
Marta i Leïla van deixar el vehicle sobre la grava i van continuar a peu portant aigua, mantes ignífugues i el mòdul Room Zero. Es podien moure més de pressa que el trànsit, però no prou per recórrer quilòmetres sense dificultat.
El vessant feia olor de pols, farigola trepitjada i motors calents. La gent seia en cadires plegables mirant cap a l’oest, com si la vista fos un cinema que encara no hagués començat. Un nen va preguntar en francès quan arribaria la foscor. El seu pare va dir aviat i va mirar un telèfon la bateria del qual ja s’havia inflat amb la calor.
Leïla observava les mans, les sabates, qui encaixava en aquell lloc. Un home amb una armilla groga estava massa quiet al costat de la sala mòbil. Un altre recorria repetidament els mateixos deu metres sense mirar el cel. La multitud els amagava i els encerclava. Qualsevol cosa ràpida es veuria des de la porta.
—Si baixem ara, serem un altre cotxe bloquejat —va dir Marta.
—Si esperem, el foc ens barrarà el pas.
Marta va mirar l’herba seca del camí no oficial. Pàl·lida, trencadissa, ja marcada per les roderes. Dimarts havia passat l’estona observant com cremava un marge semblant.
—Doncs esperem allà on encara puguem moure’ns.
A les 17:36, el primer cotxe aparcat sobre l’herba seca va començar a treure fum.
Un espectador va enregistrar el començament. El vídeo va arribar al centre de contribucions i després a l’annex perquè tots els programes volien imatges del trànsit de l’eclipsi. Una família descarregava cadires d’un cotxe amb porta posterior. Al darrere, va aparèixer una línia fina de fum sota el costat del motor d’un altre cotxe. Algú va assenyalar. El conductor va obrir una porta, va veure flames sota les tiges seques i va intentar moure’l.
Els pneumàtics van arrossegar l’herba encesa cap endavant.
Lin va veure el conductor tornar a pujar al cotxe en flames després que dues persones li cridessin que no ho fes. Les rodes del darrere van patinar al pendent. Les tiges enceses es van embolicar a l’eix. Quan el cotxe va agafar tracció, va travessar sis metres de camp i es va aturar al costat d’una filera de vehicles els propietaris dels quals miraven el cel des de la carena.
L’operador de càmera va recular. La imatge va girar per damunt de cames nues, sandàlies i un nen que duia les ulleres de l’eclipsi amb totes dues mans. Algú va arrossegar el nen fora de quadre. Una dona va intentar apagar les flames amb una manta de pícnic de teixit sintètic. Es va encongir amb la calor i es va enganxar a si mateixa.
“Digues al control de contribucions que mantingui l’original en emissió”, va dir Arnau.
“Emissió vol trenta segons”, va respondre Marc des de la porta.
“El comandament d’incendis necessita la geometria del camí.”
“No és per això que es va contractar aquesta font.”
Lin va copiar la petició al registre del projecte. “Demana a l’operador una compartició d’emergència. No prenguis el flux.”
Marc la va mirar com si el consentiment fos un protocol ineficient. Va fer la trucada.
L’operador hi va accedir. Va aparèixer una segona vista a l’espai de treball dels serveis d’extinció, retardada pel mateix camí de contribució que Atlas utilitzava per a l’índex. Ara la càmera mostrava als equips de resposta quina entrada havien bloquejat els espectadors.
La gent cridava instruccions contradictòries. Un home utilitzava un extintor contra el vehicle mentre el foc avançava darrere seu. Altres movien els cotxes alhora, bloquejant el camí estret que necessitaven els bombers.
El clip es va acabar abans del desenllaç.
“La calor d’un vehicle pot encendre l’herba”, va dir Lin. “No passa cada vegada.”
“Només ha de passar una vegada a cada camp”, va respondre Júlia.
Va passar més d’una vegada.
Un foc va començar sota un vehicle aparcat. Un altre va començar a prop d’una flama de cuina que algú creia protegida del vent. Una tercera causa continuava sense determinar. Vegetació seca, calor i resposta tardana es van unir. Guaita no havia encès cap llumí. El seu sistema de rutes havia col·locat més fonts d’ignició en terreny inadequat i havia fet que totes les rutes d’evacuació transportessin trànsit entrant.
Els propietaris del primer camp van arribar junts als seus cotxes. Les portes s’obrien cap a l’espai estret entre les fileres. Els motors es van engegar. Les pantalles de navegació deien als conductors que sortissin per l’entrada per on intentava arribar el camió de bombers.
Berta va abandonar el guió del programa i va repetir la instrucció local: deixar les claus al vehicle, moure’s a peu només quan se’ls indiqués, mantenir obert el carril d’accés. L’estudi va posar un mapa darrere seu. Mostrava els aparcaments oficials en blau i ometia Community Overflow B perquè cap autoritat no podia confirmar que existís.
La capa pública de Guaita encara mostrava el camp en verd.
“Ho saben, que està cremant”, va dir Arnau.
“La seva capa d’incendis ho sap”, va respondre Júlia. “La capa d’aparcament encara no ha acceptat l’actualització.”
“Una sola vista operativa.”
Marc havia tornat al passadís. Va sentir la frase i no va respondre.
A les 18:05, el fum travessava l’horitzó occidental del punt més gran del sud. El Sol encara era prou alt per brillar-hi per damunt. Els espectadors es negaven a marxar.
Havien conduït des de França, Alemanya, els Països Baixos, Madrid, Barcelona. Havien reservat habitacions amb un any d’antelació i havien dormit als cotxes. La totalitat duraria poc més d’un minut i potser no tornaria a les seves vides. Un avís sobre la possibilitat de fum competia amb la certesa que marxar significava perdre-s’ho.
“No són irracionals”, va dir Júlia. “Estan valorant un esdeveniment rar per damunt d’un risc descrit com a possible.”
“Això és irracional”, va respondre Arnau.
“Aleshores més val que el sistema de rutes ho tingui previst, perquè ningú d’aquell turó no marxarà perquè haguem trobat la paraula justa per descriure’ls.”
La càrrega de refrigeració d’Ingot va augmentar. Els errors dels experts es van incrementar mentre el model sortia del domini de les indicacions anteriors i entrava en fonts en directe. Lin va reduir la cua de processament en lloc del marge de seguretat.
A les 18:29, Leïla va trucar.
“Hem sentit l’Oriol”, va dir. “La sala mòbil s’ha obert per ventilar. Un home de dins discutia sobre una correcció del rellotge.”
“L’has vist?” va preguntar Arnau.
“No. Només la veu.”
“Podeu arribar a la porta?”
“No mentre Guaita hi tingui tres persones i la multitud no tingui on moure’s.”
Va enviar una imatge més àmplia. Entre Leïla i la porta de la sala mòbil, els espectadors havien establert un petit poble: cadires, neveres portàtils, trípodes de càmera, dos gossos lligats a la mateixa tanca i una taula que venia ampolles d’aigua tèbia. Els tres treballadors d’incidències de Guaita semblaven ordinaris enmig de tot allò. Arribar a l’Oriol per la força obligaria Leïla a provocar un pànic al costat d’un camí que ja calia per als bombers.
“Si és a dins, ha esperat fins ara”, va dir. “No farem servir la multitud.”
Arnau volia dir-li que arribés a la porta igualment. El desig va durar prou per espantar-lo.
“Obriu primer el carril dels bombers”, va dir.
Marta es va incorporar a la línia. “Un carril de bombers al sud nostre està bloquejat per cotxes que arriben. Si l’obrim, podrem arribar a la sala mòbil i els equips d’emergència podran arribar al camp.”
“El corredor temporal prioritari”, va dir Arnau.
Lin va mirar el Flipper al costat del port de servei d’Ingot. La seva aplicació personalitzada contenia ara l’única petició verificada del receptor de l’esdeveniment, extreta de l’assaig autoritzat. Enviar-la podia crear una ruta verda curta per a un vehicle d’emergències registrat. També podia aturar un trànsit que no podien veure.
“Encara no”, va dir. “Confirmeu el corredor i el vehicle.”
A les 19:35, la Lluna va tocar el Sol damunt de Catalunya.
No va fallar res elèctric. La gent de Barcelona va cridar d’alegria i va mirar a través de les ulleres homologades. Al sud, el fum s’estenia més baix per damunt d’un horitzó.
Lin no va tocar el Flipper.
Arnau va obrir el corredor a les 19:46 i va perdre de vista allò que tancava.
Marta havia confirmat la ruta tres vegades. Un vehicle dels bombers local esperava a l’extrem oriental amb la seva identitat temporal de prioritat d’eclipsi activa. El carril bloquejat passava pel camp que hi havia sota la sala mòbil. Si les cruïlles seleccionades concedien una seqüència breu, els equips d’emergència podrien entrar i Leïla avançar darrere seu.
L’ordre s’havia capturat durant l’assaig de trànsit autoritzat, vuit dies abans, i s’havia verificat contra la documentació del sistema temporal de l’esdeveniment. Els receptors eren equips d’esdeveniment comprats per a un sol estiu. No s’havien construït mai per rebutjar una petició que ja havien sentit. Arnau no va falsificar ni alterar l’ordre. La reenviaria sense canvis. No va endevinar cap credencial ni va ensenyar a Shanhai a atacar cap senyal.
Lin va connectar el Flipper taronja amb un cable sèrie a un pont de manteniment aprovat de l’annex. El dispositiu petit mostrava la petició i la seva identitat d’emergència registrada. El pont l’enviaria a través de la xarxa de l’esdeveniment fins a una passarel·la de camp al sud. Aquella passarel·la, ja autoritzada, emetria localment als receptors temporals.
El Flipper era una consola, no una ràdio que arribés a tot Catalunya.
—Una petició —va dir Lin.
—Un corredor —va respondre Arnau.
—Cap estat fora dels receptors seleccionats.
—Ja ho sé.
—Digues el cost.
Va mirar el mapa del trànsit.
—Els vehicles dels accessos a les cruïlles s’aturaran. No sabem si n’hi ha cap que sigui una ambulància, si algun conductor entra tard ni on acaba la cua.
—Ara decideix.
La trucada de Marta continuava oberta. Darrere la seva veu se sentien clàxons, una sirena i gent cridant indicacions en més d’un idioma.
Arnau va trucar a Mei.
El dit de Lin es va apartar del Flipper. La petició esperava sota el botó central.
Mei va respondre al tercer toc. Al magatzem que hi havia darrere seu, l’alarma d’emergència emetia un so breu cada cinc segons.
—Puc obrir un corredor temporal al sud —va dir ell—. Els bombers són a l’entrada. Leïla pot seguir-los cap a la sala d’Oriol.
—Pots o has de fer-ho?
—Ho estic preguntant.
—M’ho estàs dient amb el botó preparat.
Va mirar la mà de Lin, la identitat registrada i la línia verda que encara no existia.
—El trànsit transversal s’aturarà fins a un minut —va dir—. No podem veure la cua sencera. Si s’acosta un altre vehicle d’emergència, el sistema pot no comparar-los.
—Els bombers poden entrar sense això?
Marta va respondre des de l’altra trucada.
—No abans que el camp es tanqui. Hi ha cotxes travessats als dos carrils.
Mei la va sentir.
—I Oriol?
—La sala mòbil és més enllà del camp.
—Si ell no hi fos, obriries el corredor per al camió de bombers?
Arnau va observar el mapa del sud. El fum havia inutilitzat una càmera. Els espectadors ocupaven la carretera que el diagrama encara dibuixava com dues línies netes.
—Sí.
—Aleshores no facis d’Oriol el motiu. És el motiu pel qual ho vols més de pressa.
—Això canvia la tria?
—Canvia el que escrius al registre.
L’alarma va tornar a sonar darrere seu.
—Què hi passa, allà? —va preguntar.
—La tensió ha caigut dues vegades. L’inspector vol obrir la gàbia abans que falli la bateria. Guaita vol deixar el servidor de proves en línia. Jo en puc mantenir una.
—Mantén les proves.
—Has respost de pressa.
—La gent pot sortir de l’edifici.
—Bé. Respon la teva pròpia pregunta de la mateixa manera. Obre la carretera als bombers.
Arnau va mirar Lin.
—Una seqüència.
—Una —va dir ella.
—Envia-ho —va dir Arnau.
Lin li va fer prémer el botó central.
El pont de manteniment va acceptar la petició. Durant quatre segons no va canviar res. Després el primer receptor del sud va confirmar-la, seguit del segon. Al diagrama del trànsit, una línia curta es va tornar verda.
Marta va sentir el resultat abans que Arnau el veiés.
—El vehicle dels bombers es mou —va dir.
El tercer receptor es va endarrerir perquè una cruïlla estava ocupada. El corredor es va mantenir. Un accés transversal es va tornar vermell i la longitud de la seva cua va desaparèixer més enllà de la vora del mapa.
—Què hi ha aturat, allà? —va preguntar Arnau.
—Cap càmera a la vista de prova —va dir Lin.
—Atlas té càmeres.
—I no utilitzarem un índex de persones per justificar l’ordre.
Júlia va trobar una emissió pública de trànsit enfocada cap a l’accés de la cruïlla. S’actualitzava cada quinze segons i només mostrava el final de la cua. Una furgoneta de repartiment, tres cotxes, un autocar. A la imatge següent, l’autocar s’havia desplaçat de costat per deixar passar un vehicle blanc. Entre els arbres només se’n veia la llum blava del sostre.
—Una ambulància —va dir Arnau.
—Potser.
El receptor temporal havia obeït la identitat de bombers autoritzada i havia aturat un altre vehicle d’emergència per fer-ho. El sistema no tenia una visió compartida de les prioritats, i Arnau tenia una imatge pública que s’actualitzava cada quinze segons.
—Ho cancel·lem? —va preguntar Lin.
Va observar les confirmacions. Cancel·lar alliberaria la cruïlla, però aturaria el camió de bombers abans de l’entrada del camp. Continuar podia retenir el vehicle invisible durant un altre minut.
—Completa la seqüència —va dir—. Després informa del conflicte.
La decisió va entrar a l’auditoria amb el seu nom.
El tercer receptor va confirmar-la al cap de quaranta-dos segons. La línia verda va arribar a l’entrada del camp.
L’emissió pública es va actualitzar. L’autocar havia pujat una roda a la cuneta. El vehicle blanc el va avançar i va desaparèixer. El so de la sirena va arribar pel telèfon de Marta uns segons més tard, avançant per una carretera diferent.
Arnau no podia saber si la seva tria havia endarrerit l’assistència o només ho havia semblat. El seu nom continuava al costat de la retenció de quaranta-dos segons a l’auditoria.
El telèfon de l’annex va sonar a la línia d’emergència.
Júlia va respondre i va apartar l’auricular de l’orella. Una operadora volia parlar amb el responsable del corredor temporal. Lin va assenyalar Arnau.
Va donar el seu nom.
—Heu retingut la cruïlla E-tres? —va preguntar l’operadora.
—Durant quaranta-dos segons. Una identitat de bombers registrada avançava cap a l’oest.
—Teníem una unitat mèdica a l’accés de la cruïlla.
Arnau va mirar la imatge pública congelada a la pantalla de Júlia. Una llum blava entre dos arbres. Cap número de vehicle.
—S’ha endarrerit?
—Ha sortit de la cua. Pregunto si la vostra seqüència l’ha obligada a pujar a la cuneta.
—No puc veure el principi de la cua.
—Qui el pot veure?
Atlas podia. L’índex en quarantena tenia tres càmeres probables a prop de la cruïlla i una relació amb una operadora per damunt del llindar. Arnau podia preguntar a la màquina quina vista havia observat l’ambulància. La resposta també diria a Atlas que aquella operadora era important.
Júlia va apartar d’ell la pantalla de persones.
—La càmera pública s’actualitza cada quinze segons —va dir Arnau—. Mostra l’autocar fent espai. Puc enviar aquestes imatges i l’hora exacta de la nostra retenció.
—Envia-les. No m’enviïs una interpretació.
Va exportar tres imatges, la confirmació del receptor i la línia de l’auditoria amb el seu nom. L’operadora va romandre en silenci mentre arribaven.
—La unitat mèdica informa que no hi ha hagut cap col·lisió —va dir—. Retard desconegut. Manteniu la cruïlla alliberada.
—Ho està.
—Que continuï així.
La línia es va tallar.
A la paret, el vehicle blanc no va tornar. La imatge pública següent només mostrava l’autocar abaixant la roda de la cuneta i un conductor dret fora del seu cotxe, assenyalant després de la llum desapareguda.
El vehicle de servei de Marta va seguir els bombers. Leïla hi caminava al costat fins que la carretera es va obrir prou perquè hi pogués pujar. Els espectadors van moure les barreres quan van veure el camió i després es van tornar a tancar al voltant de la ruta que deixaven enrere.
—Podem arribar a la sala mòbil —va dir Leïla—. Guaita ja ens pot veure.
El Flipper mostrava la petició completada. Arnau el va desconnectar. Repetir la seqüència seria una acció nova sense autorització ni visibilitat. No hi hauria una segona onada verda.
Va exportar el registre de la petició abans de tancar l’aplicació de servei. Lin va signar l’estat del dispositiu. Júlia hi va afegir les imatges públiques del trànsit i el possible conflicte amb l’ambulància. Si una investigació preguntava més endavant si el corredor havia ajudat, el registre contindria el vehicle que no havien pogut identificar i la cua que no havien pogut mesurar.
A la paret de l’annex, el programa de l’eclipsi de 3Cat mostrava Berta en directe des del centre de contribucions. El Sol parcial apareixia al seu costat com una corba blanca i brillant a través del filtre aprovat. Darrere la càmera, els productors parlaven pel seu auricular.
La seva expressió va canviar.
Durant mesos, havien demanat a Berta que convertís l’eclipsi en gana. Havia estat al costat de telescopis escolars, havia entrevistat astrònoms sobre la cromosfera, havia corregit presentadors que anomenaven alineació gravitatòria una agrupació propera de planetes i havia respost espectadors que volien saber si les seves mascotes necessitaven ulleres protectores. La repetició havia fet que la seva veu fos prou familiar per entrar a les cuines sense invitació.
Ara aquella familiaritat es convertia en una infraestructura d’emergència que cap contractista no havia dissenyat.
—Guaita ha enviat una actualització —va dir en antena—. Demana a les càmeres participants que continuïn enfocades al cel i diu que les imatges del trànsit poden provocar una preocupació innecessària.
Arnau va sentir que Marc maleïa fluix.
Berta va apartar la mirada del teleprompter.
—No seguirem aquesta instrucció. Els serveis d’emergència de la zona d’observació meridional demanen a la gent que mantingui lliures les carreteres d’accés i que abandoni les zones d’aparcament no oficials quan els ho indiquin. Si el vostre cotxe és sobre vegetació seca, no el mogueu si hi ha foc a sota o al voltant. Seguiu els equips sobre el terreny. No us atureu a la carretera per fotografiar el fum.
No va acusar Guaita. No va revelar Atlas. Va proporcionar informació que els espectadors podien utilitzar i va rebutjar la frase destinada a mantenir totes les càmeres enfocades al cel.
El programa va passar a una vista del trànsit. Els cotxes ocupaven l’entrada d’un camp mentre un camió de bombers utilitzava el corredor que Arnau havia obert.
A l’auricular de Berta, l’editor de guàrdia volia que es verifiquessin les imatges del fum abans de tornar-les a emetre. Ella va continuar.
—Barcelona no és dins la franja de totalitat —va dir—. No conduïu ara cap al sud. L’eclipsi ja ha començat. Mireu-lo amb seguretat des d’on sigueu.
Algunes persones escoltarien perquè l’havien sentit parlar d’ulleres, planetes, núvols i del mateix eclipsi durant mesos. D’altres creurien que la seva ruta era l’excepció.
El productor li va tallar el micròfon durant una seqüència aèria mentre l’advocat de guàrdia revisava les imatges. Arnau la va veure girar-se de perfil i discutir amb algú més enllà de la càmera. El programa va omplir vint segons amb el Sol que s’encongia i després va tornar a ella.
—Als meus editors els preocupa que mostrar fum pugui animar la gent a moure’s en el moment equivocat —va dir—. És una preocupació raonable. Els serveis d’emergència decideixen quan us heu de moure, no aquest programa ni una empresa privada de coordinació. Continuarem transmetent les seves instruccions.
Marc va sortir de l’annex sense donar explicacions.
Arnau el va veure travessar el passadís cap als dos contractistes de Guaita. Un utilitzava el telèfon. L’altre es va girar cap a la sala dels instruments.
—Custòdia de l’incident —va dir Lin.
El refredament d’Ingot es mantenia estable. El model complet continuava processant la corba descendent de llum. L’índex de relacions d’Antumbra avançava cap a la finalització. La traça d’auditoria verificada creixia al costat de la taula de persones en quarantena.
Júlia va comprovar les emissions del sud.
—La petició verda ha creat un marcador temporal. Atlas ha correlacionat tres receptors de trànsit amb dos operadors de càmera.
—L’hi hem facilitat —va dir Arnau.
—I hem obert la carretera de rescat. Totes dues coses van a l’apèndix de fallades.
El seu telèfon mostrava un missatge de Mei.
Tensió inestable a Llevant. L’inspector ha marxat. L’observador de Guaita s’hi ha quedat.
Aleshores va trucar Leïla.
—Hem arribat a la sala mòbil —va dir—. Es mou.
A l’emissió del trànsit, la furgoneta fosca es va allunyar darrere del camió de bombers i va entrar al corredor abans que l’últim receptor tornés a la normalitat.
El conductor de la furgoneta havia esperat al voral fins que la identitat de bombers va obrir la primera cruïlla i després s’hi havia incorporat prou a prop perquè el receptor tractés tots dos vehicles com una sola interrupció en moviment. Cap senyal piratejat. Cap segona ordre. Guaita havia utilitzat l’espai creat per una decisió legítima de rescat.
Leïla corria al costat del vehicle de servei de Marta mentre la furgoneta avançava davant seu.
—Els hem donat la carretera —va dir.
—Hem donat la carretera als bombers —va respondre Arnau.
—Ells s’han quedat la resta.
Podia sentir-li la respiració i la multitud que es tancava darrere dels vehicles.
—No els persegueixis travessant la gent. Mantén-hi contacte visual si pots. Oriol necessita que la carretera continuï oberta més del que nosaltres necessitem aturar la furgoneta.
Leïla va maleir una vegada i va deixar que la distància augmentés.
Darrere la furgoneta, la dotació de bombers va aparcar un camió travessat a la boca del carril i hi va col·locar controladors i cons al llarg. Les cruïlles van tornar al seu cicle normal.
Guaita va cavalcar sobre l’última llum verda d’Arnau fora del camp.
El corrent va fallar a Llevant a les 20:03.
L’eclipsi no en va ser la causa. Un transformador que alimentava part del recinte havia passat la tarda sotmès a la calor i a una demanda inusual. Refrigeració, aire condicionat, carregadors del magatzem, equipament temporal de l’esdeveniment. Quan en va saltar la protecció, els llums de l’exposició es van apagar, els ventiladors van perdre velocitat i trenta persones van deixar anar el mateix crit de sorpresa.
Mei va sentir que el sistema de bateries s’engegava sota les escales de l’oficina.
—Que ningú es mogui —va cridar.
Es van encendre els llums d’emergència. El magatzem va passar de ser un lloc de treball a convertir-se en passadissos d’ombres. A fora, es van obrir les persianes de les naus veïnes mentre la gent comprovava si l’avaria només els afectava a ells o era general.
L’inspector independent havia marxat després de documentar el maniquí llastat. L’observadora de Guaita continuava a la unitat dos: una dona anomenada Sílvia Prat que havia mostrat una acreditació vàlida de l’asseguradora i no havia tocat res sense demanar permís. La seva cautela feia que Mei encara se’n refiés menys.
—Les unitats Yulan requereixen una aturada controlada —va dir Sílvia.
—Quatre sí. Una conté plaques d’acer.
—La caixa de proves encara porta un controlador actiu.
—Connectat a una font aïllada.
Mei va obrir el quadre d’emergència. La bateria podia alimentar el servidor de proves, l’alarma, la xarxa de l’oficina i un circuit de la sala de sistemes durant quaranta minuts. No els quatre aparells del catàleg de Yulan, ni l’exposició, ni la ventilació del magatzem.
Va apagar Shanhai.
Les quatre caixes ordinàries van quedar en silenci, una rere l’altra. La conciliació de l’inventari es va aturar. La feina del catàleg que hi havia oberta va desaparèixer de les pantalles del personal, però va quedar desada. El model local havia estat útil tota la setmana. No tenia dret al corrent només perquè una màquina més important compartia el seu nom.
Mei va tallar tots els circuits excepte el de proves, el de l’alarma i el de la xarxa de l’oficina.
El silenci va revelar quantes coses de Llevant normalment no se sentien. Sense ventilació, la teulada espetegava mentre alliberava la calor del dia. Les alarmes de les bateries piulaven en diverses naus del recinte. En algun lloc, enmig de la foscor, una joguina es va activar dins de la capsa i va començar a repetir una instrucció alegre en mandarí fins que un empleat la va trobar i li va treure les piles.
Mei va assignar dues persones a cada porta de càrrega, no com a vigilants sinó com a testimonis. Va donar la càmera de l’oficina al seu pare i li va demanar que enregistrés les posicions dels interruptors automàtics, la pantalla de la bateria i el precinte de proves intacte en una única presa contínua.
—Confies més en el paper —va dir Chen.
—Avui vull totes dues coses. Tu anota les lectures mentre la càmera grava.
Va trobar el talonari d’albarans amb paper carbó i va començar. Si més tard algú n’alterava un, el registre digital i el de paper es veurien obligats a contradir-se amb tota honestedat.
—Estàs deixant morir el magatzem —va dir el seu pare.
—Temporalment.
—Així és com les màquines descriuen morir.
Va repartir llanternes del prestatge de devolucions.
En un televisor de l’oficina alimentat amb bateria, unes imatges del sud mostraven fum cobrint part de l’horitzó occidental. El Sol s’havia aprimat sota la Lluna i baixava cap a la calitja de l’incendi. Les multituds continuaven als turons. Els vehicles d’emergència avançaven entre gent que havia plantat cadires al mig del pas.
Arnau va trucar des de Pedralbes.
—Ens acostem al calibratge final —va dir—. Guaita ha activat el protocol de custòdia en cas d’incident.
—Aquí ha fallat el corrent. El dipòsit de proves és actiu. La resta està aturada.
—El teu pare?
Mei va mirar Chen, que ajudava un empleat a trobar el desbloqueig manual d’una porta de càrrega.
—Encara mal identificat. Encara donant instruccions.
Un transpalet es va moure a les seves esquenes, en la foscor.
Joel estava traient la cinquena caixa Yulan de la gàbia.
—Para —va dir Mei.
No ho va fer.
Va acabar la trucada i va travessar el magatzem.
—La caixa es queda aquí, sota precinte de proves.
—La refrigeració està apagada.
—Conté acer.
—El controlador continua actiu. El departament de seguretat de l’empresa ha dit que la caixa calenta ha de sortir si falla el corrent o la refrigeració.
Sílvia va aparèixer al final del passadís.
—El departament de seguretat de quina empresa?
Joel la va mirar i va entendre massa tard que havia revelat una informació que no tenia ningú més.
Mei va posar un peu davant de la roda del transpalet.
—El nom —va dir.
—Va dir que es deia Rui.
—Des de quan?
—Des del juny. Després del lliurament. Coneixia Lin Qiao, el contracte d’avaluació, l’error del número de sèrie. Va ensenyar una acreditació de Yulan.
—Què li vas dir?
—Temperatures. Moviments. Qui demanava informació sobre les caixes. Res sobre els clients.
—Li vas dir quan vam obrir el maniquí.
Joel va abaixar les mans del transpalet.
—Sí.
Mei va voler pegar-li. El desig li va arribar nítid i la seva simplicitat la va avergonyir. Joel l’havia anat a buscar a l’escola quan els seus pares treballaven fins tard. Li havia ensenyat quins majoristes pagaven a temps i quins clients tornaven un article espatllat només després de substituir-ne les peces aprofitables. I també havia revelat a un desconegut els moviments de tothom qui entrava al seu magatzem.
—Et va preguntar per mi?
—Per tothom. Va preguntar qui entenia el sistema duaner, qui guardava còpies locals, qui parlava amb Lin. Ho va fer passar per un qüestionari de compliment normatiu.
—I Arnau?
Joel va mirar a terra.
—Vaig dir que es fixa en el que no toca fins que resulta que sí que tocava.
—Walden?
—No. No sabia que haguessis anat a casa.
—Figueres?
—Et vaig trobar el proveïdor de mòduls. Li vaig dir que algú hi havia preguntat.
L’EBRO gris havia seguit Guaita cap al nord perquè les gestions que Joel feia per ajudar havien circulat per totes dues xarxes.
—Protegies el producte —va dir Mei.
—Em pensava que ens protegia. Si desapareixia l’equipament de Yulan, a qui culparien?
La mateixa por havia dut Mei al magatzem abans d’esmorzar aquell diumenge. Joel havia pres la mateixa primera decisió que ella, amb menys informació i davant d’una acreditació convincent.
—Aparta el transpalet —va dir.
Ho va fer.
Sílvia va allargar la mà.
—Guaita pot traslladar la caixa a un lloc de custòdia amb alimentació elèctrica.
Mei va deixar anar una rialla seca.
—La teva empresa va portar les caixes buides cap al sud i la màquina real a Pedralbes. Aquesta es queda on la policia la va precintar.
—Això és una acusació.
—També consta en tres enregistraments.
Al seu voltant, els treballadors del magatzem havien aixecat els telèfons. No d’amagat. Sílvia podia veure tots els objectius.
Va abaixar la mà.
—Aquests enregistraments mostren un incident elèctric i un empleat que intenta protegir equipament actiu —va dir Sílvia—. No mostren Guaita movent Ingot.
—No. Mostren que sabies quina caixa falsa havies de demanar abans que Joel digués quina era.
L’atenció de Sílvia es va desplaçar cap als telèfons. Quatre empleats havien enregistrat la frase. Quatre enregistraments havien començat en moments diferents. Sílvia no podia mirar els quatre objectius alhora.
—Hauríeu de conservar els originals —va dir Sílvia.
—Gràcies. Venem sistemes d’emmagatzematge.
Chen va riure darrere de la càmera. El so va trencar prou la por perquè dos empleats tornessin a respirar amb normalitat.
L’estimació de la bateria va baixar a vint-i-sis minuts.
Mei va passar el servidor de proves a la font d’alimentació més petita i va apagar fins i tot la xarxa de l’oficina. Un disc, una alarma, un registre de l’obertura del maniquí. La resta de Llevant va quedar a les fosques.
L’estimació de la bateria va pujar de vint-i-sis a trenta-vuit minuts. Va escriure el número al talonari d’albarans de Chen i hi va signar a sota. Joel va preguntar si havia de signar com a testimoni.
—Sí —va dir.
Ell es va sorprendre.
—El teu nom va sota el meu.
Va signar.
Aleshores Mei va allargar la mà perquè li donés les claus del magatzem.
Joel va mirar les claus que duia al cinturó. L’anella obria la porta d’entrada del personal, totes dues persianes, la gàbia de devolucions i tres naus veïnes els propietaris de les quals confiaven en ell perquè rebés els lliuraments matiners.
—Fins quan?
—Fins que pugui dir a cadascú quins moviments de mercaderia vas comunicar i deixar que decideixin quines claus et tornen.
—Em necessites aquesta nit.
—Necessito el teu testimoni. Les claus es queden amb mi.
Al seu voltant, els treballadors del magatzem continuaven enregistrant. Mei hauria pogut endur-se les claus a l’oficina i resoldre l’assumpte en família. Ho va fer davant de les persones els moviments de les quals Joel havia revelat.
Joel va desenganxar l’anella i la hi va deixar a la mà.
—Puc quedar-me? —va preguntar.
Mei volia que marxés perquè la seva presència obligava la ràbia a competir amb l’alarma de la bateria, Guaita i la caixa falsa. Però fer-lo marxar també eliminaria el testimoni que més sabia de les setmanes anteriors al robatori.
—Et quedes on et pugui veure algú —va dir—. Demà els ho expliques tu mateix als veïns.
—Hi ha més coses —va dir Joel—. Sobre el juliol. Encara no estic preparat.
—Doncs estigues-ho quan t’ho pregunti.
Joel es va tornar a asseure al costat del maniquí llastat, on els telèfons encara el podien veure.
Al televisor, el fum es va empassar la vora inferior del Sol.
Mei va tornar a trucar a Arnau.
—Joel era la filtració —va dir—. Equip de recuperació de Yulan. Deng Rui.
—Està fora de perill?
Va mirar el seu cosí al costat del transpalet.
—És aquí. La caixa és aquí.
A l’annex, algú va parlar darrere d’Arnau. Una ordre d’incident. Un precinte de transport.
—Mei —va dir—, s’enduen Ingot.
—Ensenya’m el precinte.
A les 20:24, els falsos interventors d’incidents van entrar a l’annex i el model va començar la seva passada final.
Portaven credencials de Guaita damunt del groc dels serveis d’extinció. Les credencials eren vàlides. La seva ordre declarava un risc de refrigeració de la infraestructura durant una emergència regional i transferia els tres instruments de recerca a una custòdia protegida.
Marc Escudé els va obrir la porta.
Arnau va comptar tres interventors, no dos. El tercer no duia eines, només un estoig rígid per a documents i una càmera corporal de l’institut subjectada damunt del groc prestat. Es va col·locar on la seva gravació mostraria Lin obstruint una custòdia autoritzada i exclouria Marc del panell d’accés.
Júlia es va moure un pas de costat. La seva pròpia càmera del projecte ara incloïa tots dos homes.
L’interventor va ajustar la seva posició.
Ella també.
—Sis minuts —va dir Lin.
L’interventor principal va mirar la pantalla d’alimentació d’Ingot.
—Aturada immediata.
—Una aturada no controlada posa en risc la pressió del refrigerant i la corrupció de l’emmagatzematge. Sis minuts us donen un estat segur i una passada neta per l’emmagatzematge.
Va consultar la tauleta. L’ordre cobria la retirada. L’avís de Lin el convertia en responsable de l’aturada.
—Quatre minuts —va dir.
Lin va començar la llista de comprovació de l’aturada en una pantalla mentre deixava actiu el treball d’auditoria en una altra. Les accions només eren compatibles si el model acabava abans de l’aïllament del refrigerant. No ho va ocultar. La càmera de servei va enregistrar-li les mans, els comptadors i cada advertiment.
—Esteu continuant el càlcul durant un incident —va dir l’interventor principal.
—Estic completant una passada de consistència de l’emmagatzematge exigida per la vostra ordre de transferència.
—La tasca del model no és manteniment de l’emmagatzematge.
—Aleshores el vostre autor tècnic sap més coses d’Ingot del que diu la reclamació de custòdia.
Va deixar de parlar.
La càmera de servei el va captar abaixant la tauleta.
Fora de l’annex, el Sol de Barcelona s’havia convertit en una fina mitja lluna brillant, baixa a l’oest. La ciutat no era dins de la totalitat. Els fanals es van encendre sota una foscor parcial i profunda. La gent cridava d’alegria des de teulades i patis, i després callava quan la llum va adquirir un color que cap fotografia feta amb un telèfon podia retenir.
A les transmissions del sud, la Lluna s’acostava a cobrir-ho tot.
Algunes càmeres mostraven un horitzó occidental net. D’altres, fum. Un lloc oficial havia viatjat durant anys cap a aquell minut i només podia veure una taca taronja darrere de la cendra.
Shanhai va processar les corbes de caiguda de la llum. Antumbra va alinear la resposta de l’exposició, el comportament de la compressió, el retard de la xarxa i els rellotges corregits. Les relacions d’Atlas que havien estat probables es van tornar segures. Els rellotges deien a Atlas quina imatge venia de quina caixa. Els registres de continuïtat de Guaita aportaven la resta: l’inventari de comptes de manteniment, les concessions d’adreces i les fitxes d’actius que guardava de cada soci que gestionava. Els operadors es van unir a les passarel·les. Les passarel·les es van unir als comptes de manteniment. Les sales no catalogades van adquirir adreces.
Al seu costat, l’índex de persones es va omplir.
Els noms apareixien més de pressa del que Arnau podia llegir. Alguns venien amb cadenes de fonts. D’altres, de registres copiats disfressats de proves independents. Chen Zhou va tornar amb un 0,92 fins que l’arnès de Júlia va col·lapsar les fonts duplicades i el va fer retrocedir per sota del llindar de quarantena.
Milers d’altres noms no tenien ningú a la sala que els defensés.
—Traça d’auditoria completa —va dir Júlia—. Índex d’infraestructura al noranta-vuit per cent. La capa de persones encara està processant-se.
—Atura les persones —va dir Arnau.
La pantalla de l’annex va canviar abans que Júlia pogués actuar. Reixac va aparèixer a través del canal remot d’incidents, assegut en algun lloc més silenciós que la sala que controlava. La mà de Júlia es va aturar damunt del control. L’ordre d’Arnau va quedar en cua sota el rostre de Reixac.
—No interrompis l’índex —va dir—. La capa de persones és la capa de responsabilitat. Sense ella, publiqueu un mapa d’institucions i protegiu tots els individus que en van abusar.
—I n’assenyalem milers que no ho van fer —va respondre Júlia.
—Aleshores publiqueu la confiança. Que decideixin els tribunals.
—Un nom arriba a un tribunal en negreta. La puntuació de confiança hi arriba com a nota a peu de pàgina, si és que algú la imprimeix.
Reixac va mirar Arnau.
—T’has passat la carrera exigint observabilitat. Ara que el sistema pot mostrar la responsabilitat, vols un punt cec.
—On ets? —va preguntar Arnau.
—Això altera l’argument?
—Altera si compartiràs les conseqüències.
El fons de Reixac contenia una paret buida, un got d’aigua i cap finestra.
—Soc on la continuïtat m’exigeix —va dir.
—Vols dir fora de tots els sistemes als quals ens demanes que ens unim.
—No. Vull dir fora del teatre. Tots confoneu la proximitat amb la virtut.
—Un punt cec compartit per tothom és diferent d’una visió completa venuda per una sola empresa —va dir Arnau.
—Només fins que la pròxima empresa el reconstrueixi —va dir Reixac—. I la pròxima prova tindrà una signatura governamental. Elimineu aquesta i la capacitat sobreviurà.
—Aleshores també haurien d’haver de prendre la decisió en públic.
Leïla va respondre a través de la trucada oberta des del sud.
—La consulta set és en aquella capa. El clúster d’en Karim, resolt.
Darrere de la seva veu se sentien sirenes i el motor del vehicle de Marta.
—Si ho eliminem, el teu indici desapareix —va dir Arnau—. Júlia. Conserva-ho per a un tribunal.
—On? —Júlia no va aixecar la vista—. El magatzem viu a la memòria flash d’Ingot. Ingot marxa d’aquí a quatre minuts sota custòdia d’incident. Conservar-ho vol dir lliurar-ho a Guaita i demanar a un jutge que el reclami.
—Exporta-ho.
—Des de la declaració d’incident, el nostre enllaç de sortida passa per la passarel·la de continuïtat de Guaita. El punt de control fa centenars de gigabytes. Tenim quatre minuts, i la seva passarel·la registra cada byte que hi passa.
—Doncs només el registre d’en Karim.
—El seu registre és un punter dins del graf. Tot sol no demostra res. Per demostrar-ho hauria d’exportar el graf que hi ha al darrere. I per trobar-lo hauria de consultar la capa de persones amb el seu nom. —Va mirar la trucada oberta—. Cada consulta a la capa de persones queda escrita al registre d’Atlas. Així és com tenim la consulta set de Narthex. La meva hi quedaria al costat.
—Ho sé —va dir Leïla.
—Necessito que ho diguis —va dir Arnau.
Durant dos segons, Leïla no va respondre.
A la seva línia oberta, algú va demanar un acoblament de mànega. Un nen va plorar perquè la foscor havia començat massa aviat. Leïla s’havia passat anys buscant una persona entre sistemes que es negaven a posar-li nom. Ara li demanaven que destruís la primera resposta consultable que aquells sistemes havien produït.
—Elimina l’índex de persones —va dir.
La veu no li va tremolar. L’alè que va venir després, sí.
Júlia va seleccionar el magatzem de quarantena. El sistema exigia dues aprovacions del projecte perquè el seu arnès havia tractat les accions destructives amb més cura que la inferència. Va signar primer.
Arnau va signar després.
L’eliminació no tocaria els pesos del model. No destruiria l’auditoria d’infraestructura verificada ni les proves que mostraven que Guaita havia construït Atlas i que Narthex n’havia contractat el desenvolupament. Retiraria la taula completa que convertia les relacions probabilístiques en noms que un comprador podia cercar.
Les observacions de les càmeres en brut van quedar amb els seus operadors originals. Guaita va conservar fragments i proves antigues. La rèplica de Room Zero, segellada sota la custòdia de Leïla, contenia un graf sense noms. El que desapareixeria era el punt de control complet i únic creat a partir de la corba de l’eclipsi, enllaçat entre institucions i a punt per a una consulta comercial.
L’interventor principal es va acostar.
—Temps.
Lin va obrir el menú de transport.
—Encara no és segur.
—Els vostres quatre minuts s’han acabat.
Al lloc del sud, l’últim arc del Sol va desaparèixer.
La totalitat va arribar baixa sobre l’horitzó.
La terra es va enfosquir a les transmissions mentre una estreta banda taronja romania sota l’ombra. Venus va aparèixer primer, brillant i ben amunt al sud-oest. Cap planeta el va seguir. Mercuri i Júpiter eren en algun lloc dins la banda taronja sota el Sol, massa baixos per a qualsevol càmera de les transmissions. La gent que s’havia passat la tarda cridant va callar. Fins i tot un equip de bombers va mirar amunt durant un segon abans de tornar a la línia.
Arnau observava malgrat la sala.
Els ventiladors de refrigeració van canviar de to quan la temperatura exterior va baixar un grau que els controls de l’edifici no havien previst. Al terrat, els ocells van creuar cap als arbres com si el vespre s’hagués comprimit en segons. Des dels carrers més enllà de la universitat arribava un so més gran que l’alegria i més silenciós que el pànic: tot un barri reaccionant davant un Sol que Barcelona gairebé, però no del tot, podia perdre.
La càmera del sud més propera a Marta mostrava la corona a través d’una escletxa del fum. La següent no mostrava res més que un horitzó taronja i negre. Dos grups separats per dotze quilòmetres havien viatjat cap al mateix esdeveniment promès i havien rebut cels diferents.
Shanhai va completar l’auditoria.
Júlia va executar l’eliminació.
L’arnès va destruir la clau del volum de quarantena. La taula de persones va quedar a la memòria flash d’Ingot com a text xifrat, sense res al món capaç de llegir-la. L’arnès va produir un rebut d’eliminació que enumerava què s’havia fet il·legible i què s’havia conservat. Cap ànima oculta no va escapar. Cap model no s’hi va oposar.
Júlia no es va refiar només del rebut. Es va fer la pregunta que li havia ensenyat cada prova de restauració: on més? El volum de quarantena no havia estat mai al calendari d’instantànies de l’annex, i el seu registre de replicació no mostrava cap còpia que hagués sortit del mòdul. El mirall de continuïtat que Guaita tenia de l’annex s’havia sincronitzat per última vegada a les 17:40, abans que existís la corba de l’eclipsi. Va adjuntar tots dos registres al rebut.
Per això Reixac havia enviat interventors i un carro. Mai no havia necessitat una còpia. Necessitava el mòdul.
Arnau va alliberar el paquet verificat.
No calia que res de gran travessés la passarel·la de Guaita. El fitxer signat era des de la tarda, xifrat, en poder de cada destinatari, i només va sortir la clau d’alliberament, uns quants centenars de bytes des del telèfon del projecte de Júlia.
Contenia el recorregut contractual de Guaita, la procedència d’Atlas, l’apèndix de fallades de Júlia tal com era aquella tarda, la ruta d’exportació del flux de correccions i les fonts de proves darrere de cada afirmació. Cap credencial de càmera. Cap accés en directe. Cap identitat consultable.
Berta el va rebre. L’agent investigador el va rebre. Tres arxius de recerca independents van rebre el mateix paquet signat. Reixac podia dir que era robat, però no podia fer que cada còpia discrepés.
—Publicat —va dir Arnau.
La imatge de Reixac continuava a la pantalla d’incidents.
—Heu alliberat dades operatives robades durant una emergència —va dir.
—Amb procedència i limitacions.
—Ningú llegeix les limitacions.
—Era el vostre model de negoci.
Reixac va apartar la mirada. Li havia arribat una alerta d’algun lloc fora del marc.
En aquell moment, la pantalla de servei de Lin es va tornar verda.
—Segur —va dir.
Espera de transport. La clau de sessió, segellada dins del mòdul, no destruïda. En un teixit que controlés Guaita, el punt de control d’infraestructura i l’estat del model es podrien reprendre un cop un enginyer inscrit o la fàbrica obrissin el mòdul, i Guaita tenia maneres de persuadir tots dos. La passada d’emmagatzematge havia sostingut el teixit fins al quart minut, i l’interventor toleraria una operació curta després d’això, no dues. Donar-lo de baixa hauria destruït la clau, però necessitava més temps del que ningú de la sala estava disposat a esperar, i Marc era al panell d’accés vigilant precisament aquell menú. Interrompuda, l’operació inutilitzava el mòdul per sempre i s’enduia el registre de servei, i la prova de Hsu vivia en aquell registre. Una clau segellada encara es podia eliminar més endavant, un dia amb menys mans a la sala. Lin havia triat l’operació que podia acabar.
Els interventors van desconnectar Ingot.
Arnau es va plantar en el trajecte del carro. No el va tocar.
—Aparta’t —va dir l’interventor principal.
—Dona’m l’adreça de destinació.
—Emmagatzematge protegit d’incidents.
—Això és una classificació.
—Aparta’t.
Darrere d’Arnau, la càmera corporal del tercer interventor enregistrava una obstrucció. La càmera de Júlia enregistrava la negativa a donar una destinació. Lin va dir una vegada el seu nom.
Arnau es va apartar.
Podia retardar el carro potser vint segons i oferir a Guaita una imatge neta d’ell interferint amb l’equip durant una emergència regional. O podia deixar passar l’estoig i conservar la pregunta sense resposta.
Van treballar correctament. Refrigerant aïllat, alimentació bloquejada, taps de transport instal·lats, mòdul aixecat i introduït al seu estoig negre. Marc va comprovar cada pas. El registre digital de custòdia mostrava una recuperació d’incident de Guaita d’un equip de Llevant en disputa i una transferència a un magatzem segur.
Custòdia perfecta per a un robatori.
Arnau va sostenir el telèfon cap a l’estoig. Mei observava des de Llevant.
—Més a prop del segell —va dir.
Es va acostar fins que l’interventor principal el va bloquejar.
—No es pot enregistrar el transport protegit.
La imatge ja havia arribat a Mei.
—És nostre —va dir.
—L’estoig?
—La identitat. Logotip antic, anglès en primer lloc, número de sèrie B-set. El mateix perfil de client clonat. Retiren Ingot sota un segell de Llevant.
Els interventors van tancar l’estoig.
Al sud, la totalitat va acabar. Va tornar un punt de Sol i les multituds van cridar d’alleujament o de dolor, segons si el fum els havia deixat veure’l.
A Pedralbes, no hi havia hagut totalitat. La mitja lluna s’eixamplava lentament damunt la ciutat.
Guaita va fer rodar Ingot cap a la porta mentre l’auditoria verificada d’Arnau es propagava més enllà de l’empresa.
Les rodes del carro van creuar el llindar de l’annex. A la pantalla d’Arnau, el rebut d’eliminació continuava al costat de l’espai buit de l’instrument.
A les 20:36, Mei va veure com Ingot sortia de Pedralbes al telèfon d’Arnau mentre Leïla escoltava Oriol, retingut en algun lloc dins d’una habitació en moviment.
El magatzem continuava amb l’alimentació d’emergència. Els empleats s’estaven al carril de càrrega, on l’aire circulava amb més llibertat que a l’interior. Sílvia Prat s’havia retirat al seu cotxe i feia trucades sota el logotip de Guaita. Joel seia a terra al costat del maniquí amb pes, vigilant les proves que havia intentat moure.
La imatge d’Arnau tremolava mentre els equips d’emergència s’emportaven el mòdul real.
—Mantén el segell dins del quadre —li va dir Mei.
—M’estan bloquejant.
—Aleshores grava’ls les sabates. La custòdia té peus.
Va entrar una altra trucada. Leïla.
Mei s’hi va afegir.
—Hem perdut l’habitació mòbil fa quaranta minuts —va dir Leïla—. L’acabem de sentir.
El motor de Marta i una sirena omplien la línia. La seqüència verda amb prou feines havia durat un minut. Des d’aleshores, els equips de bombers havien mantingut obert un carril d’accés amb camions, cons i controladors mentre els semàfors ordinaris tornaven a funcionar i el trànsit avançava a pas de tortuga a banda i banda. Marta s’havia quedat darrere el vehicle dels bombers, al pas. La furgoneta de Guaita havia aprofitat el mateix minut de verd i el mateix carril, i després l’havia deixat en una cruïlla que ningú no va veure entre el fum.
—L’has sentit —va dir Mei.
—Només la veu, pel canal de validació de l’habitació. Després ha canviat el canal de contribució.
Leïla va enviar onze segons d’àudio i les dades de temporització del canal de validació en directe de l’habitació mòbil. Mei els va reenviar a Arnau sense obrir res al sistema de proves de Llevant.
Arnau va respondre de seguida.
—Un coma set segons. Dues vegades.
L’error original.
Oriol havia dividit el seu clip preparat en tres illes temporals. Ara la passarel·la mòbil perdia el mateix interval entre els informes de validació. No era una deriva aleatòria. Era una signatura repetida per algú que esperava que Arnau la veiés.
—Pot localitzar-lo? —va preguntar Mei.
—No tota sola.
Arnau va reproduir l’àudio pel monitor de l’annex. Sota la veu d’Oriol sonaven tres tons de fons. El primer pertanyia a la xarxa de difusió. El segon era una alarma de refrigeració. El tercer podia ser el senyal de marxa enrere d’un vehicle o un avís de la unitat d’alimentació mòbil.
Ingot havia marxat al carro. A l’annex ja no hi havia res capaç de classificar sons, i ningú no ho trobava a faltar. Arnau s’havia passat vint anys escoltant unitats mòbils d’exteriors. Lin va sentir l’alarma de refrigeració abans que ell l’anomenés. Júlia s’havia estat prou vegades al costat de generadors mòbils als llocs del sud aquella primavera per dir que el tercer to era un avís de transferència d’alimentació. Tres persones van discutir durant deu segons, ho van resoldre i van tornar a l’interval perdut.
Júlia es va incorporar a la trucada d’Arnau.
—El retard només apareix quan l’habitació passa el seu enllaç de contribució d’un repetidor de camp al següent. Els repetidors pertanyen a la xarxa de l’esdeveniment, no als receptors de trànsit, i la feina del corredor ens en replica els registres.
L’annex tenia el mapa de repetidors de la feina del corredor: cada repetidor de camp temporal dels llocs del sud, la seva posició i el seu registre de traspassos, pels quals l’enllaç de l’habitació havia de passar com qualsevol altre senyal de contribució. Els buits d’un coma set segons de l’habitació mòbil coincidien exactament amb tres traspassos. Tres carreteres possibles es convertien en una.
La primera travessava el carril dels bombers i ja estava tancada. La segona passava per un repetidor que el registre de l’habitació no tocava mai. Només el camí de servei de les vinyes produïa els tres canvis observats en seqüència.
—Confiança? —va preguntar Mei.
—Ruta, alta. Posició del vehicle, finestra de quatre minuts. Si Oriol encara és a dins, només ho sabem per la veu.
Leïla va respondre abans que Mei pogués fer-ho.
—La veu és suficient per seguir-lo. No per entrar.
Només havia calgut un error de rellotge conegut i un registre de repetidors que l’annex tenia dret a llegir.
Arnau va donar a Leïla la cruïlla següent.
Marta coneixia el camí de servei que hi passava pel costat. Va abandonar el carril mantingut obert abans que Guaita esperés que ningú els seguís. El vehicle d’utilitat va travessar el marge d’una vinya, va continuar per terra nua i va tornar a incorporar-se a la carretera davant de l’habitació mòbil.
—No els podem aturar —va dir Leïla.
—Els bombers sí —va respondre Marta.
Va trucar als bombers mitjançant el contacte local d’emergència imprès al pla del lloc i va informar d’un vehicle que utilitzava el carril alliberat sense autorització. Després Leïla va donar el número de l’incident policial d’Oriol i la matrícula.
El camió de bombers es va aturar travessat a la cruïlla estreta.
La furgoneta fosca va frenar al darrere. El cos mòbil que transportava es va balancejar una vegada sobre el bastidor.
Marta es va aturar trenta metres més enrere, deixant espai perquè un camió pogués fer marxa enrere. Leïla va avançar amb totes dues mans visibles i el número de l’incident policial obert al telèfon. Un treballador de Guaita va baixar del seient del copilot i va ordenar als bombers que alliberessin el carril.
El cap de la dotació va assenyalar el fum que hi havia damunt del camp.
—Aquest carril existeix per això.
—Transportem infraestructura de contribució.
—Aleshores contribuïu des d’aquí.
El treballador va mostrar la seva credencial. El cap de la dotació la va fotografiar i va tornar a demanar la matrícula de l’home desaparegut. Leïla va donar el número, l’ortografia del nom d’Oriol i l’hora de l’última captura de veu. No va dir ostatge. Va dir que potser hi havia una persona retinguda a l’interior i va deixar que l’afirmació es mantingués exactament tan contundent com les proves.
El conductor de Guaita va presentar una credencial d’incident. El cap de la dotació la va llegir i va preguntar per què un vehicle d’incident transportava la identitat de producció en directe d’un home desaparegut. El conductor no tenia cap resposta preparada.
La policia, que ja es desplaçava amb la resposta dels bombers, va arribar quatre minuts més tard. Passaven de les nou. El Sol s’havia post darrere del fum, encara parcialment eclipsat, i la llum sobre les vinyes havia pres el color del metall vell.
El conductor de Guaita va intentar fer marxa enrere. El vehicle d’utilitat de Marta no li barrava el pas, però sí el trànsit aturat al darrere. Els espectadors havien omplert la carretera tan bon punt es va acabar la seqüència prioritària. La multitud que havia impedit que Leïla s’acostés a l’habitació mòbil ara impedia que aquesta marxés.
No va donar les gràcies a la coincidència. La mateixa multitud s’hauria d’apartar per deixar passar l’ambulància.
Leïla no va obrir l’habitació mòbil. Ho va fer un agent.
Oriol seia a dins, davant de la falsa paret blanca, amb un canell subjecte a la taula de l’equip amb una brida de plàstic. Estava deshidratat, sense afaitar i furiós que la primera persona que veia no fos Arnau.
L’habitació feia olor d’electrònica calenta, aire viciat i del lavabo químic que Guaita no li havia deixat utilitzar prou sovint. Ampolles d’aigua buides rodaven contra una paret. Un generador de rellotge ocupava la taula al costat de la mà immobilitzada. Havia arribat al panell frontal amb dos dits i havia canviat un valor de retard que ningú no havia considerat necessari bloquejar.
Un agent va fotografiar la subjecció abans que ningú la toqués. Un altre va llegir a Oriol les seves opcions com a testimoni, víctima i possible participant en el clip preparat original. Oriol les va escoltar totes tres sense discutir.
Leïla va lliurar el mòdul de Room Zero al segon agent amb les quatre signatures intactes. Ell el va registrar contra el hash del registre de consultes que Júlia havia llegit en veu alta a la trucada aquell matí, per al jutjat i no per a l’empresa de ningú.
—Us ho heu pres amb calma —va dir Oriol a Leïla.
Ella va sostenir el telèfon perquè Mei i Arnau poguessin sentir-lo.
—El coma set segons —va dir Arnau—. Ho vas plantar tu.
—És clar. Durant sis mesos, en les proves del Tour, et vas queixar d’aquella correcció del rellotge. Sabia que la reconeixeríes.
—Vas preparar el primer clip.
—Vaig preparar l’habitació. Vaig deixar-hi la insígnia. Riera se la va endur abans del que esperava.
Arnau es va allunyar de la porta de l’annex. El transport de Guaita havia desaparegut. Al seu darrere, la gent travessava el corredor carregada d’ulleres d’eclipsi i cables, com si l’edifici no s’hagués passat el vespre perdent una màquina i trobant el seu amic més antic en direccions oposades.
—Em pensava que eres mort —va dir.
La resposta d’Oriol va començar com una broma. Arnau la va sentir formar-se en la respiració abans de les paraules. Oriol la va aturar.
—Em pensava que et podia deixar un error que només tu seguiries —va dir.
—Em vas deixar la teva insígnia, l’empresa de la meva dona i una habitació que ningú no podia trobar.
—La insígnia se suposava que s’havia de quedar sobre la taula.
—Algú va tornar el meu rellotge a la nostra habitació.
Oriol va mirar cap al telèfon de Leïla, com si la distància fins a Barcelona s’hagués fet visible a dins.
—No ho sabia.
—Diumenge, poc després de la una. Vas contestar el telèfon?
Oriol va alçar el cap.
—Van traslladar l’habitació dissabte, abans que la vostra policia arribés al pati. Un altre cobert, el mateix tipus de persiana, l’habitació arrambada a tocar. El telèfon va sonar en un prestatge de càrrega. Eren a fora. Podia arribar al control de resposta a través de l’espai del cable, i a la cadena de la persiana amb el peu.
—Vas picar la cadena.
—Fins que algú va tornar. Em pensava que potser sentiries l’habitació.
—Et vaig sentir. No ho vaig gravar.
—Bé.
—Per què és bo?
—Perquè durant sis segons vas respondre com el meu amic.
—Aquesta frase està fent molta feina aquesta nit.
Un agent va oferir aigua a Oriol. Va beure massa de pressa, va tossir i ho va tornar a intentar. Arnau va esperar. Durant deu dies havia imaginat aquesta conversa com una prova que Oriol era viu. Ara que existia, l’alleujament no eliminava les decisions que l’havien fet necessària.
—Per què jo? —va preguntar Arnau.
—Perquè mai no acceptes un interval perdut.
—Per això la pista ha funcionat. No és per això que m’has triat sense preguntar-m’ho.
Oriol es va prémer l’ampolla contra el front.
—No. No ho és.
Mei va deixar que el silenci durés prou perquè tots dos homes sentissin la diferència.
Després, a través del telèfon:
—I l’ordre de recollida?
Oriol va deixar de buscar Arnau amb la mirada.
—Guaita em va demanar que validés un assaig de recuperació d’equipament utilitzant la plantilla de client de Llevant —va dir—. Sabia que l’ordre era fals. Vaig posar-hi el full del Tour entre les pàgines abans d’aprovar-ne la còpia impresa.
—Vas aprovar que vinguessin al meu magatzem.
—Esperava que rebutgessis el número de sèrie. Esperava que Arnau veiés el meu nom i seguís el paper. Guaita imprimeix les ordres de recollida i les dona al conductor. Un cop signades, no tornen a passar mai pels sistemes de l’empresa. Tu llegeixes tots els albarans al teu taulell. T’ho he vist fer.
—Ho vas preveure bé. Es van endur el nostre llibre major per darrere mentre jo discutia amb el conductor que havies enviat.
Oriol va abaixar els ulls.
—No sabia res del segon equip.
—Jo tampoc. Joel és assegut a terra del meu magatzem vigilant el maniquí que va intentar moure.
L’agent que tenia al costat va anotar l’intercanvi. Oriol havia amagat una pista dins del procediment de Guaita i havia convertit Llevant en la superfície sobre la qual totes dues bandes posaven a prova la seva intel·ligència.
—Per què no m’ho vas dir?
Oriol va mirar cap a la porta oberta, on el fum i l’última claror del capvespre emborronaven l’horitzó.
—Ho vaig intentar una vegada —va dir—. Al juny vaig enviar tres línies per correu a un editor de diari de confiança, des del portàtil de l’empresa. Una pregunta sobre qui era el propietari de la feina de calibratge de l’eclipsi. Al cap d’una hora, Reixac em va citar la segona línia en un passadís, paraula per paraula.
Arnau coneixia el mecanisme. El seu propi prompt havia viatjat per Ephemeris de la mateixa manera: un compte d’empresa registra el que envien els seus usuaris, correu o prompt, i qui administra el compte ho llegeix.
—Després d’allò, la meva acreditació, el meu telèfon i el meu portàtil eren seus —va dir Oriol—. Si quedava amb tu, els tokens del compte ens situarien al mateix cafè. Si et trucava, el meu telèfon es convertia en un testimoni contra tu. El paper era l’únic canal que els seus sistemes no tocaven mai. I Reixac és l’amo de tots els assajos. Volia que validés el senyal de l’eclipsi després que les càmeres no coincidissin. Durant anys he ensenyat als sistemes a declarar satisfactori un resultat planificat. No tornaria a executar aquell assaig.
Havia desaparegut voluntàriament per fer que les proves fossin independents del compte de la seva pròpia empresa. Guaita el va agafar quan va tornar per l’habitació mòbil. Des d’aleshores, l’havien obligat a validar rutes de contribució i havia utilitzat l’únic error que sabia que Arnau separaria del soroll.
—No em necessitaven per al model —va dir Oriol—. Necessitaven un nom conegut a l’informe de validació. Cada càmera fallida es podia corregir sota el meu perfil. Cada correcció feia Atlas més fort.
—Per què continues enviant l’error del rellotge? —va preguntar Júlia per la trucada—. Posava en risc la validació.
—Va superar l’assaig amb l’error durant sis mesos. Un defecte conegut es torna invisible quan prou gent planifica al seu voltant.
Arnau va tancar els ulls. S’havia queixat del coma set segons, ho havia documentat i després havia acceptat la solució provisional perquè els calendaris del Tour i de l’eclipsi no podien esperar una substitució. Oriol havia convertit el compromís d’Arnau en un senyal d’auxili.
L’agent va tallar la brida.
A les 21:07, Oriol va sortir de l’habitació mòbil.
Els genolls li van fallar al segon pas.
Leïla el va agafar per un braç. L’agent va agafar l’altre i el va abaixar sobre la grava en lloc de fingir que el moviment havia estat controlat. Oriol va seure amb l’esquena recolzada contra l’habitació falsa i l’ampolla entre totes dues mans.
—Hospital —va dir l’agent.
—Després de la meva declaració.
—Durant.
Els bombers van portar una cadira plegable. Oriol la va rebutjar fins que estar dret es va convertir en l’única alternativa; aleshores la va acceptar sense donar les gràcies.
—Vens? —va preguntar a Arnau a través del telèfon.
Arnau va mirar cap a la porta de l’annex. Un agent de policia que hi havia a dins havia començat a enregistrar la transferència de custòdia qüestionada. Júlia conservava les pantalles d’aturada. Lin discutia que la destinació del transport era una classificació, no una adreça.
—Les carreteres estan tancades —va dir.
—No és per això —va dir Mei—. No t’ha preguntat si li podies proporcionar transport.
—Si marxo abans de la meva declaració, la càmera corporal de Guaita serà el primer registre.
—Has posat el matrimoni dins del rescat —va dir Mei—. Pots sentir què ha costat.
Oriol va callar un moment.
—Queda’t, Arnau. Si em declaren operador no autoritzat, la teva declaració és la diferència entre la meva pista i el seu assaig. Vine quan estigui signada. No quan sigui perfecta.
Va arribar l’equip de l’ambulància. Leïla va abaixar el telèfon mentre examinaven Oriol, però no va finalitzar la trucada. Arnau va sentir preguntes breus, l’estrip dels embolcalls i Oriol oposant-se al maneguet de pressió arterial com si fos una mala solució d’enginyeria.
Arnau va reenviar el registre de custòdia que Guaita havia generat mitja hora abans. El transport que duia Ingot havia sortit de l’annex de Pedralbes a les 20:36 amb un registre de custòdia de Llevant perfecte.
Mei estava entre quatre caixes Yulan ordinàries i un maniquí amb pes mentre el corrent tornava per seccions a la zona industrial. S’encenien els llums de les naus veïnes. Llevant continuava a les fosques perquè ella encara no havia tancat el bypass d’emergència.
—Oriol és viu —va dir Arnau.
—Ingot ha desaparegut —va dir Lin darrere seu.
Mei va tancar el bypass d’emergència. Les quatre caixes Yulan ordinàries es van reiniciar una rere l’altra a l’altra banda de la paret. Al costat de Joel, el maniquí amb pes va continuar en silenci.
En algun lloc de l’est, el mòdul real continuava avançant.
El festival ja era als carrers abans que el cel s’enfosquís.
A les 22:11, el registre de custòdia deia que Ingot havia arribat a l’emmagatzematge segur.
Lin sabia que no hi havia arribat.
El transport de Guaita havia sortit de l’Institut Llum a les 20:36. La seva ruta digital mostrava un trajecte directe fins a un dipòsit protegit d’incidents a l’oest de Barcelona, arribada a les 21:08, segell verificat, estat d’alimentació segur. Cada punt de control portava una credencial, una marca temporal i una signatura.
L’EBRO gris havia seguit la furgoneta física cap a l’est.
Deng va enviar una fotografia des d’una carretera per damunt de la ciutat. El vehicle de Guaita va entrar en el trànsit costaner cap a Badalona mentre la seva identitat oficial continuava cap a l’oest.
Lin seia als graons de l’annex amb el Flipper taronja a la mà. Ningú no l’havia inclòs al manifest d’instruments. Guaita s’havia endut el mòdul, la caixa i els taps del refrigerant. Havien deixat la consola petita perquè semblava una joguina i perquè Lin se l’havia ficat a la butxaca abans de completar l’espera de transport.
A curta distància, a través del port de servei d’Ingot, el dispositiu encara podia executar la rutina de baixa que el menú de Yulan anomenava mode segur.
Arnau i Júlia continuaven a dins fent declaracions. Marc havia desaparegut durant el trasllat; la seva acreditació i la càmera de l’entrada no coincidien sobre qui l’havia portat.
Quan Arnau va sortir a prendre l’aire, va veure el Flipper a la mà de Lin.
«Guaita dirà que has retingut una part de l’instrument», va dir.
«No constava mai al seu manifest.»
«Ni Ingot, fins que hi van escriure Llevant.»
Lin va tancar els dits al voltant del dispositiu. «Vols que el doni a la policia?»
«Vull que documentis que el tens», va dir.
«No és el mateix que lliurar-lo.»
«Ho estic aprenent.»
Van fotografiar el dispositiu amb el rellotge de l’institut i en van enviar el número de sèrie a l’agent que investigava. L’agent va declinar fer-se’n càrrec. Lin va doblegar la nota impresa de la seva negativa al voltant de la seva còpia.
Deng va trucar.
«Les ordres han canviat», va dir.
«Recuperar-lo de Guaita?»
«Recuperar-lo de qui el tingui.»
«Això m’inclou.»
«Si hi arribes abans.»
«On van?»
«Badalona. El segell clonat també obre un fons d’equipament ja preparat sota la identitat de Llevant.»
«Per què el mantindrien a prop de l’empresa que han incriminat?», va preguntar Lin.
«Perquè els investigadors miren cap enfora després de trobar una font.»
«I perquè Badalona et dona un motiu per ser-hi», va dir Lin.
Deng no ho va negar.
L’EBRO va continuar darrere la furgoneta. Deng no va convidar Lin a unir-s’hi.
«Demà», va dir, «no et posis entre el mòdul i la recuperació.»
«Demà va començar quan vas utilitzar Joel.»
Va penjar.
Lin va contactar amb Hsu Yu-chen a través del canal que havien mantingut des de la primera feina amb el paquet. A Hsinchu ja era de matí.
«La prova ha tingut èxit», va dir Lin.
«Segons quina definició?»
«Ingot ha servit el model complet. Comptadors independents ho han registrat. Atlas ha acabat. Hem eliminat l’índex de persones i hem alliberat l’auditoria. Guaita s’ha endut el maquinari.»
Hsu va assimilar la seqüència. «I Yulan?»
«La recuperació el segueix.»
«Per tant, dues empreses persegueixen un mòdul construït a partir d’un treball que una d’elles diu que no vaig fer.»
«Tinc el registre de rendiment.»
«Tens el seu registre. Jo tinc el meu.»
«Encara no», va dir Lin.
«Encara creus que el moment et pertany.»
«Si publiques abans que el recuperem, Guaita destruirà el mòdul.»
«Si espero fins que el recuperis, Yulan em demanarà que torni a esperar.»
Hsu no va prometre silenci.
«Què publicaràs?», va preguntar Lin.
«Un checksum del fitxer de la planta, la data i la pàgina que vam signar totes dues. Prou per mostrar on era el disseny el 2019 i quins noms hi constaven al costat. No prou per reproduir-lo.»
«Yulan dirà que el fitxer es va crear més tard.»
«L’arxiu de la universitat va signar el dipòsit el 2019. La teva empresa els va demanar que amaguessin l’autor, no que alteressin el rellotge.»
«I Taiwan?»
«No facis servir una illa com a drecera per a la meva decisió. Publicaré des de Hsinchu perquè és on hi ha el registre, amb el meu nom perquè el treball és meu.»
Després de les 23:30, Arnau i Júlia van sortir de l’annex. La llum de la ciutat havia esborrat la major part dels Perseids.
Van veure un meteor.
Va travessar breument el cel més enllà de la teulada de la capella i va desaparèixer abans que Arnau pogués assenyalar-lo.
«Ho has vist?», va preguntar.
«Sí», va dir Júlia.
Cap dels dos va intentar enregistrar-lo.
Júlia va trobar l’avís públic de Guaita sobre el moviment del festival mentre esperava una altra pregunta de la policia. A partir de dissabte a les dinou hores, els seus contractistes de Badalona podien moure il·luminació temporal i caixes de continuïtat per l’interior de carrers tancats al trànsit ordinari. L’avís no esmentava cap magatzem ni cap mòdul.
Lin va posar el Flipper dins la funda negra.
Va ensenyar l’avís a Arnau. A la fotografia, ell va escriure DISSABTE, 19:00 i la va deixar al costat del fals segell de Llevant.
La custòdia digital va enviar Ingot cap a l’oest. Un sopar tardà el va enviar cap a l’est.
Dijous al matí, Mei era al carril de càrrega de Llevant amb tres fotografies del transport de Guaita i una llista de llocs que dimecres encara servien menjar després de les nou. El registre oficial mostrava que la caixa havia arribat a un dipòsit protegit més enllà de Barcelona. La furgoneta física havia travessat en direcció a Badalona després de les nou.
Arnau volia començar per les càmeres de carretera. Mei li va fer començar pels tiquets.
—Una càmera et dona un vehicle en un moment concret —va dir—. El sopar et dona el conductor, si tenia pressa i en quina direcció pensava que anava.
—Si va pagar amb targeta.
—Si va parlar amb una persona.
Van agafar l’antiga furgoneta de repartiment de Chen perquè cada abonyegament ja els pertanyia. Lin es va asseure al darrere, al costat d’una caixa de ventiladors retornats. Júlia es va quedar a Llevant amb el servidor de proves i les quatre caixes Yulan ordinàries. Oriol encara estava sota observació mèdica. Leïla havia anat a trobar-se amb Sami.
Una cafeteria recordava dos homes amb armilles grogues d’incidències perquè un havia demanat un entrepà calent i havia marxat abans que arribés. L’entrepà encara existia.
La propietària el va treure de l’expositor refrigerat de sota el taulell: pa sucat amb tomàquet, una truita doblegada, una mossegada que faltava a l’extrem. L’havia embolicat després que l’home més alt sortís corrents quan un conductor amb qui no comptaven va moure la furgoneta. Havia tornat, havia deixat unes monedes al costat d’un cafè intacte i havia dit al seu acompanyant que havien canviat el moll.
—Qui l’havia canviat? —va preguntar Arnau.
—Si hagués donat noms, recordaria aquells en comptes del seu entrepà.
Va deixar el paquet entre ells com si el conductor encara pogués tornar a reclamar-lo. La condensació havia estovat el paper. Mei va preguntar on s’havien assegut els homes, i després es va asseure ella mateixa a la cadira de l’home més alt. Des d’allà podia veure el carril de càrrega, però no la carretera principal. Un mirall de seguretat convex, damunt dels prestatges del pa, reflectia la vorera de davant.
—Vigilava el mirall —va dir Mei.
La propietària va assentir.
—Cada vegada que passava un cotxe gris.
Lin es va quedar a la furgoneta de Chen. L’EBRO gris no els havia seguit des de Llevant, però Deng ja no necessitava ser present per alterar una habitació. Mei va fotografiar la cadira, el mirall i la vista, amb el permís de la propietària. Arnau va anotar havien canviat el moll i va subratllar havien una vegada.
Arnau va preguntar si podien veure el registre del terminal de pagament. Mei li va trepitjar la sabata sota el taulell.
La propietària va dibuixar la forma del logotip de Guaita en un tovalló de paper i va recordar que l’home més alt no parava de vigilar un vehicle a través de la finestra. No podia recordar-ne la matrícula.
—Franja blava a l’esquerra? —va preguntar Arnau.
—Totes les matrícules europees en tenen.
Mei li va donar les gràcies abans que ell pogués preguntar res més.
—Van preguntar per la zona industrial —va dir la propietària—. No per una adreça.
—Quina part?
—Van dir que era emmagatzematge de la festa. Els vaig enviar cap al dipòsit municipal.
Arnau va trobar una imatge del trànsit municipal abans que arribessin a la furgoneta.
El vehicle de Guaita apareixia a la vora del fotograma, en direcció oest, dotze minuts després d’haver sortit del cafè. La matrícula quedava amagada per l’enlluernament. L’abonyegament damunt del llum dret coincidia.
—Dipòsit de l’oest —va dir.
Mei va continuar conduint cap a l’est.
—Un vehicle en un encreuament —va dir.
—Un registre públic sense cap motiu per mentir. Gira a la rotonda.
Un conductor que venia darrere va tocar el clàxon. Mei va entrar a la rotonda i va agafar la sortida de l’oest.
—La teva tria —va dir—. Els quaranta minuts són teus.
El dipòsit de l’oest ocupava un pati municipal tancat sota l’autopista. Els vigilants i l’agent investigador van comprovar les dues entrades i les fileres d’emmagatzematge. No hi havia arribat cap furgoneta de Guaita, cap entrada de Llevant ni cap caixa refrigerada.
Arnau va tornar a mirar la fotografia. El carril de trànsit al costat de la furgoneta corbava cap a l’oest, però una fletxa pintada a la carretera apuntava cap a un carril de sortida ocult més enllà del fotograma. La furgoneta podia haver travessat la imatge en direcció oest i haver girat cap a l’est sota la càmera deu segons després.
—Quaranta-tres minuts —va dir Mei.
Ell va bloquejar el telèfon.
—Meus.
Ella va esperar la defensa. No en va arribar cap.
—I ara què? —va preguntar ell.
—Truquem a Joel.
—Després del que va passar l’última vegada?
—Sí. Canviem què li demanem i qui escolta la resposta.
—I si torna a trucar a Rui?
—Aleshores Rui s’assabenta que algú va manllevar un carretó elevador en algun lloc de l’est. Cap mòdul, cap moll, cap ruta. Joel dona la resposta a través de la línia policial enregistrada.
—Encara hi confies.
—No amb el mateix.
Arnau va mirar enrere, cap a la porta del dipòsit.
—Això sona convenient després que la meva càmera ens hagi costat quaranta-tres minuts.
—La teva càmera no ens ha costat res. Tu sí.
—Gràcies.
—Vols que desconfiï ara de totes les imatges?
—No.
—Aleshores no em demanis que desconfïi de totes les persones.
—I si Joel ho torna a fer?
—Aleshores l’agent ho té enregistrat.
Arnau observava el trànsit passar sota l’autopista.
—Joel sap que és això el que estàs fent?
—Sentirà l’agent enregistrant la trucada.
—Respon la pregunta.
Mei el va mirar.
—Li ho diré —va dir.
Va trucar des de la línia enregistrada de l’agent, va dir a Joel només que una caixa s’havia mogut cap a l’est i li va demanar feina amb un carretó elevador després de les nou. Cap nom de producte. Cap destinació. Cap promesa privada.
Abans de fer la pregunta, li va explicar per què la línia estava enregistrada i què li havia ocultat.
—Així que penses denunciar-ho —va dir Joel.
—Penso que has de saber què t’estic confiant.
—Gairebé res.
—Avui, gairebé res és suficient.
Una càmera d’un accés va mostrar finalment la furgoneta de Guaita passant cap a l’est onze minuts després que el registre digital la situés a l’oest. Cap dipòsit havia rebut la caixa negra.
Joel va trobar el moviment següent a través d’un conductor de carretó elevador que treballava de nit per a tres unitats. Poc després de les deu, una caixa de Guaita havia estat traspassada de la furgoneta a un camió sense distintius al costat d’un magatzem llogat. Els homes havien manllevat el seu carretó perquè la plataforma elevadora posterior havia fallat.
—Quines forquilles? —va preguntar Mei.
—El parell curt. La punta dreta doblegada.
La fotografia de sortida de la mateixa Guaita, al registre de custòdia, mostrava la part inferior de la caixa neta quan va sortir de l’annex. El que l’hagués marcat havia passat després que la furgoneta marxés.
El conductor del carretó va descriure el trasllat, però es va negar a donar el seu nom fins que Mei va anomenar l’agent que portava l’enviament clonat. Ell mateix va trucar a la comissaria, va esperar mentre el passaven per dues extensions i va confirmar el número. Només llavors va acceptar ensenyar-los les forquilles malmeses.
Es deia Pau. Els va fer esperar mentre acabava de descarregar sis palets d’aigua embotellada. Arnau va observar com un camió sense distintius sortia del carril veí abans d’adonar-se que no coincidia amb res del que Pau havia descrit.
—Ara busques tots els camions —va dir Mei.
—Sí.
—Bé. Compta’ls.
Quan el camió d’aigua va marxar, Pau va treure les forquilles curtes. La punta dreta estava doblegada cap amunt menys d’un dit. Una marca de pintura negra recent resseguia la vora interior.
—Vaig fer una foto —va dir—. De la seva caixa. Poc després de les deu, quan la forquilla la va enganxar. Si algú reclama danys més endavant, paga el conductor. Jo m’asseguro que el conductor pugui demostrar què ha tocat.
El seu telèfon mostrava les 22:14, una caixa negra sobre un palet, dues marques paral·leles a sota i una rascada corba i poc profunda. Per sobre de la rascada es veia l’etiqueta del client: Llevant, el logotip antic, primer en anglès. Un home amb armilla groga era a la vora de l’enquadrament.
Lin la va posar al costat de la fotografia neta de Pedralbes i va preguntar si podia prendre una mostra de la forquilla. Pau s’hi va negar.
—La policia en pot prendre una —va dir—. Tu pots fer-me una foto negant-m’hi.
I ho va fer.
Pau ho va demostrar amb un bagul de llums buit. La punta doblegada va rascar el punt on la seva pròpia fotografia mostrava la rascada.
—L’home de gris estava enfadat —va dir Pau—. El de groc li va dir que la pintura no importava perquè a la caixa li posarien una altra etiqueta.
—Armilla grisa o camisa grisa? —va preguntar Mei.
Pau va mirar cap al carril de càrrega.
—Armilla, em sembla. Potser el groc semblava gris a l’ombra. Apunta que no n’estic segur.
Arnau ho va apuntar.
Lin va mesurar el bagul contra la fotografia sense tocar la forquilla. Les marques coincidien amb un marge d’un centímetre. Pau va enviar la imatge al número de l’agent abans d’enviar-la a ningú més.
A la pàgina d’Arnau, un entrepà, una forquilla doblegada i un favor pendent ara formaven una línia cap a l’est.
El llogater del magatzem contractava espai per setmanes per a tanques de la festa, il·luminació portàtil i equips de so. Guaita havia rellogat un moll del darrere a través d’un contractista d’esdeveniments. Divendres, els contractistes muntarien els seus equips pel polígon. Dissabte, entrarien als talls de la Festa Major de Badalona.
El llogater només va obrir el moll del darrere després que l’agent investigador confirmés per telèfon que veure’l no contaminaria una recerca posterior. L’espai era buit. Quatre rectangles nets restaven a la pols. Tres coincidien amb caixes de carretera estàndard. El quart era més ample i acabava en dos arcs recents, deixats per les rodes d’un carro que havia girat cap a la porta interior.
Arnau es va ajupir sense travessar el llindar. L’aire fred li va tocar la cara des d’un conducte portàtil instal·lat a través de la paret. Algú havia pagat per refredar un moll d’emmagatzematge buit durant la setmana més calorosa de l’any.
El llogater va comprovar el subarrendament. L’electricitat es facturava al contractista de la festa. La comanda suplementària de refrigeració s’havia afegit aquell matí sota un número d’incidència de Guaita.
—Per què moure Ingot dins d’una festa? —va preguntar Arnau.
—Perquè cada tall de carretera crea un moviment legítim d’equipament —va dir Mei—. I perquè la nostra etiqueta ja hi pertany.
Clara Reixac va arribar a les onze portant la mateixa carpeta prima de Girona i una pàgina nova.
La pàgina nova citava el registre de l’incident de l’eclipsi. Llevant era ara oficialment l’expedidor de l’instrument recuperat. Clara es va oferir a eliminar-ne el nom mitjançant una declaració modificada del contractista si Mei proporcionava el simulacre, els registres de servei i silenci.
—La teva oferta creix cada vegada que el teu germà ens utilitza —va dir Mei.
—També la vostra exposició.
—Posa per escrit que Guaita va transportar Ingot sota un segell de Llevant clonat.
—No puc fer servir un nom de producte que el meu client no reconeix.
—El teu client va fundar la companyia.
—El meu client és Guaita. Les persones jurídiques també tenen límits.
Mei gairebé va admirar la frase.
Clara va mirar a través de la persiana oberta els treballadors que preparaven estructures florals i peces de festa pintades en una unitat veïna.
—Dissabte aquest districte sortirà a la televisió per la festa. Pot ser flors i bèsties de foc, o magatzems i un accelerador xinès no registrat. Pots influir en quina imatge arriba primer.
—Accelerador xinès —va repetir Mei—. Quan necessites que el nostre nom aparegui en una etiqueta, som un client local. Quan necessites por en un titular, ens convertim en la Xina.
—El mòdul va entrar a través d’un fabricant xinès.
—L’arquitectura té un autor a Hsinchu, un custodi de Shenzhen, una reserva de proves europea i el comprador del teu germà. Quin país poses al titular?
Clara no va respondre immediatament. Mei la va observar buscar a la carpeta un país més segur.
Mei va tancar la carpeta sense signar.
—Les dues imatges són certes —va dir—. El teu germà depèn que la gent cregui que només una pot ser-ho.
Clara va deixar la carpeta.
Després que marxés, Lin va trucar. Les ordres de Deng ara exigien recuperar-lo de qualsevol de les dues parts. L’EBRO havia perdut el camió sense distintius a prop dels carrils d’emmagatzematge de la festa.
—Pot prendre’ns-el si el trobem —va dir Lin.
—Aleshores no l’hi diguis primer.
—Encara té els informes de Joel.
Mei va pensar en el seu cosí. Joel ja no portava cap telèfon que no hagués comprat ell mateix. S’havia passat el matí fent trucades sota la mirada de tothom a qui havia enganyat.
—Té informes antics —va dir.
Al vespre sabien que Ingot havia entrat en un dels sis molls del darrere utilitzats pels contractistes de la festa. No sabien quin moll, quin camió ni quin equip el mouria dissabte.
Necessitaven una ruta prou sòlida per sobreviure al fet que fos denunciada.
Al seient del copilot de Mei, el tovalló amb el logotip de Guaita duia un cercle de cafè. La propietària havia embolicat l’entrepà inacabat abans que marxessin. Ningú no havia tornat a reclamar-lo.
Badalona buscava Ingot mentre preparava el dinar per a centenars de persones.
Les dues activitats compartien taules.
Divendres, unes estructures florals ocupaven un magatzem, uns plafons pintats un altre, i les cadires plegables un tercer. La gent duia llistes de menjar, elements de la processó, allargadors i preguntes d’una nau a l’altra. Les campanes i els tambors d’assaig arribaven al polígon des del centre. Cada moviment tenia un propòsit aliè al cas de Mei, i això feia més fàcil detectar els moviments inusuals.
Va explicar als veïns prou veritat.
Un ordinador robat s’havia traslladat sota el nom de Llevant. Era perillós perquè diverses empreses el volien, no perquè hagués d’explotar. Guaita podria amagar-lo entre l’equipament de l’acte durant els talls de carretera de dissabte. Ningú no havia d’entrar en una nau tancada, enfrontar-se a un conductor ni interferir amb la seguretat de la festa.
Aleshores Joel els va explicar la part que li corresponia.
Es va plantar al costat de la persiana oberta de Llevant sense claus. Es van quedar dotze persones. Les altres van continuar transportant estructures i menjar.
—Un home que es deia Rui va dir que representava la seguretat de producte de Yulan —va començar Joel—. Li vaig donar les temperatures de les caixes, les hores dels moviments i els noms de les persones que feien preguntes. Em pensava que protegia l’equipament que havíem acceptat. No el vaig verificar amb Mei ni amb el contracte del proveïdor.
El propietari de la nau quatre va deixar a terra un feix de cables.
—Li vas parlar del meu pati del darrere?
—Li vaig dir que la furgoneta fosca l’havia travessat diumenge.
—No hi tenies cap dret.
—No.
—El meu nebot treballa de nit. Li vas donar el seu nom?
Joel va mirar la llista que havia fet amb Mei.
—Vaig dir que el teu nebot havia vist la furgoneta. No li vaig donar el número de telèfon. Rui va trobar el número igualment.
El propietari va trucar al nebot davant de tothom. Li va preguntar si Rui o algú de Yulan s’havia posat en contacte amb ell. El nebot va dir que dilluns l’havia trucat un home que afirmava que verificava un informe d’alarma. Havia respost dues preguntes i havia penjat quan li van preguntar quines portes connectaven les naus.
La tira de paper vermell que Joel s’havia embutxacat per Sant Joan ara cobria una esquerda a la mandíbula pintada de la bèstia.
—Per què t’hauríem d’explicar res, ara? —va preguntar la dona que reparava el plafó.
—No m’ho heu d’explicar a mi —va dir Joel—. Expliqueu-ho a Mei, truqueu al número de la policia de la paret o guardeu-vos-ho fins que us ho preguntin. Puc identificar quines preguntes feia servir Rui. No puc tornar a convertir-me en la persona que recull les respostes.
Un conductor gran va preguntar si havien pagat Joel.
—No.
—Aleshores eres barat.
Joel també ho va acceptar.
Un veí se’n va anar. Un altre va preguntar si Joel continuaria conduint vehicles de Llevant. Mei va dir que no mentre les claus continuessin en disputa.
—I què voleu, doncs? —va preguntar el propietari de la nau quatre.
—Memòria. Quina persiana es va obrir, qui va demanar prestat un transpalet, on va menjar la gent, quin camió va arribar net i va marxar polsegós.
Un majorista gran va preguntar si l’ordinador robat venia de la Xina. Mei va dir que una part de la seva fabricació sí, i una part del seu disseny disputat, no.
—Aleshores això és negoci xinès —va dir.
—Es va convertir en negoci nostre quan hi van posar la nostra etiqueta.
Mei va preguntar a cadascú per la seva pròpia porta i la seva pròpia memòria.
La recerca es va estendre per les relacions ordinàries. Una dona que pintava el plafó malmès d’una bèstia de foc recordava un camió senzill perquè li havia bloquejat el lliurament de pintura. Un voluntari que muntava suports florals havia vist dos homes substituir el rètol magnètic de l’empresa. Una treballadora d’un restaurant recordava sis àpats tardans lliurats a una nau del darrere el llogater de la qual normalment tancava a les vuit.
Cap càmera conservava la ruta sencera. Cap persona tampoc.
Divendres al vespre, tres naus quedaven descartades: equip de so, barreres i una sala buida el pany nou de la qual tenia una explicació ordinària.
En quedaven tres.
A la quarta nau, un contractista es va negar a deixar-los entrar i va amenaçar de trucar a Guaita. Mei li va demanar que ho fes. Va marcar, va escoltar i després va afirmar que la trucada havia fallat. Aquella nau va pujar posicions a la llista, però encara no van travessar la seva persiana.
A la cinquena, els voluntaris van obrir les caixes d’il·luminació al carrer i es van queixar que la recerca retardava la prova de seguretat. Lin no va revisar cap dels components electrònics. Les dimensions de les caixes no coincidien. Els van ajudar a tancar les tapes i van tornar a entrar dos suports.
Durant tot el vespre de divendres, el primer dia de la festa va avançar pels carrers més enllà del polígon. La gent tornava amb programes, xafarderies i instruccions revisades. El recorregut de la processó havia canviat per unes obres. Un contractista traslladaria l’equipament d’il·luminació més a prop del passeig marítim dissabte al vespre.
A mitjanit, els preparatius continuaven sota els llums de feina. La mare de Mei repartia menjar als voluntaris sense permetre que la investigació reduís la ració de ningú. El seu pare reparava una roda fluixa d’un carro de flors i es negava a parlar de la falsa identitat del model mentre subjectava una clau anglesa.
—Demà —va dir—. Avui la culpable és aquesta roda.
A les 00:43, Joel estava al costat de la nau dos i mirava cap al carrer del darrere.
—Sé quina persiana —va dir.
Mei va esperar.
—La nit que van substituir la caixa cinc, jo era aquí. El setze de juliol. Rui em va dir que esperés un tècnic per a la nau calenta. L’home em va ensenyar una targeta i vaig donar per fet que era de Yulan. Vaig obrir la nau dos amb el meu codi i el vaig veure treure el bastidor real per la porta de càrrega del darrere. Només més tard vaig saber que la targeta era de Guaita, no de Yulan. Vaig sentir una persiana a l’altra banda del carrer després de mitjanit. No era la nostra. La disset.
—Per què no ho vas dir mai?
—Em pensava que l’havia enviat Rui. Guaita va aprofitar la visita que ell havia organitzat.
Joel va pressionar les dues mans contra la persiana calenta.
—Si t’ho hagués dit al juliol, m’hauries cregut?
Mei va considerar la pregunta. Al juliol, Yulan era un proveïdor difícil, Rui un representant verificat i una inspecció passada la mitjanit una molèstia que algú altre havia acceptat.
—T’hauria preguntat per què els vas deixar entrar —va dir.
—Això no és creure’m.
—No. Però potser hauria estat suficient.
La nau disset era una de les tres que quedaven. El seu llogater actual subministrava il·luminació temporal a través d’una cadena de subcontractistes que acabava a Guaita. La furgoneta senzilla hi havia entrat dimecres a la nit. Dissabte, el llogater havia de lliurar dues caixes d’il·luminació i una caixa d’equipament no inventariada al recorregut del passeig marítim.
La caixa no inventariada coincidia amb les dimensions d’Ingot.
Va trucar a l’agent que investigava el cas i que havia rebut l’auditoria verificada d’Arnau. Li va donar la cadena física: cafè, marques de carretó elevador, màquina prestada, lliurament de menjar, persiana nocturna, manifest de l’acte. Ell va iniciar el procés per a un escorcoll.
—Quant trigarà? —va preguntar.
—No abans del vespre. El dissabte de festa major ningú no signa de pressa.
La caixa s’havia de traslladar a les dinou.
Dissabte va començar amb matinades i campanes. El polígon les va sentir abans de veure ningú. A les deu, famílies i grups cerimonials es dirigien cap al centre amb roba que no feia cap concessió al treball de magatzem. Les catifes de flors canviaven els carrers pels quals podien passar les rodes. Un voluntari discutia amb un conductor sobre una cantonada que havia estat una carretera a l’hora d’esmorzar i ara era un dibuix de pètals que ningú trepitjaria de bon grat.
A dos quarts de tres, el dinar comunitari va omplir la Rambla. Taules llargues, estovalles de paper, plats que arribaven de més cuines de les que podia tenir qualsevol família. La mare de Mei va enviar dues safates i no hi va anar. Chen hi va anar, va menjar dret, va tornar amb oli a la camisa i amb la notícia que un contractista d’il·luminació havia preguntat a un cambrer si el polígon encara tenia obert el carrer del darrere després de les sis.
—Què li ha dit el cambrer? —va preguntar Mei.
—Que servia dinars, no trànsit.
Més tard, les sardanes es van apropiar d’un altre carrer que Guaita havia tractat com una línia en un mapa.
A les 18:41, la nau disset es va obrir.
El missatge va arribar a Mei a la vora de l’aplec de sardanes.
—Fotografia la persiana i res de l’interior —va dir al veí que vigilava el carrer del darrere—. Després, ves-te’n.
—La caixa es veu.
—No ets invulnerable a les proves. Ves-te’n.
Se’n va anar. La fotografia mostrava l’hora d’obertura, part de la caixa negra i cap persona prou a prop per ser acusada d’entrada il·legal.
Una furgoneta de Guaita hi va entrar. L’EBRO gris es va aturar a dos carrers de distància.
Lin esperava amb el Flipper en un cotxe de repartiment que no pertanyia a cap dels dos bàndols.
La caixa negra no inventariada avançava sobre rodes cap a la furgoneta.
Al seu voltant, els carrers ja s’estaven tancant per a la processó de foc que acabaria al mar.
A les 19:06, Guaita va descobrir que una ruta festiva no era una ruta de trànsit.
La furgoneta va sortir de la nau disset amb Ingot inscrit com a control temporal de la il·luminació. Va recórrer sis illes abans que una catifa de flors tanqués un carrer i unes barreres metàl·liques en tanquessin el següent. La navegació continuava recomanant un gir ocupat per músics, famílies i voluntaris que transportaven taules del dinar comunitari.
El conductor es va aturar al costat de l’accés al passeig marítim.
L’EBRO gris de Deng es va aturar darrere seu.
El conductor de Guaita va fer sonar el clàxon una vegada. Ningú no es va moure. Un voluntari que transportava un feix de peus de barrera metàl·lics va assenyalar el senyal que prohibia els vehicles després de les divuit-centes. El conductor va mostrar una credencial d’incident a través del vidre. El voluntari va anar a buscar un coordinador de seguretat, que va anar a buscar el coordinador de la ruta, que va trucar al número imprès a la credencial en lloc d’acceptar la urgència implícita en els seus colors.
El número va respondre a Guaita.
El coordinador va demanar la referència municipal de l’incident. El conductor tenia una referència de continuïtat regional. Cada home va repetir el seu número dues vegades. Cap dels dos números no donava permís a cap vehicle per travessar una ruta del foc plena de gent.
Darrere seu, un camió d’escombraries va girar cap al carrer i va completar el parany.
Cap dels dos vehicles no podia fer marxa enrere. El carrer s’havia omplert de gent que es dirigia cap al Bany de Bèsties. Els equips de bombers, els coordinadors de seguretat i els artistes controlaven la ruta protegida. El seu pla de seguretat tenia prioritat sobre qualsevol credencial d’incident privada que Guaita presentés.
Lin observava des del costat públic de les barreres.
Duia roba normal i el Flipper dins la seva funda negra. Els veïns de Mei coneixien la seva cara i la seva tasca. No sabien com funcionava Ingot. Sabien que necessitava cinc minuts al costat de la caixa i que ningú no havia d’entrar a l’espai de seguretat pirotècnica per ella.
Guaita va descarregar la caixa negra en un carretó d’esdeveniments amb rodes. Transportar-la a mà pel carril públic era l’única ruta que els quedava per esquivar el tancament.
El carretó tenia unes rodes petites i dures, dissenyades per a un terra de càrrega anivellat. La primera junta del paviment el va aturar. El conductor en va aixecar la part davantera mentre el segon contractista empenyia. La caixa es va inclinar prou perquè el monitor de transport emetés un xiulet.
Lin va sentir l’avís a través de la multitud.
Marc Escudé caminava al costat del carretó.
Va veure Lin abans que ella els arribés.
—L’instrument és sota custòdia d’incident —va dir.
—El monitor de transport mostra un estat insegur.
—No pots veure el monitor.
Lin va aixecar el Flipper. —Exactament.
La caixa s’havia mantingut en espera des de Pedralbes. Sense una comprovació de servei, Guaita no podia saber si la calor dins la furgoneta havia afectat la pressió del refrigerant o l’estat de la memòria. Marc entenia el risc. Era a la porta de l’annex quan Lin l’havia explicat. També entenia que un Ingot danyat no tenia comprador.
—Dos minuts —va dir.
—Cinc. L’espera en va trigar dos. Això triga més.
—Tres.
—Obre la solapa.
Marc va mirar cap al coordinador de la ruta. La trucada de la credencial havia arribat a una segona taula de Guaita i no havia produït cap referència municipal. El carretó no podia quedar-se al carril públic, que s’anava estrenyent.
Va obrir la solapa de servei mentre l’altre contractista discutia amb un coordinador sobre travessar la ruta. Lin va connectar el seu cable de manteniment de recanvi. A través del cable, el Flipper va llegir el port de servei d’Ingot i va mostrar una temperatura de transport per sobre del valor preferit, però per sota del nivell de dany.
Va seleccionar la rutina que el menú de servei de Yulan anomenava mode segur. No era l’espera de transport que havia activat a Pedralbes. L’espera segellava la clau de sessió perquè la feina es pogués reprendre en un altre teixit. Això donava de baixa el mòdul: aturava la precàrrega experta i destruïa la mateixa clau de sessió.
Sense aquella clau, el punt de control d’infraestructura i l’estat del model que Guaita havia portat a través de Catalunya esdevenien il·legibles. L’ordre no esborrava els pesos públics del model ni danyava el mòdul. Qui fes servir Ingot després necessitaria que el tornés a posar en servei un enginyer inscrit, és a dir, Lin, o la fàbrica de Yulan, és a dir, que Yulan admetés que el dispositiu existia.
El progrés va arribar al seixanta per cent.
La pantalla no oferia cap compte enrere dramàtic, només grups d’emmagatzematge que canviaven de color ambre a verd. Lin va comprovar la pressió de transport amb la mà lliure i va mantenir el cable prou fluix per desconnectar-lo sense danyar el port. Al seu voltant, la gent es preguntava què controlava la caixa negra. Ningú no responia. Un nen a les espatlles del seu pare va decidir que contenia focs artificials i ho va anunciar com un fet.
—Lin —va dir Deng darrere seu.
Havia deixat l’EBRO i havia arribat al costat públic de la barrera. La seva ordre de recuperació es podia complir fent tres passes, apartant la mà de Marc i reclamant el mòdul. En lloc d’això, observava la seva pantalla.
—Si interromps això, Yulan pot rebre maquinari danyat —va dir ella.
—Si no ho faig, Yulan rep maquinari que no pot demostrar.
—Aquest és el punt.
Deng va mirar la multitud, els telèfons i els coordinadors de la ruta. —No. El punt és que em fas triar en públic.
No va fer cap pas endavant.
Marc va mirar la pantalla. —Això no és una comprovació de transport.
—Ara sí.
Va allargar la mà cap al cable i es va aturar amb els dits a un pam.
Un magatzem de claus escrit a mitges en un prototip d’una sola ranura. Havia sentit la frase a Pedralbes. Si estirava el cable al seixanta per cent, Guaita lliuraria un totxo a un comprador que havia pagat per un instrument. Si el deixava, Guaita lliuraria un mòdul sense res a dins que es pogués vendre.
Lin va girar el cos entre ell i la funda. Al seu voltant, centenars de telèfons esperaven per gravar el que ell decidís.
El progrés va arribar al cent per cent.
Ingot va entrar en mode segur.
Lin va desconnectar el Flipper.
Marc va tancar la solapa. El seu polze va passar una vegada per damunt dels pins del connector abans que la ràbia el fes anar amb imprudència.
El coordinador de la ruta va acabar la trucada amb la segona taula de Guaita i va tornar amb una agent de la policia municipal. Segons el pla de seguretat de la festa, va dir, res amb rodes no travessaria la ruta del foc fins que es tornés a obrir després del bany. Ni la furgoneta, ni l’EBRO, ni el carretó. L’agent va anotar totes dues matrícules a la llibreta, va demanar a Marc la referència de l’incident i també va apuntar el número regional que ell li va donar. Després va deixar la caixa retinguda allà mateix en virtut del pla, per escrit, i va dir a Marc clarament que només els Mossos la podien confiscar. Ella només podia impedir que es mogués.
A les 19:40, una plataforma de Guaita va provar el tancament dos carrers més al nord. Un voluntari i un cotxe patrulla la van fer tornar enrere a la barrera. A les 20:20, Marc va provar la rampa de servei de la platja amb el carretó i els dos contractistes. Un coordinador pirotècnic els va aturar a la vora de la zona de seguretat, on ja hi havia preparada la pólvora de la nit, i l’agent municipal els va acompanyar de tornada. Marc no hi va discutir.
A dos quarts de nou, la trucada de Mei va tornar a arribar a l’agent que investigava el cas. L’autorització d’escorcoll de la nau disset es va signar abans de les nou i es va estendre a la caixa del carrer. Els agents que l’havien d’executar havien d’arribar al passeig marítim pels mateixos tancaments que tothom. El pla que retenia Guaita també els retenia a ells, i no van demanar cap excepció per travessar una multitud que caminava cap al foc viu.
Es va fer fosc. Lin es va asseure amb dos veïns de Mei a la taula d’un cafè del costat públic, des d’on podia veure el carretó sense que ningú hagués de fer-hi guàrdia.
A dos quarts de deu, els tambors van començar més enllà de les barreres.
Els primers artistes del foc van entrar al seu espai regulat amb roba protectora. Els coordinadors van fer retrocedir els espectadors. Les espurnes només s’alçaven dins la ruta buidada. Lin s’hi va quedar fora, movent-se amb les famílies mentre el carril públic s’estrenyia.
Cada ritme de tambor transmetia una instrucció: moviment, espera, emergència. Els coordinadors vigilaven la roba, el vent i la distància. Els pares aixecaven mocadors per damunt dels cabells dels infants. La gent que volia la millor vista encara cedia quan la corda avançava.
Lin es va moure amb les famílies cap al carrer lateral. Marc va provar de travessar seguint el ritme del moviment. Un coordinador el va aturar en el compàs següent, i ell es va girar per buscar una altra volta.
—Atura-la —va dir a un contractista de Guaita.
El contractista va arribar a la corda. Un coordinador el va fer retrocedir sense importar-li quina empresa havia emès la seva acreditació.
Després que passés el primer grup, el fum va derivar per damunt dels espectadors. Els tambors feien que la parla quedés local. La gent ballava al mateix lloc, tapava les orelles dels infants i s’ajustava mocadors i ulleres. Els veïns de Mei no van formar cap mur. Un va donar a Lin una ampolla d’aigua. Un altre li va dir quin carrer lateral públic encara era obert. Un tercer es va apartar perquè ajudar mai no havia estat obligatori.
Lin va seguir el flux permès de la multitud.
Darrere seu, la furgoneta de Guaita i l’EBRO de Deng continuaven atrapats, un darrere l’altre. Ingot reposava al seu carretó entre tots dos, inútil per a Atlas i visible per a qualsevol que sabés quin segell clonat havia de fotografiar.
Marc va arribar al carrer lateral després de Lin. Havia perdut la seva acreditació en algun punt de la multitud o se l’havia tret ell mateix.
—Has fet que el mòdul no es pugui vendre —va dir.
—M’he assegurat que no hi quedi res per vendre.
—Yulan el restaurarà.
—Aleshores Yulan haurà d’admetre què és.
—I si la policia l’agafa?
—Aleshores hauràs d’explicar per què la teva ruta de custòdia acaba dins d’un festival.
Marc es va acostar prou perquè Lin pogués veure el sutge atrapat en la humitat de la seva línia del cabell. —Creus que un registre públic fa que la gent estigui segura. La fa disponible per a qui expliqui la primera història convincent.
—Per això vam deixar més d’un registre.
Va mirar més enllà d’ella. Els veïns de Mei no mantenien cap línia coordinada ni duien cap símbol compartit. Un parlava amb un coordinador. Un fotografiava el segell clonat. Un altre ja se n’havia anat a sopar.
Una altra ràfega d’espurnes regulades va il·luminar el fum darrere seu. Marc va mirar enrere.
Un coordinador va aixecar la corda pública per deixar passar un sector d’espectadors cap al mar. Lin hi va passar per sota amb ells. Quan la corda va tornar a baixar, Marc encara era a l’altra banda.
A les 22:00, els tambors van arribar al mar abans que les bèsties.
El primer ritme va avançar pel passeig marítim des de la Platja dels Pescadors, se sentia a través del paviment abans de separar-se de la multitud. El fum duia l’olor mineral i seca de la pólvora consumida i el rastre més dolç de la roba de disfressa socarrimada. Després, les espurnes van aclarir els caps més propers a la línia de seguretat i la primera bèstia de foc va emergir darrere seu, avançant cap al Pont d’en Botifarreta.
Mei era fora de la línia de seguretat amb Arnau, Júlia i Oriol.
Oriol duia una polsera hospitalària que s’havia negat a treure i no portava cap equip. Hauria d’haver estat descansant. Deia que descansar era una activitat per a persones l’empresari de les quals no hagués intentat vendre un país.
S’havia disculpat amb Mei per haver posat l’ordre de recollida en mans de Guaita. Ella li havia dit que una disculpa no reparava un magatzem i li havia demanat que estigués disponible per a totes les preguntes de la policia.
La caixa negra d’Ingot continuava al seu carretó, al costat de la furgoneta de Guaita atrapada. Marc hi havia tornat. Dos contractistes intentaven negociar un pas a través d’unes tanques que no es retirarien fins després que les bèsties arribessin a l’aigua.
Deng seia a l’EBRO gris que tenien darrere.
La policia arribaria amb l’autorització d’escorcoll signada aquell vespre. El pla de seguretat que retenia Guaita des de les set retenia la patrulla als mateixos tancaments. Arribarien més tard que la investigació i amb més legitimitat que tothom qui ja hi era.
Salvador Reixac va arribar primer a peu fins a la caixa.
No duia armilla d’incidències. La calor li havia enfosquit la camisa al coll, el primer desordre visible que Mei hi havia vist.
—Senyora Zhou —va dir—. Això encara pot acabar sense més perjudici per a Llevant.
—Heu fet servir el nostre nom en tres enviaments falsos.
—Un contractista va utilitzar un perfil de client fora de l’abast. L’acord de Clara ho corregeix.
—La vostra correcció exigeix silenci.
Reixac va treure l’acord de Clara d’una funda transparent. La pàgina ja portava l’adreça de Llevant, els tres números d’enviament controvertits i una línia buida per a Mei.
Oriol es va inclinar prou per llegir-la.
—Heu preparat el final abans de trobar la caixa.
Reixac va mirar el seu antic productor.
—Vas falsificar una captura i vas desaparèixer sota una credencial d’esdeveniment en directe.
—Apunta-ho a la meva avaluació de rendiment.
Les primeres bèsties van passar darrere seu. El foc perfilava el metall i les figures pintades. La multitud es movia amb els coordinadors de seguretat.
Un grup de tambors va passar prou a prop per esborrar la conversa. Reixac va esperar en lloc d’alçar la veu. Mei el va veure comptar l’interval entre els grups i reprendre exactament quan la conversa tornava a ser possible.
—L’auditoria pública ja ha assenyalat Guaita —va dir Mei—. Per què moure el mòdul?
Reixac va tornar a ficar l’acord dins la funda.
—Perquè l’eliminació no va fer impossible la capacitat.
—Va fer pública la vostra elecció —va dir Arnau.
Reixac no va mirar de reüll els llums de la policia que s’acostaven pel passeig.
Va treure una segona pàgina de la funda i la va allargar a l’agent municipal, que no havia perdut de vista el carretó des que havia escrit l’ordre de retenció. Capçalera de Guaita. El número d’incident regional que Marc li havia donat a les set. Un trasllat de la caixa a un dipòsit protegit d’incidents, la unitat precintada de Guaita al port, efectiu amb la signatura. La signatura era de Reixac.
—La vostra ordre de retenció cobreix la ruta del foc —va dir—. Això treu la caixa de la ruta sota l’incident que ja heu registrat. Emmagatzematge segellat, accés registrat. Els Mossos la poden recollir allà demà al matí.
L’agent va llegir les dues cares. Després va trucar a la central regional d’emergències i va llegir el número en veu alta. Mei la va veure escoltar. El número era real. Guaita hi constava com a contractista. La central no emetia trasllats i no en confirmaria cap.
—Per tant, és vàlid —va dir Reixac.
—És vostre —va dir l’agent. Es va quedar la pàgina.
Reixac va fer un senyal a Marc perquè agafés el carretó.
—L’ordre de retenció es manté —va dir l’agent, sense alçar la veu. La mà de Marc es va aturar sobre la barra.
Deng va fer avançar l’EBRO mig metre.
El seu para-xocs va bloquejar l’estret espai entre la furgoneta de Guaita i una barrera. Es va aturar sense tocar cap de les dues coses. Guaita no podia fer avançar Ingot ni tornar-lo a la furgoneta.
Deng va baixar.
Va deixar oberta la porta del conductor. El quadre de comandament continuava mostrant la ruta per la qual havia seguit Guaita a través de Catalunya. Més tard, Yulan podria anomenar el moviment una recuperació autoritzada.
—El mòdul és propietat de Yulan —va dir.
—La vostra empresa nega que el producte existeixi —va respondre Reixac.
—No la meva empresa. La meva instrucció.
Va mirar Lin, que s’havia reincorporat a la multitud més endavant, al llarg de la ruta. Les ordres de recuperació exigien que Deng prengués Ingot de qui el tingués. Ara podia portar la caixa fins a l’EBRO i substituir una reclamació de custòdia privada per una altra.
En lloc d’això, va treure la clau de l’EBRO i la va deixar damunt del sostre.
—Ningú no el mou fins que arribin els Mossos —va dir.
—La teva instrucció és recuperar-lo —va dir Lin des de l’altra banda de la barrera.
—La meva instrucció pressuposa que la recuperació posa fi a la incertesa.
—Posa fi a la teva feina si t’hi negues.
—La feina ja és incerta.
Reixac el va estudiar.
—Els has seguit, has amenaçat testimonis i has utilitzat un empleat d’un proveïdor com a informador. És aquí on descobreixes l’ètica?
—No —va dir Deng—. És aquí on els testimonis em descobreixen a mi.
Es va girar perquè els telèfons més propers li poguessin veure la cara.
Els telèfons van enregistrar els vehicles, la caixa i Reixac. Més important encara, la gent que havia vist trossos de la setmana va començar, un per un, a fer-se sentir.
El propietari del cafè va descriure l’entrepà inacabat. El conductor del carretó elevador va descriure la seva forquilla dreta doblegada. El treballador del restaurant va anomenar els sis àpats lliurats després de mitjanit. La dona que havia encarregat la pintura va identificar el canvi del rètol magnètic del camió. Joel va descriure les trucades d’en Rui i els seus propis informes sense demanar primer que el perdonessin.
Els seus relats van arribar a l’agent investigador per telèfon, a través de les declaracions que els veïns de Mei havien recollit durant el vespre i, en el cas dels dos que vivien al passeig marítim, cara a cara. Cap índex central de càmeres no posseïa la cadena. Cada testimoni en tenia una part i continuava disponible per discrepar dels altres.
I sí que discrepaven. El propietari del cafè recordava dues armilles grogues; el conductor del carretó elevador creia que una potser havia estat grisa i havia demanat que deixessin constància del seu dubte. L’ordre de menjar contenia sis racions, però el treballador del restaurant només havia vist quatre persones. Joel va situar la primera trucada d’en Rui en dimarts fins que Mei li va mostrar el quadrant del magatzem i ell ho va corregir a dimecres.
L’agent municipal va escriure cada incertesa en una línia separada. Quan va quedar anotat l’últim relat, va tornar a Reixac el seu trasllat.
—El vostre formulari diu que és un aparell recuperat enviat per Llevant —va dir—. Llevant diu que no va enviar res, i cinc persones acaben de descriure com va viatjar la caixa de Pedralbes fins a aquest carrer. No lliuro una caixa en disputa a una de les parts que la disputen.
Va escriure la denegació sota l’ordre de retenció, amb l’hora, i la hi va llegir. Reixac va plegar la pàgina una vegada i se la va ficar a la butxaca.
El telèfon de Mei va vibrar.
Un arxiu universitari de Hsinchu havia publicat un breu checksum d’un fitxer de la planta del paquet procedent del seu propi dipòsit, segellat el desembre de 2019, juntament amb la pàgina de col·laboradors que Hsu i Lin havien signat aquell dia. Dos revisors que l’arxiu identificava, cap dels quals treballava per a Yulan ni per a Guaita, l’havien comparat amb el resum de referència que el registre de servei d’Ingot cita per a la seva pròpia planta, que Lin havia alliberat. Coincidien. La publicació no revelava cap disseny, calendari de memòria ni via de fabricació.
No demostrava qui havia inventat què. Demostrava que el fitxer de disseny que cita el registre de servei d’Ingot ja existia el desembre de 2019 en un registre signat que anomenava més d’un autor.
Yulan ja no podia presentar una invenció purament interna sense explicar aquell registre. Guaita no podia afirmar que la seva recuperació d’incidència hagués adquirit un prototip sense propietari. Qualsevol custòdia supervisada hauria d’incloure les proves de Hsu i el registre de rendiment testificat per Lin.
Lin va llegir la publicació i va tancar els ulls.
—Li vas demanar que esperés? —va dir Mei.
—Sí.
—No ho va fer.
—No.
Lin sonava alleujada.
La policia va arribar als vehicles bloquejats a les 22:31. Van comprovar el segell Llevant clonat amb les fotografies de proves de Mei, van enregistrar la caixa al seu lloc i van separar les reclamacions de custòdia abans de moure res. Guaita va objectar. Deng es va identificar i va demanar un advocat. Ningú no va desaparèixer dins del festival.
Els agents no van obrir Ingot al costat de la multitud. Van fotografiar totes les cares de la caixa, van comprovar les rodes i la tapa de servei per detectar danys recents i hi van col·locar els seus propis segells numerats sobre els dos pestells. Un agent va llegir cada número en veu alta mentre un altre l’enregistrava. Mei va comparar l’etiqueta de client clonada amb els seus originals i va dictar les diferències en català; Lin va repetir els termes tècnics en anglès per a les declaracions de propietat estrangera.
Quan va arribar el vehicle de proves, no va poder arribar fins al carretó. Quatre agents van transportar la caixa pel mateix pas públic que Guaita no havia pogut utilitzar. El pes els va obligar a aturar-se una vegada. L’agent de més rang va marcar l’aturada al registre de moviment i la va rubricar abans que la caixa tornés a moure’s.
Després va preguntar a Mei per què havia esperat abans d’informar sobre el moll disset.
—Ja ho vaig informar —va dir—. A l’agent assignat a l’enviament clonat.
—També vau organitzar una observació privada.
—Vam demanar a la gent que recordés els seus propis carrers. Ningú no va entrar al moll. Ningú no va tocar la caixa.
—I el dispositiu de servei?
Lin va presentar el Flipper dins la seva funda, amb la fotografia de sortida signada per Guaita a Pedralbes i la fotografia d’en Pau des del carretó elevador. No va explicar l’ús que n’havia fet al costat d’una multitud. L’agent va segellar la funda per separat i va enregistrar la declaració de Lin que contenia un control de seguretat, no una clau del model.
Reixac observava com cada element adquiria custòdia oficial. Va començar a dir-li a Arnau què no arribaria a veure el registre policial.
L’agent va alçar una mà.
—Ho podeu posar a la vostra declaració. No al costat del meu carretó.
Reixac es va aturar. Arnau també.
Les bèsties van arribar a l’aigua.
Després de la processó de foc, els participants van portar les seves figures fins al Mediterrani envoltats de flames controlades. El mar acceptava les espurnes i les reflectia sense refredar-se. Les multituds cridaven des del passeig. Els infants que abans s’havien amagat del soroll avançaven per veure-ho.
Les figures van entrar a poc a poc, amb els portadors comprovant cada pas contra la sorra i l’aigua mentre el foc continuava al seu voltant. L’aigua salada enfosquia les disfresses als genolls. Les espurnes morien allà on queien i sobrevivien quan el vent les duia de tornada cap a la ruta. Les colles vigilaven en totes dues direccions.
Mei havia vist versions del bany, primer de petita, sostinguda per damunt de la multitud; més tard, d’adolescent, fent veure que només hi assistia perquè hi anaven els amics; després d’anys fora, com una cosa que no s’havia adonat que trobava a faltar. Va observar un portador més gran posar un parell de mans més joves sobre la barra correcta abans de permetre que la bèstia entrés en aigües més fondes.
Reixac estava al costat del cordó policial, visible en desenes d’enregistraments ordinaris. Ingot continuava tancat en mode segur.
La bèstia final va entrar al mar.
Llevant va quedar exonerada a les 09:12 del diumenge al matí per un comunicat que la mencionava set vegades.
El primer paràgraf deia que l’empresa no havia tingut cap paper en el trasllat no autoritzat de l’equipament de l’eclipsi. El segon descrivia la seva ubicació a Badalona Sud, la seva propietat xinesocatalana i les categories de mercaderies que importava. El tercer en lloava la cooperació.
Mei va llegir el comunicat al despatx del magatzem mentre el seu pare cremava torrades en una placa elèctrica a sota. La torradora havia fallat durant l’apagada, i Chen es negava a llençar-la abans de demostrar que totes les funcions eren defectuoses.
«Exonerada», va dir ell quan ella va baixar.
«Sí.»
«Aleshores, per què sé menys que ahir?»
Les quatre caixes ordinàries de Yulan tornaven a funcionar a la sala de sistemes. Un petit Shanhai-Coder processava descripcions de productes i assenyalava les traduccions dubtoses. Havia tornat als bullidors, els llums i les reclamacions de garantia sense ressentiment. Mei conservava l’arnès d’evidències que havia construït Júlia. Cada resposta encara havia de mostrar-ne la font.
A les 09:26, Pilar Forn va arribar amb una capsa de ràdio buida i l’ordre del consell que Guaita havia retingut des de la setmana de l’eclipsi.
«L’han alliberat a les vuit cinquanta-cinc», va dir. «El meu personal temporal ha començat a les nou. Una persona s’ha passat la primera hora explicant-me els canals de l’eclipsi perquè em vaig negar a admetre que els havia oblidat.»
La correcció incondicional de Clara Reixac estava adjunta a l’ordre. Deia que el perfil copiat de Llevant havia entrat al sistema de contractistes de Guaita sense que Llevant ho sabés. La mateixa frase hauria pogut sortir de la taula de Girona abans que Mei signés res.
Pilar va mirar el comunicat oficial a la pantalla de Mei. «Us han exonerat descrivint-vos.»
«Set vegades.»
«Bona publicitat. Mètode car.»
Va agafar les ràdios i va deixar dues tasses de cafè a canvi, una transacció que cap de les dues empreses necessitava classificar.
A la televisió de piles, ara connectada de nou a la paret, Berta va presentar el resum de l’eclipsi del matí sense Oriol. Ell dormia a l’hospital després d’una declaració de quatre hores. Va mostrar la totalitat, el fum, els equips d’emergència i les multituds que no van arribar a veure el Sol. No va mostrar la identitat falsa que Shanhai havia assignat a Chen.
Una línia de notícies sota seu aportava també les conseqüències institucionals, massa aviat per anomenar-les resultats. Ingot havia entrat sota custòdia de recerca supervisada del tribunal que investigava el cas. Yulan, Lin i Hsu havien presentat registres d’autoria contradictoris. La reclamació d’incident de Guaita establia la possessió durant el robatori, no la propietat. El mode segur es mantenia mentre es constituïa un comitè independent.
Reixac no havia estat arrestat. Lenticular el va suspendre i va afirmar que la seva governança havia funcionat perquè els sistemes de l’empresa havien produït part de l’auditoria. Institut Llum va suspendre l’accés de Marc després que la seva declaració descrivís una autoritat d’incident vàlida però no expliqués com sabia el càlcul d’Ingot quan l’ordre de custòdia no esmentava l’arquitectura. Els dos contractistes que havien retingut Oriol van ser acusats per la seva detenció. La cadena d’instruccions documentada s’aturava en el seu supervisor, dos nivells per sota de Reixac.
El telèfon de Mei mostrava un missatge de Leïla.
Sami ha acceptat trobar-se. La seva germana i el seu advocat hi seran presents. Portaré un relat escrit i cap dispositiu.
L’eliminació de l’índex de persones havia privat Leïla de la millor via fins a Karim. Encara tenia el contracte de Narthex, el registre de consultes de Room Zero i el registre canari que demostrava que la gent de Vasseur havia consultat la falsa consigna després de negar qualsevol lliurament comercial. Era un cas més feble. Requeria que la gent testifiqués sobre les seves pròpies decisions.
Mei només va respondre: Digues-li el risc abans de demanar-li res.
Arnau seia a la taula d’embalatge de Llevant amb un cafè i l’expressió d’un home l’estatus laboral del qual s’havia convertit en una reunió programada per dilluns.
L’ambulància que mai no havien identificat continuava al seu registre de trànsit. Cap investigació havia establert si havia arribat tard a la cruïlla, o si el corredor havia canviat res. La incertesa l’acompanyaria a la reunió de dilluns.
«Atlas ha desaparegut», va dir.
Júlia va alçar la vista de l’arxiu públic de l’eclipsi. «L’índex complet ha desaparegut.»
L’arxiu contenia milions d’imatges públiques, registres de contribucions, observacions meteorològiques i mesures temporals. Escoles, observatoris, emissores, municipis i espectadors les havien alliberat per a un estudi legítim. L’auditoria verificada d’Arnau explicava prou bé el mètode d’Antumbra perquè els investigadors poguessin detectar abusos semblants. També explicava prou coses perquè un estudiant de postgrau pacient en construís un cosí rudimentari.
No la setmana vinent. No amb l’accés d’Atlas. Però el mètode ja no vivia en una sola sala ni en un sol mòdul. Vivia a l’arxiu, amb les observacions meteorològiques i les transmissions de les càmeres de les escoles.
«Hauríem d’haver ocultat el mètode?», va preguntar Arnau.
«Aleshores només el coneixeria Guaita», va respondre Júlia.
«Ara el pot conèixer tothom.»
«No tothom ho farà.» Júlia va tornar a l’arxiu.
Mei va portar el llibre vermell recuperat des del despatx. La policia l’havia trobat al moll disset, sota antics formularis de transport de Guaita. Les seves correccions manuscrites havien ajudat a demostrar el número de sèrie físic i el perfil clonat. Els investigadors havien demanat el llibre sencer per a l’expedient final del cas.
Ella havia copiat la pàgina pertinent de Yulan.
La resta no la va lliurar.
El llibre també contenia caixes malmeses acceptades per als veïns, devolucions tardanes, favors d’emmagatzematge temporal i correccions el significat de les quals pertanyia a persones que havien confiat a Llevant el context. Cap no demostrava Atlas. Totes podien situar el polígon industrial en mapes nous.
Mei va segellar l’única pàgina copiada en un sobre d’evidències i va tornar el llibre vermell al seu prestatge.
«Això és observabilitat incompleta», va dir Arnau.
«Sí.»
Va esperar que ella ho defensés.
No calia. Va assentir.
Abans de dinar van tornar a Walden 7.
La policia havia alliberat el pis després de fotografiar el rellotge, els panys i els residus del netejador. Res no els impedia dormir-hi excepte el coneixement. Els patis de l’edifici s’alçaven al seu voltant en blau i verd, amb ponts que transportaven el moviment del diumenge d’un costat a l’altre. Roba estesa, plantes, el patinet d’una criatura, dues persones discutint sobre on havia d’anar una taula plegable després de la festa.
Carme els va rebre davant la porta amb la maleta d’equip d’Arnau.
«T’has deixat això a casa meva», va dir.
«No.»
«Aleshores ho ha deixat un home educat. Ha dit que la policia ho havia alliberat. Li he dit que la policia té el meu número de telèfon. Se n’ha anat.»
Arnau no va tocar la maleta.
Mei la va fotografiar i va trucar a l’agent que investigava el cas. Carme va esperar fins que va acabar la trucada.
«Ara puc recuperar el meu balcó?», va preguntar.
«Sí», va dir Mei.
«Bé. Les fugides castiguen els geranis.»
El seu pis semblava més petit després que uns desconeguts l’haguessin mesurat amb intenció. El rellotge de busseig d’Arnau continuava sobre la tauleta de nit. La investigació no hi havia trobat cap rastrejador, transmissor ni marcador químic.
Arnau el va agafar.
«N’estàs segur?», va preguntar Mei.
«No.»
Tot i així, se’l va posar.
Van obrir les finestres. L’aire calent va travessar el pis però no el va refredar. Veus de diversos patis van entrar alhora, impossibles d’atribuir a un sol apartament.
A Badalona, els voluntaris netejaven materials de la festa i escombraven les restes de flors de les estructures de transport. El foc deliberat havia acabat al mar. Els incendis del sud, afectat per la sequera, estaven controlats però encara no extingits. El fum encara difuminava l’horitzó.
Joel ajudava un veí a reparar una persiana. Ara la gent li parlava d’una altra manera.
Però encara li parlava.
Una dona va travessar el carril de servei carregant taules plegades. A mig camí, va alçar la vista cap a una càmera damunt la porta d’un magatzem.
Feia anys que la càmera hi era. Hi passava per sota cada dia laborable.
Ara es va adonar d’on apuntava.
Va fer un pas fora del seu camp de visió abans de continuar.
L’eclipsi, la seva geometria al capvespre sobre Espanya i l’intens interès públic que l’envolta són reals. L’índex central de vigilància de la novel·la no ho és.
Els sistemes de càmeres reals estan fragmentats. La propietat, l’accés, la qualitat de les imatges, els rellotges, la conservació i l’autoritat legal difereixen. La història imagina un programari que utilitza un canvi natural i predictible de la llum per correlacionar aquests fragments a una escala i amb una velocitat que no existeixen com un únic sistema català real.
Les escenes de ràdio i control del trànsit descriuen sistemes ficticis i específics de l’esdeveniment. Ometen freqüències, identificadors, formats de missatge, configuracions d’eines i passos d’atac repetibles. No s’afirma que cap xarxa real de trànsit funcioni tal com es representa.
Els dos assistents d’IA són ficticis. El seu contrast reflecteix una diferència real de desplegament: un servei allotjat pot aplicar salvaguardes centralitzades i registrar les sol·licituds, mentre que els pesos d’un model descarregable poden executar-se localment sota controls triats per l’operador. Cap de les dues configuracions garanteix la correcció, l’autorització o la seguretat. A la història, la IA proposa interpretacions i codi; els humans verifiquen les proves i continuen sent responsables de cada decisió.
Les metadades públiques d’un servei poden revelar que un sistema existeix, quan va respondre i quina identitat va presentar, sense exposar-ne les imatges ni els controls. Els certificats web reutilitzats poden suggerir una administració compartida, però no demostren que dos registres descriguin el mateix dispositiu o la mateixa ubicació. La novel·la converteix aquestes associacions febles en pistes només després que les persones les contrastin amb les pràctiques d’enviament, els registres de custòdia i l’equip físic.
El mètode del rellotge de l’eclipsi és fictici a l’escala representada. En principi, un canvi de llum àmpliament observat pot proporcionar un esdeveniment comú contra el qual comparar els rellotges imperfectes de les càmeres. Les correccions resultants continuarien sent estimacions, no pas una cronologia nacional perfecta. De la mateixa manera, la xifra de confiança d’un model no és una prova: la ubicació plausible però falsa de Shanhai prové de tractar un codi de compte de client com si fos geografia.
Ingot i Yulan Microdevices són completament fictícies. Els models reals de mescla dispersa d’experts poden contenir centenars de milers de milions o bilions de paràmetres emmagatzemats, mentre que només n’activen una part per a cada testimoni. Això crea oportunitats per a la quantificació, la ubicació dels experts i l’optimització de memòria. Actualment, però, no permet que un model d’avantguarda càpiga econòmicament en un sol mòdul de recerca visitant tal com es representa aquí.
La connexió d’Ingot amb MareNostrum, el teixit experimental, el programa de visites, els procediments d’accés, el personal i les càrregues de treball són inventats. Res del que apareix a la història descriu la seguretat o la configuració de la màquina real.
Com a escenari hi apareixen organitzacions i llocs emblemàtics reals. Els conspiradors, les sales ocultes, els sistemes compromesos i la conducta institucional són inventats.
Els edificis d’aquesta novel·la no són decorats. Cadascun proposa una resposta diferent a la mateixa pregunta que Atlas: què passa quan moltes vides privades queden unides per una sola estructura?
Walden 7. La llar de Mei i Arnau és un complex residencial real de Sant Just Desvern, acabat el 1975 per Ricardo Bofill Taller de Arquitectura. Els seus apartaments van ser concebuts com a combinacions de cèl·lules, en lloc de pisos convencionals aïllats. Patis, ponts, escales, balcons i recorreguts verticals converteixen un edifici gran en una ciutat petita. Aquesta geometria dona a la novel·la tant refugi com incertesa: una persona pot ser visible des de moltes direccions sense que cap observador posseeixi la visió completa. L’apartament i els residents de la història són ficticis, i no es descriu cap recorregut per l’edifici d’una manera que es pugui seguir. Walden 7 és una llar, no pas una ubicació pública per a un thriller, i els visitants n’han de respectar la privacitat.
Torre Girona i MareNostrum. Durant gairebé dues dècades, el Barcelona Supercomputing Center va allotjar els seus superordinadors MareNostrum, del primer fins al MareNostrum 4, a l’interior de la capella dessacralitzada de la Torre Girona. El MareNostrum 5 funciona ara a l’edifici adjacent del centre i, des del 2025, la capella acull els ordinadors quàntics del BSC, connectats al MareNostrum 5. El vidre permet que el volum antic de pedra i les màquines continuïn sent visibles alhora. El contrast és dramàtic, però no és una contradicció oculta: totes dues arquitectures organitzen una comunitat al voltant de qüestions més grans que una sola sala. L’Institut Llum, el seu annex, el seu personal i tots els procediments d’accés o de seguretat de la novel·la són inventats.
El Teatre-Museu Dalí. A Figueres, la cúpula del museu i la Sala Mae West fan que el punt de vista formi part de l’obra. Els objectes separats de la instal·lació Mae West s’uneixen per formar un rostre només des de la posició prevista. La novel·la pren en préstec aquest principi, no pas el funcionament del museu: la falsa sala d’Oriol esdevé convincent perquè una càmera ocupa el lloc des del qual les seves superfícies encaixen. Quel, la visita nocturna, la persecució i la targeta oculta són ficticis.
La Barcelona de Gaudí. La Pedrera apareix breument com a recordatori que les corbes no són l’absència de regles. L’estructura, la ventilació, la llum i la càrrega fan habitable una fantasia aparent. L’observació pertany a Júlia, però la idea més àmplia recorre tot el llibre: els sistemes semblen màgics quan les seves restriccions estan ocultes.
Badalona i la Festa Major. Llevant Import i el seu magatzem són inventats. La ciutat, el seu front marítim i els seus districtes obrers són reals; la festa d’agost tal com es presenta aquí és una composició (vegeu els fets de referència més avall). El Bany de Bèsties situa el foc regulat, els tambors, els coordinadors de seguretat, els artistes, els espectadors i el mar dins d’un mateix recorregut compartit. A la novel·la, aquest ritme de seguretat pública sobreviu a les credencials privades de Guaita. La persecució de l’equipament i l’acció policial són fictícies.
Vinyes, terra seca i l’horitzó occidental. Les vinyes del Penedès i el paisatge català meridional no són un decorat intercanviable. Les fileres, els camins d’accés, els punts d’aigua, les franges netes, el vent i l’herba seca determinen com es mouen les persones i el foc. La propietat de Marta i el principal lloc d’observació meridional són composicions inventades. El risc que es crea quan vehicles calents entren en vegetació seca no ho és.
La ciutat de la radiodifusió. Els estudis de 3Cat a Sant Joan Despí són reals. Lenticular, Guaita, el seu centre de contribucions i les sales i els sistemes interns descrits a la novel·la són ficticis. També ho és la seva propietat. Guaita no és un subcontractista de Lenticular, sinó una empresa separada que pertany en privat a l’home que dirigeix totes dues. Tots els presentadors, productors, decisions editorials, instruccions i incidents en antena relacionats amb 3Cat a la novel·la són ficticis. La infraestructura de radiodifusió es mostra com una cadena d’acords humans, no com una única sala de control central, perquè aquesta fragmentació és essencial tant per a l’argument com per a la veritat que distorsiona.
L’eclipsi. El 12 d’agost de 2026 un eclipsi solar total va travessar Espanya cap al capvespre. A Catalunya, la totalitat només era visible plenament al sud i a l’oest del territori. Barcelona quedava just fora de la franja de totalitat: hi es veia un eclipsi parcial extremadament profund, amb el Sol gairebé, però mai del tot, cobert. La coberta mostra un eclipsi total sobre l’horitzó de Barcelona com una interpretació artística, no pas com una visió literal de l’esdeveniment des de la ciutat. El Sol baix feia essencial un horitzó occidental sense obstacles.
L’altre cel. Un eclipsi total prop del capvespre elimina l’habitual exhibició de planetes brillants. Mercuri i Júpiter quedaven a l’oest del Sol eclipsat i, per tant, molt baixos per sota seu, fora de l’abast pràctic des de Catalunya. Venus, que s’acostava a la seva màxima elongació oriental el 15 d’agost, brillava intensament i ben amunt al sud-oest, i era l’únic planeta fiable de la totalitat. Arcturus, Spica i el Triangle d’Estiu eren visibles per a tothom qui mirés lluny de la corona. La millor finestra d’observació dels Perseids arribava a les primeres hores del 13 d’agost, sota una Lluna nova, amb la pluja ja activa la nit de l’eclipsi.
El Clàssic i el Tour. El FC Barcelona va rebre el Real Madrid a Spotify Camp Nou el 10 de maig de 2026 i va guanyar per 2-0. L’assaig tècnic proper és fictici. El Tour de France va començar a Barcelona el 4 de juliol; la seva tercera etapa va sortir de Granollers en direcció a Les Angles el 6 de juliol. El full de retorn d’Oriol a Figueres i tota participació de Guaita són inventats.
Bany de Bèsties. La festa d’agost d’aquesta novel·la és una composició fictícia que utilitza llocs reals del litoral de Badalona i tradicions de bèsties de foc associades a la cultura festiva catalana. El recorregut des de la Platja dels Pescadors cap al Pont d’en Botifarreta, la persecució de l’equipament i l’acció policial són inventats. Els lectors no han de considerar la processó, la data ni l’horari com un programa oficial del 2026.
MareNostrum. El Barcelona Supercomputing Center va allotjar els MareNostrum 1 a 4 dins la capella dessacralitzada de la Torre Girona. El MareNostrum 5 funciona a l’edifici adjacent del BSC, i la capella acull ara els ordinadors quàntics del centre. L’Institut Llum fictici, els projectes, el personal i els esdeveniments d’aquesta novel·la són inventats.
Controls dels semiconductors. La litografia ultraviolada extrema es va convertir en un element central de la fabricació de xips d’avantguarda durant la segona meitat de la dècada del 2010. A partir de l’octubre de 2022, els Estats Units van modificar repetidament els controls i la política de llicències per a determinats xips d’informàtica avançada, equipament de semiconductors, usos de supercomputadors i activitats relacionades que implicaven la RPC. Per separat, i sota la seva pròpia autoritat, els Països Baixos van introduir requisits nacionals d’autorització per a determinat equipament avançat de fabricació de semiconductors el setembre de 2023, i els van ampliar el setembre de 2024 i l’abril de 2025. Aquests règims van continuar evolucionant després dels esdeveniments ficticis del 2019 representats a l’interludi. Ingot és una resposta arquitectònica inventada, no una afirmació sobre cap xip real no revelat.
Calor i mar. Els estius catalans poden combinar una calor interior extrema, nits caloroses, perill d’incendi forestal i aigües mediterrànies inusualment càlides. Les temperatures exactes de la història són observacions fictícies dels personatges, no pas afirmacions històriques.
Límits de la ficció. Cap instal·lació oculta, sistema compromès, conspiració o conducta delictiva s’atribueix als propietaris, residents, empleats o personal de cap lloc o organització real esmentat en aquest llibre.
Jacob Verhoeks escriu thrillers tecnològics basats en tecnologia que ja existeix. Té tres dècades d’experiència en informàtica, des de les infraestructures locals fins a les plataformes al núvol, i ha treballat arreu del món. Els seus interessos inclouen el codi obert, la programació, el hacking ètic, els sistemes al núvol i la intel·ligència artificial. La seva ficció beu de la recerca pública, els incidents documentats i la textura de l’enginyeria: els compromisos, les suposicions i les petites decisions humanes dins de sistemes complexos.
Les seves novel·les són obres de ficció. Els personatges, les empreses, els sistemes, els incidents i les conspiracions són inventats o composicions fictícies. Els llocs reals, les tecnologies públiques i els esdeveniments documentats poden proporcionar l’escenari o el context. Res dels seus llibres no prové d’informació no pública de cap ocupador ni client; les opinions i els fets són seus.